---------
El Centre Cap Vermell obre les portes al públic per primera vegada
---------
Text i vídeo del pregó de Pep Fuster
Les partides de les festes en general, i les de Sant Roc en particular, són de les que han notat clarament la retallada de despeses. En el cas de les festes de Cala Rajada, fins i tot se n'han suprimit els focs artificials, no sense crítiques de molta gent. Però no serem nosaltres els que ens queixem d'aquestes retallades, perquè tenim clar que la festa és bàsicament cosa de la gent i que, a més, les despeses socials ens semblen prioritàries. I la mostra que el pressuposts no és decisiu, en aquests casos, la tenim en la participació en la gimcana nocturna, que haurà estat la més nombrosa de la història.
Però, en fi, anem a comentar aquests primers actes, que varen tenir lloc el divendres dia 13, i diguem en primer lloc que, tot i els pronòstics gens encoratjadors, ni passacarrers ni pregó no es van veure afectats pel temps i varen discórrer amb tota normalitat.
Pel que fa al passacarrers, aquest va comptar amb els grups que, edició rere edició, el fan possible i que, a més, hi posen suficients dosis d'entusiasme i professionalitat com per no haver de tenir enveja de ningú. Banda de Música, Banda de Cornetes i Tambors i els inefables "Els que ningú vol" desfilaren pels carrers de Cala Rajada, sembrant-los de música i alegria. El recorregut, nou, va anar de la plaça Castellet al Centre Cap Vermell. Aquest, com deim en el titular, obrí per primera vegada les portes al públic i es demostrà igualment útil per actes a l'aire lliure (cosa que la havíem pogut comprovar en distintes actuacions del Festival de les Arts al Carrer).
El pregoner de l'edició de 2010 de les Festes de Sant Roc va ser, segons que s'havia anunciat, en Pep Fuster "de sa Cova", un home bàsicament conegut en el món del futbol, després de més de tres dècades lligat al CE Escolar. El seu va ser un pregó amb dues parts clarament diferenciades: a la primera, de caràcter eminentment evocador, va fer un repàs a la Cala Rajada de la seva infantesa, tot recordant llocs i personatges dels inicis de la segona meitat del segle XX; a la segona part, en canvi, i quan es va referir al poble d'avui, va bastir un discurs crític i reivindicatiu, farcit de preguntes sobre el futur de la nostra societat. Aquest és el text d'un discurs que no va deixar ningú indiferent:
Bones tardes a tots.
En primer lloc, vull donar les gràcies a l’organització de les festes de Sant Roc per haver pensat en mi per fer aquest pregó. Em sent molt orgullós i molt content que una persona relativament anònima, i dic anònima perquè, a no ser pels que heu anat de futbol aquests 30 anys darrers, que són els anys que he estat lligat al Club Esportiu Escolar, no som molt conegut. D’altra banda, assumesc el paper de pregoner sabent que tampoc no som un especialista en l’art de conversar en públic, sinó més aviat tot lo contrari, però ho faig perquè aquestes són unes festes del meu poble i crec que tots hi hem de contribuir, amb tot el nostre entusiasme.
Vull dedicar aquest pregó a una generació que va néixer entre els anys 1910 i 1930, a unes persones que, en circumstàncies molt difícils, varen ser capaces de tirar endavant un poble. A aquesta generació hi pertany mumare. Sé que avui estaria molt contenta de veure’m aquí, però que també patiria per mi, perquè sempre ha estat una passadora de pena. Va per vós, mumare.
Bé, crec que ha arribat el moment de presentar-me. Som en Pep Fuster, més conegut com en Pep de Sa Cova, i vaig néixer no molt lluny d'aquí, en el carrer principal, just devora la plaça dels Mariners, a mitjan segle passat.
Quan em varen dir de fer aquest pregó, em varen venir al cap molts de records de com era aquella Cala Rajada de la meva infància i al cor molts de sentiments d'enyorança, però no d'enyorança trista sinó d'enyorança dolça.
Aquell poble era un regal de la naturalesa. Els primer turistes que arribaven quedaven bocabadats de la bellesa d'aquest lloc. Just davant ca nostra hi havia una platgeta, sa platgeta de can Pere Antoni, on ara hi ha el Club Nàutic, i aferrat a aquesta platja, es coconar de Mira Vista, que era on els al·lots passàvem els estius. Els més agosarats se n’anaven a la punta del moll, a tirar-se de damunt el mur, i els caps de setmana arribàvem fins a Cala Gat. A Son Moll no hi anàvem mai, i a l’Agulla, un pic a l'any. Davallant cap al moll hi havia una altra platgeta davant ca Na Putxa, però allà no hi nedàvem perquè hi treien els llaüts. Just devora hi havia es bar de can Diego; per aquell temps, madò Maria ens treia la màquina de gelats al carrer i només tenia dues classes de coses: els polos i els “cortes”. Damunt aquest bar hi havia la nostra escola de Orientación Marítimo-Pesquera. Més endavant hi havia el bar Negresco, que era el bar de categoria del poble. Just davant hi treien les barques del bou.
Aquest era el meu petit món, un món que anava de l'església fins al moll.
La meva va ser una infància plena de llibertat, a pesar que això pugui semblar una contradicció en temps d'una dictadura. Els al·lots érem feliços.
Com vos he dit, devora ca nostra hi havia la Plaça dels Mariners, que en aquell temps es deia de “Queipo de Llano”, i era on fèiem les verbenes de Sant Roc. Aleshores, com que a can March pagaven, venien els millors músics nacionals. Per aquí passaren figures com Jonny and Charly ballant la yenca, un ball que feia furor. Es va fer un concurs de balladors i, si no tenc mal record, el va guanyar en Francisquet Cirera. També desfilaren per aquí artistes tan famosos com Ramón Calduch, Mochi, el Duo Dinámico, las Hermanas Benitez... Aquestes artistes cubanes, el capellà no ens va deixar que anàssim a veure-les, perquè segons va dir anaven molt destapades. Però, com ho sabia, el capellà, que anaven destapades? Això, no ho sabrem mai. En definitiva, vist des de la distàncies, em sembla que eren festes mol divertides per als al·lots.
Vull tenir també un record pels meus amics de la infància. Alguns d’ells quals ja no hi son: en Rogelio Morey, en Joan Mercant, n'Alberto Cardiel, en Joan Colom, mort molt recentment... En pau descansin tots ells. Als que quedam mos uneix una bona amistat, perquè en aquell temps, quan anàvem a escola tots plegats, més que amics érem una família. Basta dir-vos que quan hi havia matances, pràcticament no hi havia escola, perquè tots hi anàvem, i en aquell temps, qui més qui manco, a ca seva mataven un porc.
Menció especial em mereixen dues persones d'aquells anys. Un és don Vicenç Nadal, qui, en circumstàncies molt complicades, va ser capaç de tirar endavant una escola i de donar-nos una formació més que bona. L’altre és en Pedro Fuster, més conegut com en Perico Pere Andreu, mon pare, fill d’uns dels fundadors del poble, home enormement familiar i home de la mar; ell em va ensenyar a estimar-la, a la mar, i en aquest poble estimar la mar era estimar la terra. A mon pare li agradava tant, la mar, que després d'haver pescat sis dies a la setmana, el que feia set encara agafàvem el bot al rem i anàvem a cercar crancs i corns, que llavors repartíem amb els veïnats.
En conclusió, això era es meu poble, la Cala Rajada de finals dels anys 50, un poble d'una gent que, a pesar que s'ha dit lo contrari, era una gent oberta, alegre i solidària. Rebíem els visitants amb les portes obertes, i a damunt la taula de la cuina sempre hi havia la sobrassada i el formatge, per a qui en volgués. En aquell poble, quan hi havia un denou, tothom feia costat.
Però, en fi, està molt bé tenir records, però dels records no en podem viure, i per tant també hem de parlar un poc de la nostra Cala Rajada d'avui.
Sí, de la Cala Rajada actual, aquesta Cala Rajada de l'any 2010 i dels sentiments que m'afloren i que ja no són els mateixos d'aquella Cala Rajada de la meva infància. Ara els sentiments es mouen entre la por i la ràbia. Seguim tenint un poble meravellós, però no estic convençut que la gent que ens comanda i ens dirigeix pensi lo mateix. Al respecte, em vénen una sèrie de preguntes al cap que segur que molts de voltros també vos feis:
- Estam segurs que els nostres fill i els nostres néts estaran orgullosos del poble que els deixam?
- És aquesta la Cala Rajada que volíem veure quant noltros érem joves?
- Estam segurs que aquest poble no és com un cavall desbocat, sense genet?
- Era necessari fer un Port Aventura de la marxa nocturna?
La setmana passada vaig llegir un article a la revista “Cap Vermell”, titulat “Qui són, els radicals?” Resulta que els radicals som els que defensam la nostra terra i la nostra llengua. Però jo em deman: És o no és radical la política del “tot inclòs” dels nostres hotels, que està fulminant la petita empresa del poble? És o no és radical la política dels supermercats oberts 24 hores i el gran botellón en què s'ha convertit el centre de Cala Rajada, i el gran urinari i el merendero públic que és actualment aquest poble?
Crec que ens hauríem de seure tots a una taula, i quant dic tots, dic tots: empresaris turístics, polítics i societat civil en general, i parlar de quin és el futur del nostre poble, a veure si és aquest el camí que hem de continuar. Una de ses reflexions que hem de fer és que si el 60% de gent ve a aquest poble únicament per la marxa nocturna, tant li fa venir aquí, com anar a la Costa del Sol, a Turquia o a Tunísia, i crec que això ens hauria de preocupar molt seriosament.
Per això, ara més que mai, hem de defensar el nostre poble i la nostra cultura i, com no, les nostres festes, aquestes festes de Sant Roc, encara que siguin una mica descafeïnades. Jo insistesc que el poble mallorquí és un poble alegre i hospitalari, però el camí que duim és acabar dins una vitrina, a la Plaça dels Pins, on ens exhibiran amb un cartellet a baix que posi “indígenes”.
Bé, la meva idea no era emprenyar-vos, sinó posar-vos alegres. Però ni els nostres empresaris, ni la nostra administració volen, o per ventura no saben, fer res per canviar la situació. A lo millor seria hora que agafàssim el mando noltros, la gent del carrer. Pitjor no hi aniria i almanco faríem festa i riuríem.
Bé, és broma.
Vaig a acabar, i com que ja vos he xerrat de mumare i de mon pare, ara vos llegiré una poesia del meu germà Jaume:
El meu país, ara mateix,
és un immens, gran balneari,
amb gent feliç que fa l’amor,
que menja i dorm i embruta molt ,
que fa renou i gasta poc.
Tinc assumit el vell eslògan,
tan conegut, que tot turista
és un amic. Amb amistats
d’aital natura, ja no ens fa falta
cap enemic. Sigui com sigui,
al meu parer, s’està molt bé
sense fer res de productiu.
La dignitat, hipnotitzada,
ara a l’estiu, també fa vaga.
Per resumir: tenint en compte
com està el món i com va tot,
i com diem per les Mallorques
(i en altres llocs): si això és la guerra,
que mai per mai vingui la pau.
Amén.
Com és costum, la festa acabà amb cervesa per a tothom i la inevitable traca.
Però encara ens quedava un plat fort d'aquest inici de festes: la inauguració de dues exposicions, importants per elles mateixes, però encara més per constituir els primers actes que han tengut lloc fins ara a l'interior del nou Centre Cap Vermell. Tot i que aquest no, que no s'ha inaugurat. De manera que, com que el que en vàrem veure va ser molt per damunt i no en tenim una idea de conjunt, tampoc en farem ara una crítica, ni positiva ni negativa. La sala d'exposicions queda molt amunt: això és el que en podem testificar, ara mateix.
Quant a les dues mostres artístiques que s'hi poden veure, tampoc en podem fer una crònica digna de tal nom, perquè en aquesta primera jornada de visites hi havia tanta gent que es feia difícil apreciar res amb un mínim d'assossec. Però feim comptes tornar-hi amb més calma i parlar-ne amb un mínim coneixement de causa. Si el que nosaltres puguem dir de la col·lectiva Cadàver Exquisit i del muntatge Diàlegs, Memòria i Oblit d'Antònia del Rio té escàs valor, ara mateix no en tendria gens ni mica.
En aquest acte inaugural, van prendre la paraula el batle, Josep Gallego, i la mateixa Antònia del Rio, qui es va mostrar molt contenta pel fet de ser la primera artista a exposar en aquest nou gran centre cultural de Cala Rajada.
te
Un nou centre que, ja nit feta, feia goig de veure i del qual tots n'esperam molt.
D'altra banda en la mateixa jornada hi hagué el trofeu de Judo de Cala Rajada, organitzat pel club Reshinkan ( a l'apartat d'esport publicarem els resultats) i la gimcana nocturna organtizada per Ona Verda, de la qual trobareu un ample reportatge fotogràfic i ls classificacions. Això si, no cal ir que a la sortida hi hagué gran quantitat de públic i molts participants.
La vetllada acabà (de forma sobtada, per una avaria) amb el ballet. Diumenge està previst fer la representació al moll, després del sopar solidari.
