La “nit nostra”, com sabeu, enguany ha tingut pròleg. S’havia anunciat la presència de Suso Rexach i, finalment, el regidor de Festes va haver d’emetre un comunicat demanant disculpes per l’absència d’aquest cantautor local. Suso, segons ens va explicar ell mateix, havia manifestat prèviament la seva intenció ferma de no actuar, en aquesta ocasió, per motius personals, i així va ser. Amb tot, Manuel Muntaner, Marisa Rojas i Felipe Cardiel ompliren amb escreix la vetllada, i cadascun d’ells –tres estils, tres maneres d’entendre la música–, ens oferí el millor del seu repertori i, tot plegat, en resultà un concert sense fisures.

Manuel Muntaner va obrir el foc de les actuacions, tot presentant els temes del disc “Remor de tu”, amb el mateix format amb què ho havia fet mesos enrere en el Teatre, i amb els mateixos músics i acompanyants. En conjunt, es tracta d’una posada en escena complexa, amb molta gent, i per això mateix, el mateix Manuel va anunciar que no es repetiria en el futur. A més de la banda que li fa costat habitualment, el cantant comptà amb el suport de distints membres de la Banda de Música, d’un quartet de corda de l’Escola de Música i de la coral S’Alzinar. Menció a part per al saxofonista Leo Morgado, un autèntic fora de sèrie.

Marisa Rojas va oferir una actuació en què es mostrà fidel als seus principis: marxosa, rockera, dinàmica, i amb una veu que, any rere any, sona millor. Els anys sí que passen per a ella, però a millor. Ben acompanyada per una banda perfectament entregada a la causa (Felipe Cardiel i Juanjo Tur com a autèntics escuders), interpretà alguns dels temes més coneguts del seu repertori, que foren corejats pel públic. Marisa Rojas mai defrauda, perquè canta bé i perquè, quan ho fa, es lliura totalment, incondicionalment, i això el públic sempre ho agraeix.

Menció a part  es mereix l’actuació de Felipe Cardiel. Després d’acompanyar tant en Manuel com na Marisa, li arribà el torn de protagonitzar l’últim tram de la vetllada, i ho va fer sorprenent-nos amb un gir en la seva proposta musical. Un gir que qualificam de positiu. En Felipe mai havia negat les influències sota les quals es movia –Manolo García, especialment–, però aquestes influències es traslladaven de manera potser massa evident a la seva tasca de creació. El passat dia 22, a Capdepera, en Felipe va materialitzar el gir que hem dit en forma de mitja dotzena de temes nous, en català, i en els quals el cantautor va semblar haver amollat amarres i haver emprès una singladura amb veu pròpia, sense apriorismes ni traves. Especialment emotiva va ser la interpretació d’una balada que dedicà a un vell amic desaparegut, Jesús Zarallo. Pensam que en Felipe l’ha encertada.

Parlem ara d’un aspecte negatiu de la vetllada. La tecnologia, que tants de problemes ens resol, que tant ens ha alleugerit el treball i fins i tot les tasques domèstiques, i que ens ha regalat tants d’avenços en tots els àmbits, per a la música en directe a vegades sembla una llosa molt mala de moure. Quan es dóna el cas que hagi d’actuar més d’un grup, el pas d’una actuació a una altra es pot eternitzar: cable per aquí, cable per allà, micròfons que van i vénen, monitors que s’han de moure, proves de so que hom ja creia que s’havien realitzat prèviament... En definitiva, que els canvis de grup afeixuguen els concerts i refreden l’ambient, quan no provoquen que part del públic acabi abandonant, com va passar en aquesta vetllada que comentam. Felipe Cardiel va veure com bona part dels assistents se n’anaven, entre cansats d’esperar i pel fet que l’endemà era dilluns. Aquí la tecnologia, més que una ajuda, sembla una nosa lamentablement imprescindible.