CAMBOTJA
Un volt pel sudest asiàtic - 3.
Cambotja és un país encantador però desconcertant. Limita amb Thailandia, Laos i Vietnam. Una part occidental toca la mar, el golf de Thailandia. Els mesos ideals per anar-hi són els mesos de desembre i gener, ja que l'humitat és baixa, plou poc i bufa un ventet refrescant. La capital és Phnom Penh. Quasi un 90% de població és “jemer”, per tant, podem dir que és el país des sud-est asiàtic més homogeni, pel que fa a ètnies. Gran part d’ells practica el budisme theravada. La religió hinduista hi va ser present entre els segles I i XIV.
A aquest país, hom pot adonar-se del seu ying-yang. A primera vista sembla una nació de gent feliç, però si hi aprofundim un poc podem descobrir un país de contradiccions. Tots ells estan orgullosos dels temples d’Angkor, mare de tots es temples, desprenen simetria, simbolisme i espiritualitat. Allò que no podem negar, allò que no podem oblidar, és un passat ple de sofriment. Els” jemers rojos” feren barbaritats i d’això no fa gaire temps. Entre 1975 i 1979 Cambotja va viure uns anys de por, d’horror. Més avall, en veure ses fotografies, llegireu una breu explicació d’aquest fet. Visitàrem Tuol Sleng (museu des genocidi) i no ens va deixar indiferents, vos ho puc assegurar. Vull deixar constància que aquesta part del viatge va ser dura i que, per tant, les fotografies poden ferir la vostra sensibilitat. No són recomenades per a infants.
Allò que és increïble és que la seva gent no ha perdut el somriure i amabilitat. Encara que...ben endins de les seves mirades... hi brolla sofriment, que prové del passat.
Entre el seus plats de cuina puc destacar “amoc” de peix fet dins es forn amb coco, llimonetes autòctones , pebre vermell covent i fulla de plàtan. Exquisit! Ja ho tastàrem abans de partir. A Ciutat de Palma hi ha un restaurant devora Sant Francesc, anomenat Las Olas. Sa madona és de Cambotja i hi volguérem anar abans. Ens donà l’adreça de la seva família a Phnom Penh i...hi anàrem. Allà tenen una casa d’hostes. Varen ser d’allò més hospitalaris. Ens mostraren fotos antigues, homes de la família caçant tigres i elefants. (Vos sona? Botswana...) Uf, passàrem pàgina aviat.
Bé, entràrem al país a peu. Uns motoristes ens dugueren fins pocs metres de la frontera amb Laos. Creuàrem per Trabaeng Kriel. Anàrem baixant vorera, vorera, el riu Mekong, fins la capital, on ens esperaven els companys de l’ONG SCAO (Save Children in Asia Organitzation). Ens desplaçàrem fins a la mar a Sihanoukville. Seguírem cap es nord a Siem Reap i es llac Tonle Sap. 
Aquesta és una de les escoles on col.laboràrem. En Tòfol fa un truc de màgia a aquesta fotografia. Fixau-vos en el trispol.
Aquests ninets, d’una altra escola, amb les mans representen el símbol de victòria. Molt freqüent a aquest país, en sortir retratats.
Hora de dinar a l’ONG. Fideus.
Com podem col.laborar amb aquesta ONG? Vàrem tenir mares d’alumnes, meus, de l’escola que ens donaren gran quantitat de material per a entregar a aquesta associació. Partírem lleugers de pertinences, però...carregats de material escolar.
Això és una trona! Bany ONG Save Children. El cap pegava a l’uralita de dalt, en aixecar-nos!
Na Lung. Vàrem fer gran amistat amb ella. De tot d’una, va ser molt empegueidora.
Monjos budistes theravada. Mentre són monjos, mai no poden ser tocats per una dona. Fixau-vos amb el peus, són ben amples. Com que no duen sabates o duen sandàlies...es desenvolupen molt amplament.
Au, triau, serps, larves, fetus de pollet, llagosts,...És com aquí menjar bessons d’ametlla.
Al Tuol Sleng, a Phnom Penh, s'ens canvià s’expressió de les cares. Allà coneguérem part del passat del familiars que ja no hi són. L’any 1975 Pol Pot, líder dels “jemers rojos” i els seus homes, per entrar al poder i ser més que ningú...,convertiren aquesta escola en presó, centre de detenció i tortura des país. Entre 1975 i 1979 més de 17.000 persones varen ser retingudes i els dugueren a un camp d’extermini. Pol Pot va fer fugir a fora vila a tota la gent analfabeta, per fer-los esclaus de feina en els camp. Mentre que a tots aquells que tenien una mica de cultura (nins escolaritzats, mestres, pintors, fotògrafs, metges, apotecaris, gent amb una mica de noció d’idioma...) els envià a tancar, torturar i matar. Ells volien ser es més poderosos!
No hi ha paraules. Igualment que ho feren els nazis...els jemers rojos varen dur un registre meticulós de les seves barbàries. Cada un era fotografiat abans i després de ser torturat. Hi ha sales i sales i més sales plenes d’angustioses fotografies en blanc i negre. Pràcticament tots varen ser assassinats. Varen arribar a tal locura que, fins i tot, els mateixos torturadors varen ser assassinats per altres com ells. L’any 1977 la mitjana era de 100 morts per dia.
Aules d’escola convertides en cel.les individuals. A la de fusta els tenien a les fosques. A la de bloquets podeu veure com era la seva mida. Feien les feines dins una capsa i estaven engrillonats pels peus.
Quan l’exèrcit vietnamita va alliberar la capital, l’any 1979...només quedaven set presoners vius. Tots ells havien emprat les seves habilitats com la pintura o la fotografia per continuar vius.
Cercadors de musclos a la costa de Sihanoukville.
Temples d’Angkor Wat a Siem Reap. És el major edifici religiós del Món. Diuen que és el paradís a la Terra. En un moment determinat hi varen arribar a viure un milió d’ habitants. Té les proporcions èpiques de La Gran Murada xinesa, el detall i la complexitat del Taj Mahal i el simbolisme i simetria de les piràmides, tot en un. Per a la construcció varen ser necessaris 300.000 treballadors i 6.000 elefants. Està inspirat en temples hindús i budistes.
Interior d’Angkor Wat. 
Serenitat d’una de les 216 cares enigmàtiques de Bayon. Siem Reap.
Ta Prohm. La natura estrangula les pedres. Durant segles va ser abandonat i es convertí en jungla. El que succeí va ser que entre l’any 802 i 1432 devastaren tota la vegetació per poder construir tots els temples d’Angkor. Allà quan hi plou, i hi plou molt. No pensaren que la terra no filtraria l’aigua. Tot va quedar inundat. Passaren segles. Un explorador francès ho redescobrí. Estava totalment tapat per jungla. Aquí es gravà part de la pel.lícula de n’Angelina Jolie, Tomb Raider.
Tonlé Sap (llac Tonlé). Les cases flotants són el denominador comú d’aquest indret. L’aigua no és precisament clara, però...aquest lloc em va encantar. Fins i tot l’escola és flotant.
Peix sec del riu Tonlé. Com que allà no tenen geleres...
Dinar amb la família de Siem Reap. Feren de tot i més perquè ens sentíssim bé amb ells. 
Amb el somriure d’una venedora ambulant d’ous em despedesc i desig que us hagi agradat. Nosaltres a Siam Reap pujàrem a un bus i creuàrem frontera cap a Thailandia. Estàrem vuit hores fins el centre de Bangkok. Allà tornàrem a agafar coratge i partírem cap a Myanmar.
Maria del Mar Alzina
