Per Biel Torres.
Sempre a la nostra memòria.
Benvinguts siau estimats i estimades tots quan sou!
Aquest dissabte vint d’abril, com suposo que ja n’estareu assabentats, tindrà lloc al nostre icònic Figueral el segon memorial Francisco Domínguez Nene.
Aquest acte, memorial, aniversari, reminiscència o homenatge em porta a la memòria i al cor —sobretot al cor—, uns entranyables records d’un temps de grans reptes, amistats i de futbol en vena.
Droga dura això del futbol...
La temporada 2004/2005 i 2005/2006 vaig tenir la sort, honor i privilegi de poder entrenar, per primera vegada, al primer equip de l’Escolar. Aquesta impagable oportunitat fou gràcies a la confiança que em donaren en Miquel Bestard i, sobretot, a l’incansable Miquel Mariño.
Record amb molta d’emotivitat que, entre els uns i els altres, alçarem un conjunt de campanetes amb jugadors força humans i talentosos. Inclòs, el mític Toni Palmer Fabio, va adjectivar i comparar amb molta consideració al seu Faxdepera, aquell extraordinari espígol com un estol de ‘Pavones i Zidanes’. No puc ni dec cometre l’atreviment d’esmentar els noms d’aquells jugadors, perquè amb total seguretat, m’oblidaria de qualcun d’ells. Això no seria just, elegant ni ètic per la meva part.
Per aquesta ocasió força emblemàtica vull dir-vos que en Francisco Domínguez Escudero Nene era un dels integrants, en majúscules, d’aquell manat florit de bons jugadors. Formava part dels més joves, però, en tot moment, demostrà una maduresa digna i pròpia dels companys més experimentats.
M’atreviria a dir que era un pessic tímid. En aquest cas la timidesa d’en Nene no fou un hàndicap ni per ell ni per l’equip, més sinó tot el contrari, aquesta característica humana fou un mèrit important de decència i puresa esportiva.
El record amb les seves característiques galtes vermellenques, ulls redons ben oberts i el serrell sempre per amunt el front; molt fort i fibrat. Persona implicada, inquieta, molt responsable i que en tot moment feia pinya i treballava pel bé del conjunt. Es va comprometre fins a la medul·la amb aquella «dèria filosofal» de no defallir fins a aconseguir l’objectiu marcat: pujar a preferent.
I, tots plegats, l’assolirem!
Jugava de lateral dret; era molt bo! El seu germà Àngel també era molt bo; es donava la coincidència, que en un principi, també jugava de lateral dret. N’Àngel tingué la deferència d’escorar la seva posició a banda esquerra o al centre de la defensa, la qual cosa, em va facilitar molt la meva tasca com a entrenador.
En Nene era implacable i dur amb la seva marca, però mai va ser brut amb el seu rival ni descortès amb el públic o l’àrbitre. Un jugador tot coratge que als partits i entrenaments mai va posar en dubte ni defugir de les tasques que li vaig encomanar com a director d’aquella esplèndida orquestra. Quan li va tocar seure a la banqueta o va fer fora malentesos ni retrets; tot un senyor.
Un treballador i lluitador incombustible; sobretot una gran persona, un amic, un referent i exemple per tots nosaltres. Basta considerar la gran nòmina de jugadors i persones rellevants que han passat pel club. Tret del trofeu Ramón de Ses Cuines sols s’ha organitzat, a títol personal, aquest memorial. Es coneix que en Nene va deixar empremta i un bon grapat de bons amics que mai l’han oblidat. Déu vulgui que aquest record de tendresa perduri arran de molts d’anys.
Dissabte, molt segurament embargat per l’emoció i els ulls molls, alçaré la vista fins al cel. En silenci saludaré i abraçaré en força a l’enyorat company Francisco Domínguez Nene.
Nene el primer de la dreta agenollat. Temporada 2001-2002
Biel Torres
