La nit d'aquest 17 de desembres, vespres de l'Esperança, era d'aquelles que conviden. No gaire fred, ni un alè d'oratge, tot indicava que la gent, com de costum, pujaria al Castell en un dels actes de la festa de la Patrona més concorreguts i populars.. I així va ser. Molta gent en el recinte emmurallat, que no es volgué perdre aquesta combinació de festa religiosa i d'apèndix lúdic que tan bé casen.
La Banda de Cornetes i Tambors acompanyà la pujada de la gent.
El pregoner, Joan Servera Sancho
Joan Servera, en el seu pregó, oferí una peça plena d'al·lusions a la seva devoció a la Verge de l'Esperança, estructurant el discurs a partir de vivències personals. Aquesta devoció, va dir, l'havia viscut sempre a ca seva i la duia ben arrelada en el cor. Es referí, igualment, a anteriors enfrontaments entre la parròquia i l'ajuntament, en relació a l'ús de la capella, aspecte aquest per al qual va demanar una solució definitiva. El text íntegre del pregó el trobareu en un altre apartat d'aquesta pàgina.
Ens referíem al vessant lúdit de les vespres de l'Esperança, i aquest va prendre forma en la torrada tradicional. Aprofitant la bonança climatològica, la gent no va frissar, i els botifarrons i la llonganissa es varen anar consumint sense interrupció. Foren moments, a més, de trobada i conversa, tant o millors que la menjua.
L'agrupació "Castell de Capdepera" va ser l'encarregada d'animar el ball obert, i aquest, a l'esplanada de davant la capella trobà un espai idoni. Els balladors s'animaren i l'ambient resultà ben engrescat.
I tampoc no hi podia faltar, i no hi faltà, la presència de Suso Rexach. El cantautor local, que ens assabentà dels treballs de gravació d'un nou disc, oferí la seva imprescindible "Aquesta terra ja no és seva", que com sempre fou corejada per tots els assistents. Aquest tema s'ha convertit en un autèntic himne de la festa.
No cal dir que el recinte de la capella lluïa esplèndid, i que la ornamentació floral de la Verge, obra de Tino, un any més va resultar insuperable.
En fi, unes Completes, i l'afegitó corresponent, difícils de superar. Un deu.
