A l'inici de la present epidèmia vírica a Espanya va sortir una explicació divulgativa per part d'un responsable polític a la televisió que justificava la necessitat de restar en confinament domiciliari. Explicava que amb el confinament es pretén rebaixar la taxa de contagis entre persones, perquè impedint el contacte s'impediria que que el virus passés d'una persona a una altra. Deia que la corba d'augment del nombre de persones contagiades tendria una menor pendent, perquè cada persona contagiaria a menys persones pel fet de tenir menys contacte i que així s'evitaria la sobresaturació hospitalària
Aquests raonaments no són fets demostrats, sinó que constitueixen una teoria.
Una altra teoria, en què es basen altres països, posa l'èmfasi en el sistema immunitari. Suposa que el contagi depèn principalment del sistema immunitari, i no dona tanta importància al confinament.
S'ha demostrat que hi ha persones que allotgen el virus sense caure malaltes. Aquestes persones, en principi, no es poden distingir de les que no porten el virus. En aquests països de què parlam s'ha decidit que totes aquestes persones sense símptomes continuïn treballant. Ho fan així perquè assumeixen que la majoria de la població contraurà el virus, no els afectarà greument i probablement contrauran immunitat, que cert percentatge requerirà hospitalització i certament cert percentatge morirà. (Tot i que les xifres de morts per coronavirus ens resulten esfereïdores, hem de tenir en compte que a Espanya, per exemple, estadísticament moren diàriament un total de 1170 persones per causes alienes al coronavirus).
La sobresaturació hospitalària en aquest paradigma es contrarrestaria invertint-hi els recursos logístics i econòmics necessaris (com els hotels-hospitals que s'estan obrint a Madrid).
Recordo quan era petita, que vaig anar al museu de la ciència i hi havia una exposició sobre VIH. En ella hi havia objectes quotidians que s'havien pintat de diversos colors segons la perillositat que suposa compartir-los amb una persona seropositiva: el talla-ungles, el cepillo de dents, la pinta, la cullera, la tuvallola,... tots estaven pintats de verd, groc o vermell.
Aquest coneixement científic obria una llum per a les víctimes del VIH, les quals a l'inici de la malaltia i durant massa temps van ser durament marginades per la societat. Aquesta marginació va ser de lluny molt pitjor que la pròpia malaltia.
Els coneixements científics que van apareixent en aquests dies, el fet que ara es comptarà amb més tests al nostre país, i les decisions polítiques que es prenen en relació a aquestes (tenint en compte els factors socioeconòmics en sentit ample que de cap manera es poden deixar de banda) ens van pintant les nostres accions de distints colors i nosaltres amb responsabilitat anam combinant el verd de les accions quotidianes, amb el groc – d'allò que fem en cas de necessitat –, i vermell (allò que fem en cas d'emergència).
En aquest sentit, convé recordar certs casos en què sí està permès sortir de casa, sempre amb molta prudència i responsabilitat:
1) Anar a ajudar o prendre cura d'una altra persona en cas de necessitat: majors, menors, depenents, persones amb discapacitat o persones vulnerables... ja siguin família o no.
2) Sortir a passejar en cas que estigui prescrit mèdicament. Es pot sortir acompanyat si cal.
3) Anar el centre de salut en cas d'urgència que no sigui atesa per telèfon. S'hi pot anar acompanyat si cal.
4) Sortir a passejar en cas de persones amb trastorn de l'espectre autista o comportament disruptiu de totes les edats, si el fet de sortir pot millorar la seva situació.
5) Qualsevol de les accions permeses acompanyant a menors, majors, depenents, persones amb discapacitat o persones vulnerables, amb causa justificada.
Pel bé de tots i totes, recordem que la realitat no és mai una foto en blanc i negre, ni ho pintem tot de color negre.
Agnès Torres
20 de març de 2020
------------------------------------------------------------------
Referències:
https://boe.es/boe/dias/2020/03/20/pdfs/BOE-A-2020-3898.pdf#BOEn
https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2020-3692
Petits monogràfics COVID-19 ¿Què hago?
