La ciutat que mai dorm

Musica recomanada

Diuen els experts en turisme que hi ha tres ciutats en el món que no necessiten publicitat, que els seus encants són tan grans que qualsevol turista voldria tornar-hi (independentment del tracte rebut o del que li pogués succeir). Són París, Roma i New York.

Respecte de les dues primeres, fa temps que podem confirmar aquesta sentència per experiència pròpia. De fet, hi hem tornat i hi tornaríem amb qualsevol excusa.

New York també confirma amb escreix l’adagi. Si Roma és la ciutat eterna i Paris la ciutat de la llum, New York és la ciutat del segle XX. La ciutat dels gratacels, la més cosmopolita, la que mai dorm, la ciutat espectacular i dels espectacles. La ciutat de les cultures, del cinema, de les novetats, de l’atreviment i de les arts, perquè a NY qualsevol objecte esdevé art. I també, la ciutat dels doblers i la ciutat del poder.

Per a un europeu, l’arribada a l’illa de Manhatan (un dels districtes de NY, juntament amb el Bronx, Queens, Brooklin i Staten Island) és enlluernador, no hi ha ulls per veure el conjunt de gratacels i el seu famós sky line. Tal volta sigui el paisatge urbà més impressionant que hem vist mai.

Manhatan, l’has de potonejar. Fa 21 km de llarg per 4 d’amplària. Passejar per  NY sense rumb fix és un dels plaers més gratificants. La seva estructura d’avingudes de per llarg (verticalment al plànol)  i carrers de través (horitzontalment)  sempre numerats de manera consecutiva ho facilita de gran manera.

Sembla que no te l’has d’acabar. Cada passa és un nou descobriment, una nou punt de vista. Les imatges i les perspectives que veus no caben en el plànol horitzontal de la màquina de fotografia. I verticalment, just, just. T’engates de fer fotos, de retre homenatge a aquests edificis gegants que rompen perspectives i esquemes. Tots els edificis tenen particularitats que els diferencien dels altres. Gairebé no pots badar els ulls.

Però a NY, com a tota ciutat, hi ha coses imprescindibles per fer. Ho explicarem cronològicament:

Arribàrem de vespre, i sols per la proximitat ens encaminàrem cap a Times Square. Eren les 21h i els carrers no semblaven molt transitats. Times Square és el cor de neó de la ciutat. On s’hi concentren tots els teatres. Asseure’s a les escales de les oficines dels tkts (on pots comprar hora per hora les localitats que queden als teatres) és un gran espectacle. La publicitat dinàmica t’envolta amb tanta llum que sembla de dia. Allà sempre hi trobaràs nous personatges. Hi ha moments que sembla que ets diins una pel·lícula que ben bé no recordes...

Al matí, decidim observar la city a vista d’ocell. Ara mateix, hi ha dos edificis que ofereixen l’entrada per pujar fins dalt de tot. El Rokefeller Center i l’Empire State (el més alt). Optam per anar al Rokefeller Center, el TOP OF DE ROCK,  per, des d’allà, poder veure l’Empire.

 La típica foto tocant la punta de l'Empire

Estaries hores i hores contemplant, badocant i fotografiant. No cansa. Sempre hi ha detalls que descobreixes, igual que saps que n’hi ha molts que obvies. Marxam sabent que hi tornarem per veure-ho de vespre. La visió vespertina també té el seu interès i espectacularitat.

 Llavors toca l’altra icona de la ciutat, l’Estàtua de la Llibertat. Des dels fets del 9.11 (com ells diuen) no s’hi pot pujar. Decidim anar al ferry cap a Staten Island i d’aquesta manera tenir la visió des del mar de tot el sud de Manhatan. Hi anam amb metro.

Fet el passeig en ferry, som molt prop del centre financer. Anam cap a Wall Street. Pel camí ens trobam amb aquesta escultura d’un toro. Feta per  Arturo Di Modica és el símbol de l'optimisme, l'agressivitat i la prosperitat.

NY és plena d’escultures al carrer. Suposam que, a hores d’ara, ja l’heu identificat amb el logotip d’una cadena de televisió.

També hi ha temps per fer bromes.

 Aquí és on es couen les finances mundials.  Just devora, la tenda de diamants Tiffannys.

Restaurants per dinar, no en falten. Les grans cadenes multinacionals són presents a cada cantó (en l’apartat d’anècdotes vos explicarem la particular manera que tenen de fer els comptes).

Més escultures.

 És obligatori passar per la zona Zero. Ara fan un parc on estaven situades les Torres Bessones i el que serà l’edifici més alt de la ciutat que, a més d’albergar les antigues oficines, tendrà el memorial 9.11. Es volia inaugurat tot plegat el proper 11 de setembre, en el 10è aniversari, però les obres per aquí també s'endarrereixen.

D'horabaixa, tornam a l’hotel per descansar una estona de les seqüeles que queden del jet lag. I cap a Brodway a veure el musical de The Lion King.

Ja teniem les entrades comprades per internet des d’aquí, feia dos mesos. Recomanable. L’espectacle..., mai havia vist tanta espectacularitat damunt un escenari. Indescriptible. A Internet hi ha alguns vídeos publicitaris per si voleu fer-vos una idea. L’obra estrenada l’any 1997 ha guanyat 5 Tony (Oscars teatrals) entre ells al millors musical.

 

A la sortida, s’ha de fer un pinxo a un dels milers de xiringuitos de menjar que hi ha.

Llavors, cap a l’hotel en limusina.

L’endemà, al pont de Brooklin, des d’on hi ha una altra vista privilegiada de la ciutat. Allà topam amb una dona jueva d’edat. Ens demana d’on som. Vos asseguram que sabia tant o més dels xuetes que nosaltres mateixos.

Les aturades als Starburgs són freqüents. Agafam el camí tort cap a les corts de justícia.

I, com a les pel·lícules, ens trobam el panorama típic d’entrevistes, televisions, grups d’advocats... Havia acabat un judici important? No, era el rodatge d’un nou capítol de "La llei i l’ordre". Passau el ratolí damunt la imatge i en veureu una altra.

Toca fer les compres. Ens recomanaren el Century 21 o Maysi. Anam cap al mig Manhatan (pels famosos barris de Chinatown, Littel Italy i Soho). Llavors, amb metro, pujam cap a les Nacions Unides. La part est de la ciutat. Deien que sols hi entra una quantitat de gent diària. Cap problema per entrar-hi més que el registre de rigor de les motxilles. De camí, passam per la Fundació Ford. L’entrada és un immens jardí interior. Una sorpresa més.

La Cinquena Avinguda és la més espectacular, rica i comercial de totes. Allà hi pots trobar les millors tendes del món. Totes conegudes. Els mostradors són vertaderes obres d’art. No hi ha cap detall a l’atzar.

Faltava anar a Central Park, el pulmó de NY. Des de la plaça de Colombus tenim infinitat de camins i itineraris. Als 5 minuts ja no recordes que ets dins una megalòpolis.

El Central Park és l'unic lloc on es pot veure la tipologia de la roca de l'illa de Manhatan. Són parcs dins parcs, amb passeigs, llacs,...

Finalment, la ressenya dels museus: El Metropolitan és el clàssic. Hi trobam de tot. Des dels egipcis. EL més important és la col·lecció dels impressionistes. El Guggenheim. Sols l’espectacularitat de l’edifici ja convida a entrar-hi. I el MOMA, l’avantguarda, la quotidianitat convertida en art. A dns no s’hi poden fer fotos. Les botigues dels museus, per recrear-s’hi.

Queden molts de detalls i anècdotes per contar. I molts de llocs per visitar, el Madison Square Garden (estava tancat per obres), l‘Estació Central, Harlem, Lincon Center, Carnety Hall... Hem de començar a recollir raons per tornar-hi.

(La continuació d’aquest article serà una petita descripció de la ruta cap al Niàgara: Philadelfia, Washington i Boston)