PORTALET MUNICIPALISTA
Els municipis son el parent pobre de l’Estat, potser perquè la gran novetat de l’organització territorial introduïda per la constitució de 1978 van ser les Autonomies les que acapararen bona part de les energies dels polítics. I també, el lapsus freudià que explicaria en part l’oblit voluntari de les conseqüències de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931.
L’autonomia municipal, mesurada per la capacitat de disposar de recursos propis per a la elaboració de pressuposts sense imposicions alienes és minsa, ja que una vegada distribuïts els ingressos entre les partides de despesa corrent és molt poc el que queda per a dedicar a inversió, situació actualment agreujada per la crisi econòmica i havent-se de posar els ajuntaments a les ordres del Ministeri d’Hisenda per ajustar els pressuposts i encarar els deutes municipals.
Els consistoris no poden fer plans sobre com voldrien que fossin els municipis i incidir sobre la societat local mitjançant els pressuposts, en no disposar de suficient autonomia econòmica i estar encotillats per les decisions d’organismes superiors que els marquen el pas. Per botó de mostra serveixi el fracàs de l’Agenda 2000, en la qual només participen ingenus recalcitrants.
D’aquí que els programes electorals siguin una ficció, un llistat de bones intencions i s'assemblin, més que a qualsevol altra cosa, a les cartes als reis d’Orient, ja que la seva execució passa pel que decideixin els que tenen la capacitat de finançar-los, els interessos dels quals no tenen perquè coincidir amb els locals. Encara més, hi ha polítics que assumeixen de la manera més natural el clientelisme, demanant el vot i oferint en garantia l’argument que, al ser el seu partit el que governa a les institucions supramunicipals, s’assegura l’arribada de les partides necessàries per a complir amb les seves promeses.
Així, la política local és de baixa volada, limitada a l’administració del que hi ha i d’un pragmatisme curt de mires. No és d’estranyar, per tant, que hi hagi qui proposi la reducció del nombre de regidors o la modificació de la llei electoral en el sentit de permetre l’obtenció de majories absolutes amb més facilitat. Tanmateix, si del que es tracta és exclusivament d'administrar, no fa res que el consistori no representi el més fidelment possible les distintes opcions polítiques de la població o que fins i tot algunes quedin excloses del joc polític institucional.
Un dels motius, entre d’altres, que explicarien aquesta situació, és l'estructura jeràrquica dels partits que de manera capil·lar passa a les institucions. Essent les agrupacions locals el darrer graó de la piràmide, els polítics locals estan supeditats als seus superiors jeràrquics i mancats de la independència necessària (adhesió, lleialtat, fidelitat o conformitat son “virtuts” polítiques en el si de les maquinàries electorals), per a fer-se valer i fer valer els interessos dels municipis davant altres organismes estatals. De fet, el que agrupa els municipis, la “Federación Española de Municipios y Provincias”, per posar un exemple, ha estat incapaç de fer propostes pròpies per rescatar les economies locals i mai ha tingut la força necessària per a aconseguir l’autonomia municipal.
El moviment municipalista és inexistent. Potser que, amb aquests nous aires que bufen en la política i en la nova etapa política que tothom vaticina, sorgeixi i tingui el protagonisme que fins ara li ha faltat.
* * * * *
Ley Orgánica 2/2012, de 27 de abril, de Estabilidad Presupuestaria y Sostenibilidad Financiera
Artículo 14. Prioridad absoluta de pago de la deuda pública.
Los créditos presupuestarios para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus Presupuestos y no podrán ser objeto de enmienda o modificación mientras se ajusten a las condiciones de la Ley de emisión.
El pago de los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones Públicas gozará de prioridad absoluta frente a cualquier otro gasto.