Laos



Un volt pel Sudest asiàtic- 2








 
Aquest país llarg i estret fa frontera amb Myanmar, Thailandia, Xina, Vietnam i Cambotja. Sa capital és Vientian. Els trets més característics són els seus temples daurats, monjos amb túniques taronja i sa gent més que amable. 
Actualment Xina és es seu amic íntim, ja que a poc a poc es xinesos van agafant el que més els interessa de Laos, s’energia hidrològica, a canvi de fer carreteres. Aquest fet preocupa als ecologistes. Està en perill sa flora i sa fauna, en motiu de construcció de preses hidroelèctriques. Es calcula que un 85% està cubert de vegetació. Aquest fet es degut a que sa geografia és escarpada. Es riu Mekong atravessa Laos, els seus habitants fan vida a sa vorera d’aquest.



Religió oficial: budisme theravada. Durant molt temps va ser colònia francesa. Coincidírem amb l’estació seca i fresca al nord i calorosa al sud, durant es mes de gener. Es menjar més característic són fideus d’arròs, arròs glutinós, laap (amanida amb salsa de peix coventa) Hem de tenir present que allà mengen ca salvatge, esquirol, rates, dragons i granots. Noltros…d’això extrany…no en volguérem. Vaig disfrutar de menjar sopa de fideus de peix i de verdures, amb “palillos” i cullera fonda, dins un bol gegant.



Entràrem a Laos per Thailandia. Férem nit a Chiang Rai i l’endemà pujàrem a un bus local, carregat de gent I amb ses portes obertes durant tot es trajecte. Es capvespre, just coincidint amb sa posta de Sòl, creuàrem es riu amb un botet per sa frontera de  Chiang Khong. Férem nit allà i…l’endemà matí pujàrem a una barca, com sa que veis a dalt, llarga i estreta. Ens va dur riu avall durant dos dies cap a Luang Prabang, fent nit a Pak Beng.



Aquestes nines són unes de tantes, que ens apareixien de per tots costats mentre atracàvem a recollir gent amb la barca.

Una de ses cases flotants al Mekong.



Aquest és un mercat de Pak Beng, de bon dematí. Abans que la barca partís, sortida des Sòl, vaig anar a fer una caminada per aquest poblet, ben interessant i molt autèntic.



Vista del riu Nam Khan, a Luang Prabang. A cada vorera hi tenen un hortet. D’aquest se’n cuiden es monjos budistes.



Riu taronja de monjos que comencen a demanar llimosna a les sis des dematí. En haver resat surten, en filera, amb un bol ben gros amb tapadora. La gent més adinerada  els espera als carrers i els hi omplen els bols de menjar, sobretot d’arròs blanc. Aquests han d’haver menjat abans de les onze del dematí i ja no tornen a menjar fins l’endemà. Només poden menjar una sola vegada al dia.
La religió theravada contempla que tots els homes s’han de fer monjos, almenys durant una vegada a la vida. Majoritàriament, passen per aquest estat dues vegades i inclús tres (d’infants, abans de casar-se i, finalment, quan hom considera que es retroba en ell mateix i es replanteja la seva existència)


Representacions de Buda, Temple Wat Xieng Thong.



Venedores d’algues, mercat  de Luang Prabang. Emprades per a cuinar, fer salses i també en fan com a neules seques, són el que coneixem com a algues nori, molt emprades a la cuina japonesa per fer sushi.



Local on fan es coco ratllat, al mercat Phu Si.



Aquí podeu apreciar la diferència arquitectònica de la construcció laosiana i francesa. Cases colonials, com aquestes, són allò que ve més de nou al turista. Mentre passejàvem per Luang Prabang, hi havia moments en que no sabíem ben bé on érem. A França? Al carrer principal i a la plaça del mercat hmong hi ha pastisseries franceses que només mirar mostradors… ja saps que hi toparàs bé. Si hi heu d’anar…recoman fer un bon berenar a Le Banneton French Bakery. Quins pans! Amb panses i anous, amb ceba, amb olives,…Uf! Com que aquest viatge, el que més vaig enyorar va ser es pa…allò va ser l’Havanna!



Tat Kuang Si. Cascades de diferents nivells de bellesa capritxosa, de diferents tons verds. Espectacular.



Dins es bus que ens duia de Vang Vieng a Vientian férem amistat amb un vietnamita, que es prestà voluntari per fotografiar-se. Aquest bus anava carregat de sacs de menjar per animal i d’homes treballadors que anaven a la capital. 


 
Una de les aturades que férem amb es bus. Veis com descansen? No toquen en terra. Postura molt corrent a tot Àsia.



Quan el vaig veure…em vengué al cap la “família dels Momes” de Capdepera. Els recordau? Aquells sí que eren de foto! Fins hi tot qualque vegada hi posaven la “sumbrilla” i…eren feliços!



Pinxos de granot. Vos fa gana? Foto feta a la capital.



Champasak és un poble d’un sol carrer. Aquest està situat al sud. Quina tranquil.litat!



Arribàrem fins aquí amb bicicleta. Està a uns 20 quilòmetres. És un conjunt arqueològic hindú, anomenat  Wat Phu, comparable a Angkor Wat. Arbres de frangipani, semblants a figueres, el fan ben peculiar.



Un dels ponts que fusta que passàrem.



Ens aturàrem a contemplar els nins que jugaven a futbol, feliços de la vida.



Mirau com no fan falta atraccions, i-pads, consoles,…Quan els vérem tornaren com a bojos i s’hi tiraren milers de vegades. Allà hi ha un excés d’aigua perquè hi plou molt, quan hi plou.


 
Escola pública de Champasak. No hi trobàrem ningú, però…estava “de pinte en ampla”. Almenys la vérem.  Trobàrem aquestes nines que ens explicaren una mica es seu funcionament. Però la nostra tasca escolar…ens esperava a Cambotja.



A la fotografia d’aquesta nineta hi podeu veure una expressió innocent. Es passen el dia guardant els germans petits, jugant amb cocos, enfilant-se a palmeres…


 
Partírem cap a Si Phan Don, que vol dir quatre mil illes, creuant amb un botet, férem uns 85Km amb un pick up i després amb un jeep d’un jove thailandès que ens agafà fent autostop.  Pujàrem a un altre botet de fusta i arribàrem a l'illa Don Det, on just arribar llogàrem una bicicleta per fer-nos una idea de la vida vora el riu.


 


Vàrem anar tot un dia amb una canoa per veure les dues illes, Don Det i Don Khon. Ens banyàrem just on hi ha els dofins Irawadi, d’aigua dolça. Costa veure’ls, s’ha de tenir molta paciència i no fer cap moviment i gens de renou. Allà ens trobàrem en Miquel Àngel de Pollença, jove que a Mallorca té un negoci de botiga, excusions i esports d’aventura. És aquest de la canoa individual.


 
La cascada es diu Khone Phapheng, considerada la més gran, en volum, de tot el sudest asiàtic.



Disfrutàrem de la fruita exòtica, Dragon fruit.



Entre plats compartits. Desig que vos hagi agradat aquest petit tast de Laos.
La propera entrega serà de Cambotja, ja que només ens separaven 5 quilòmetres de la  frontera d’aquest nou país per a descobrir, amb un passat mal de creure.


Maria del Mar Alzina