Ens podeu dir que són, si fa no fa, les mateixes imatges de cada any, i és cert. Però és que cada any es repeteix el ritual, cada any, per aquestes dates, ens apropam al cementeri a honorar la memòria dels nostres difuns, i cada any, per Tots Sants, ens recordam a nosaltres mateixos que no som més que una baula insignificant en la llarga cadena de la història de la Humanitat.

Enguany no ha estat una excepció en cap sentit. El dia, certament, s'aixecà amenaçador, amb distints ruixats, curts però intensos, però la cosa no anà a més i la jornada va discórrer tranquil·la, pausada fins i tot. A mitjan matí la presència de persones en el recinte del cementeri era fins i tot escassa, i si no hagués estat per l'abundant ornamentació floral, fins i tot hauríem pogut treure la conclusió que ens trobàvem en un dia qualsevol del calendari. Això el que fa és evidenciar quelcom que s'ha accentuat en els últims temps: molta gent s'apropa al cementeri el dia 31, sense presses, arregla nínxols i tombes i defuig els previsibles embussos de dia 1, els quals, en aquesta dinàmica, acaben per no produir-se.

Al capvespre sí que s'hi va veure una major afluència, però no s'arribà al col·lapse a l'aparcament que ens temíem, per més que la Policia Local va impedir que s'aparcàs a la carretera. Això sí, bastants d'usuaris van haver de deixar el seu vehicle... a l'autovia Joan Carles I! Tot l'any d'aparcar a la carretera, i el dia de Tots Sants ens surt la vena legalista. A grans mals, grans remeis.

Tots Sants és una celebració que, al voltant del record dels nostres difunts, esdevé tota una ofrena floral, una manera de lligar la vida, per mitjà de tots els colors de les flors, amb el to obscur a què tradicionalment associam la mort. I així el cementeri esdevé un jardí policrom, exuberant, on no hi falten autèntiques creacions personals.