Per segon any consecutiu, la saxofonista Marina Moyà he actuat per les festes de Sant Bartomeu. I per segon any, tot i que aquesta vegada ja sabíem què en podíem esperar, ens ha sorprès amb el seu virtuosisme. I escoltant-la és quan les seves paraules –“El saxo m’estira tant que no m’he plantejat altra cosa”–, recollides en l’entrevista que dies enrere publicàrem, cobren tot el sentit.

Marina, en aquesta ocasió, ens oferí un concert que va alternar pàgines musicals adaptades al saxòfon,  l’instrument que tan bé domina, amb d’altres perfectament pensades precisament perquè aquest instrument pugui brillar amb tot el seu esplendor. I la veritat és que, en el Concerto en Mib (Glazounov), la intèrpret gabellina va extreure del seu “alt” tota l’eloqüència que només és capaç de demostrar qui posseeix una tècnica exquisida. En canvi, a les Siete canciones populares españolas (Falla), la saxofonista posà a contribució de la partitura tot el seu talent perquè el lirisme i l’expressivitat de la música ens arribassin per sobre de l’instrument amb què aquesta, circumstancialment, ens era proposada. I això no és senzill. Aquesta peça la vos oferim en el vídeo següent:

En els programes de festes s’havia anunciat que l’acompanyant de Marina Moyà seria el conegut Valentín Moldovan, però, finalment, qui va actuar al seu costat va ser el professor Irek Jagla, qui ens va oferir una demostració d’una altra cosa que tampoc no és senzilla: acompanyar. Amb discreció quan la partitura ho exigia, vehement en aquells altres moments en què ho demanava el guió, i aportant en tot moment la imprescindible cohesió al discurs musical que se’ns proposava, Jagla va aconseguir a arrodonir un concert ple d’al·licients.

El públic gairebé va omplir el Teatre i va exigir la reaparició dels intèrprets, al final del concert, en un llarg i sincer aplaudiment, però no hi hagué bis i tots ens n’anàrem amb la mel als llavis, desitjosos de més música. I això, d’alguna manera, és el millor final.

Enhorabona, Marina!