Amb aquesta entrega acabam el nostre relat del viatge de l'estiu 2009, per la Mongòlia central i la Xina.

Dia 28 de juliol
   Ens despertàrem ben prest (a les 6), i a les 7 ja érem a la darrera ciutat de Mongòlia. En sortir del tren, una munió de gent se’ns apropà per a oferir-nos vehicles per dur-nos a la frontera. Després del regateig pertinent, ens acomodàrem en dos cotxes d’abans de la primera guerra mundial i tiràrem cap la frontera. Allà començà tot un matí de coes, d’omplir papers (els primers ens els donaren en xinès i mongol!) i esperar i esperar... Cada vegada, els cotxes ens deixaven en un edifici distint, treien les maletes i ens esperaven a la sortida, fins arribar a la frontera xinesa situada en un gran i modern edifici  (suposam que per a impressionar als mongols).



   Els cotxes ens esperaren i ens acompanyaren a l’estació d’autobusos. S’havia fet hora de dinar. El que vam pagar pel transport em semblà poc. Canviàrem els diners i compràrem els bitllets cap a la ciutat de Hothot (Mongòlia Interior), a mig camí cap a Beijing. Ficàrem les maletes en consigna i anàrem a dinar. Demanar els plats de dinar resulta un xou, però així i tot dinàrem bé.



   Tornàrem a l’estació i esperàrem la sortida de l’autobús de línea. Sortí puntual com un rellotge. Era vell però tirava. La sortida d’Ereen és a través d’un paisatge semblant al mongol, grans planures seques i alguns ramats i gers escampats. Vaig fer una becada (sembla que em vaig perdre una desfilada  de dinosaures devora la carretera) i ja fosca, en una aturada per anar al bany, vaig rebre la primera impressió de la Xina.



   Els banys (per dir-ne alguna cosa) feren que se’m tallassin les ganes d’orinar. La fetor era insuportable! De tornada a la ruta ens aturàrem a la carretera, amb incertesa, ja que no arribàrem a esbrinar què passava, potser es tractava d’un accident. Els xinesos baixaren i nosaltres també. Sembla que hi havia perill de desbordament d’un riu. Mitja hora després continuàrem. Arribàrem a Hothot de nit. Cercàrem un hotel a prop de l’estació  i després d’una hora per aclarir preus, passaports, etc, sortírem a sopar a unes terrasses on feien  pinxos (súper coents!). La cervesa va volar. Tornada a l’hotel i a dormir.

Dia 29 de juliol
    Ens despertàrem a Hothot. Baixàrem a berenar (sopetes,  ensalades i coses així), i partírem a cercar un banc per a canviar doblers. Ens digueren que havíem de voltar dos carrers i al següent..., però, allà tot és molt gran! El banc era a cal déu. Tornàrem a l’hotel per un barri molt degradat de cases baixes i deixàrem les maletes a recepció. Tot seguit partírem de bell nou amb la idea de conèixer un poc la ciutat.
   Intentàrem arribar al museu de cultura mongola, i després de cercar i recercar, el trobàrem però... s’havia traslladat! On? Als afores de la ciutat. Uf, això és massa gran!  Mentre dubtàvem si agafar l’autobús  o no, trobàrem una simpàtica xinesa (mestra) que volia anar al museu i ens hi aferràrem. Després d’un llarg trajecte, arribàrem a la porta.


 
   L’edifici és espectacular i el contingut, bé, per mi és insuperable, tant per la concepció museística, com per la forma didàctica de presentar les seccions. En destacaria la part de prehistòria i arqueologia, però cada secció resulta prou interessant. En deixàrem una bona part sense veure, una llàstima. Dinàrem en el mateix complex i partírem cap a la ciutat. Visitàrem el monestir de les cinc pagodes, molt ben cuidat.



  De camí a un altre monestir, trobàrem un carrer ple de paradetes, on feien menjar de tota casta (hi havia de tot, pinxos, sopes,  insectes, aranyes, cavallets de mar...), amb un ambient molt carregat. Ja havíem dinat, però encara n’hi hagué que provaren aquestes delicadeses. En sortir ens dirigírem a una zona  comercial (de nova creació) amb diversos temples i palaus. Com que se’ns feia tard, partírem a la recerca d’una mesquita musulmana xinesa, férem un tomb pels voltants (no ens hi deixaren entrar) i en sortir cercàrem un tut-tut, un motoret per a quatre que, per una mòdica quantitat, ens dugué a l’hotel a cercar les maletes. I partírem cap a l’estació. Arribava el moment de provar un nou mitjà de transport, encara inèdit a Espanya: l’autobús-llitera. Embarcàrem, i en marxa! A les quatre de la matinada ja érem a Beijin (Pequín) .

Dia 30 de juliol
   Em despertaren de cop, en plena fase REM del somni. Som a Pequín! La ciutat ens rebé des d’una estació gairebé buida (a aquestes hores, que havíem d’esperar!) i una boira que no arribàrem a discernir si era això, boira, o contaminació (o ambdues coses combinades). Agafàrem dos taxis que ens dugueren a l’hotel que teníem reservat. És un hotel cèntric (allà, el centre és molt gran!) situat a un huton (barri antic de cases baixes), prop del Lama Temple. Férem un poc de temps a la recepció i berenàrem. Deixàrem les maletes a un racó i cap al Lama Templ, s’ha dit! Mentre esperàvem que obrissin,  canviàrem diners al banc. A l’hora en punt, un gernació de xinesos i turistes esperàvem que obrin.  El temple és un complex dedicat al culte, on la gent acudeix a fer les seves pregàries i encendre encens, que a cada  zona són d’un color i d’una quantitat determinada.  El recinte semblava molt cuidat.



   Feta la visita, anàrem cap el metro i enfilàream cap a la plaça de Tiananmen. La idea era entrar a la ciutat prohibida i pujar al turó del carbó per a admirar les vistes, però donat que hi havia tan poca visibilitat decidírem tornar l’endemà. Així que iniciàrem una passejada per la plaça (grandiosa), plena de gent a vessar. La plaça està vorejada de grans edificis d’estil stalinista, i entre d’altres poguérem veure el Museu d’Història i la gran Sala del Poble. Just enmig, hi ha el monument a Mao, a l’interior del qual hi ha la seva mòmia. Es pot visitar (i és gratuït), però les quilomètriques coes ens feren desistir. 



   Després de veure l’impressionant porta de Quiananmen, anàrem a fer  una volta pels carrers comercials del voltant, amb la finalitat d’arribar la Liulinchang: el carrer dels antiquaris i dels pintors. Férem moltes voltes per una ciutat en obres (alguns carrers semblaven el “paisatge després d’una batalla”). Per dinar, cercàrem un lloc popular on feien ànec lacat (pequinès), i ens en cruspírem un (i un parell de plats més!), i ens llançàrem al carrer, altra vegada. Canviàrem de plans (ens digueren que l’enemà faria un dia semblant) i entràrem a veure la ciutat prohibida. Ens férem les clàssiques fotos davant la porta, amb el retrat d’en Mao, i per endins.
 


   Realment, és una ciutat i immensa. La seva visita resulta esgotadora, tant per les dimensions com per la quantitat de gent (vaja quina pila de xinesos hi ha pel món!) o  la saturació dels sentits. A més dels edificis, hi ha els jardins, les places, els carrers i  els museus. Tot inabastable. Allà hi vivien els emperadors de les dinasties Ming i Quing, i va ser magníficament retratada  a la pel•lícula de Bertolucci, “El darrer emperador”.



   Sortírem per la porta nord i, vorejant les murades exteriors, cercàrem una parada d’autobusos, per poder enllaçar amb el metro. De camí, contractàrem l’excursió a la Gran Murada. L’autobús ens dugué fins al centre més modern i comercial. Trobar l’entrada es convertí en una recerca pròpia de Sherlock Holmes. Quan estava a punt de descarregar un bon xàfec, trobàrem la porta, i cap a cases.
Arribàrem a l’hotel ben xops. Férem un sopar ràpid, una bona dutxa i a dormir.

Dia 31 de juliol
   Ens aixecàrem una mica tard (gairebé l’únic dia que no haguérem de matinar), agafàrem el metro i anàrem al Temple del Cel, un gran complex d’edificis i jardins. Era el lloc on els emperadors anaven (crec que era l’única ocasió que sortien de la Ciutat  Prohibida) a demanar bones collites al Cel (ells es consideraven fills seus). Destaquen la sala d’oracions, el temple rodó i els amplis  jardins.



   En sortir, agafàrem el metro fins a la ciutat olímpica. Quan arribàrem, el primer que férem va ser cercar un lloc on dinar, i després ja començaríem la visita. Hi havia gana. El primer lloc que visitàrem va ser “el niu”,  l’estadi olímpic, amb les seves formes peculiars. Com tot a Beijing , resulta espectacular. Férem (i ens feren) mil i una foto  i sortírem a veure la piscina i els parcs espaiosos i les esplanades on fan volar estels i la gent pastura. Amb el metro tornàrem a una zona comercial, per a vianants, i visitàrem un carrer ple de “xiringuitos”, on fan tota casta de menjar (com a Hothot, però  més gran).
 




N’hi havia que volien sopar d’asseguts i decidírem sopar a un restaurant populós situat en el mateix carrer. Sopàrem bé. De tornada a l’hotel, prepararem les motxilles per a l’endemà. Ens havíem d’aixecar d’hora.

Dia 1 d’agost
   Aquell era un dia gran, per mi. Tocava visitar tot un mite, congriat des de la infantesa: la Gran Murada Xinesa. Decidírem no anar a la zona propera ( i més turística)  de Badalin, alguns ja hi havien estat, i optàrem per les zones més allunyades de Simatai i Jingshaling. De fet, faríem una travessia d’un deu quilòmetres, entrant per una zona i sortint per l’altra. La boira tornava a ser present, però teníem la il•lusió que a  les muntanyes escamparia. No va ser així.  Després de circular per autopistes i carreters amb molt de trànsit, arribàrem a Simatai. Pujàrem amb un telefèric, amb cabines que semblen de jugueta. Després prenguérem un artefacte sobre rails (semblava més una atracció de fira que un tren) que remuntava altres cent metres, i després d’una breu i aspra pujada  posàrem els peus a la murada. Realment és tan impressionat com es diu. No decep gens ni mica.






El caminar és feixuc: ara escales, ara rampa, ara cap amunt, ara per avall... A més, fa molta d’humitat. Cada vegada que ens apropàvem a les torres, una gernació de venedors ens oferia tota casta de begudes i souvenirs. Si no compres ràpidament, abaixen els preus. Primer férem una zona descendent, cap a l’encletxa d’un riu, que travessàrem per un pont penjant; després, una forta pujada. Així alternàvem zones de pujada i zones de baixada. La Murada s’adapta a l’orografia, seguint la carena muntanyosa. La conservació de la murada va per trams, ara bé, s’ha de dir que la van restaurant a poc a poc, bocí a bocí. A l’arribada a Jingshaling,  trobàrem la zona més ben conservada, amb un tram d’especial bellesa. La Murada sembla que serpenteja, fent curiosos revolts. Baixàrem amb un altre telefèric i dinàrem de pa i taleca.
El camí de tornada se’ns va fer molt llarg (hora punta, operació retorn) i a més a més ens caigué una bona tempesta. Afortunadament, el transport ens deixà a la porta de l’hotel. Dutxa i en poc temps ja estàvem preparats per sortir a sopar. Decidírem anar a un vegetarià  que havíem vist el dia anterior, en el mateix carrer de l’hotel. Resultà ser un lloc de luxe, d’aquests que ofereixen molt de plat i poca  menjua. Tot resultà deliciós, amb un servei  molt atent (gairebé no ens entenem), però  sortírem amb gana. Fent una passejada pel huton trobàrem una botiga de queviures: de tornada a l’hotel acabàrem de sopar de pa amb oli i formatge.

Dia 2 d’agost
   Era diumenge. Després de pagar l’hotel i arreglar comptes, resultava que havíem d’anar a canviar. Però era diumenge..., i érem a la Xina..., i allà els bancs també obren en diumenge... Cap problema! Volíem anar al Palau d’Estiu. Així que agafàrem metro fins a la porta de Quiananmen i allà cercàrem l’autobús 276, que ens duria al palau. El viatge resultà llarg i més llarg (travessàrem mig Beijing)  i incòmode, ja que el bus anava ple a vessar.  



  Ens havien dit que aquest palau (i els jardins) eren del més interessant de la ciutat, i, efectivament, paguen la pena. Hi havia molta gent, però allò és tan gran.
 

  
   Els jardins, els estanys, el llac (immens), les illes, els temples, el passeig a la vora el llac, els carrers..., tot és mal de descriure, s’ha de veure, s’ha de viure.
 


Per ventura destacaria  el passeig cobert on l’emperadriu Xie-Xie passejava, amb vistes al llac, o el turó de la Longevita, amb el Temple budista  de l’Encens... Però no, és tot.
 


   A l’hora de tancar sortírem i tornàrem al martiri de l’autobús (la vida de turista resulta dura a Pequín). Poc a bans d’arribar a les darreres aturades, baixàrem i ens internàrem en una zona de hutons, cercant una zona de parcs amb llacs i mercats.  Després de fer voltes per una mena de laberint, arribàrem a un llac on l’ambient era indescriptible. Hi havia gent  pertot arreu, omplint bars, terrasses , xiringuitos, botigues... Férem una volta i compràrem algunes coses. Trobàrem una oficina d’informació i ens indicaren la terminal de l’aeroport on al dia següent hauríem d’agafar el vol.
Sopàrem a una terrassa des d’on es veuen les torres massisses de La Campana i del Tambor (antigues portes de la ciutat). Mentre sopàvem, a una taula del costat celebraven un aniversari, i  vaja com bevien, aquells, semblaven esponges!
   Tornàremm fent una volta pels hutons plens de petites tasques i barets. Les distàncies enganen, així que, mitja hora després, agafàrem un taxi.

Dia 3 d’agost
   Era hora de partir. Berenàrem i ens encaminàrem al metro que ens havia de dur a l’estació de tren que, a la vegada, ens havia de transportar a l’aeroport. Tanta sort que sortírem amb temps. El metro anava ple de gom a gom. Així i tot arribàremm d’hora, vam treure els bitllets i en marxa. L’aeroport resulta una funcional i moderna estructura (coses dels Jocs Olímpics), i tot d’una trobàrem les  mostradors d’Aeroflot i traguérem les targes d’embarcament fins a Palma. Gastàrem els yuans que ens quedaven, a les botigues.



   L’avió sortí puntual i les 8 hores de vol passaren ràpidament (entre llegir i la terminal d’ordinador que teníem a cada seient, vam estar entretinguts). A Moscou esperàrem unes hores i tornàrem a embarcar. Cinc hores més i seríem a Madrid. Entre el mateix viatge i el canvi d’hora, arribàrem molt tard, de fet el metro era a punt de tancar. Arribàrem a Lavapiés i dormírem unes hores.

Dia 4 d’agost
   Els amics de Mollerussa havien de partir amb l’AVE cap a Lleida. Anàrem a menjar uns entrepans de calamars amb ells i  férem una volta per Madrid. La capital d’Espanya és un goig, a l’estiu, poca gent, poc trànsit..., fins i tot resulta agradosa. Després de prendre una canya  a una terrassa, agafàrem al metro que ens duria a l’aeroport. L’avió sortí amb cert retràs,  i en el temps previst ja sobrevolàvem Mallorca. Ens quedava la incògnita de les maletes. Posàrem messions. Hauran arribades totes, unes quantes, cap....? La resposta resultava negativament clara quan s’aturà la cinta transportadora i les nostres maletes no hi eren. Horror! En demanàrem noves a un empleat que arraconava alguns equipatges que no havien estat retirats i ens aconsellà que anàssim a la zona de duanes. Ah! Partírem a corre-cuita i allà eren totes, que ens esperen. Entre rialles comentàrem que  havia anat tot tan bé que tendríem poques coses per contar.
   N’Esperança ens esperava per acompanyar-nos fins a Manacor (on ens esperava na Maribel per fer transbord de gabellins). Ens acomiadàrem dels serverins. El viatge gairebé havia acabat.

No volia deixar d’agrair als meus companys de viatge el fet d’haver pogut gaudir amb ells d’aquesta aventura.  Esper haver estat tan bon company de viatge per a ells, com ells ho foren per mi. Crec que la bona convivència en el grup va ser la millor experiència de tot el viatge. També unes paraules d’agraïment per a Inger, Sanaa i Bolod, per la seva amabilitat i bon servei.

Notes:
   - Viatge a Mongòlia i Xina (Beijing)
   - Del 12 de juliol al 4 d’agost de 2009. És època de pluges, però a Mongòlia no va ploure gaire, especialment a la zona Sud. La temperatura resultà agradable (com la primavera d’aquí), llevat un o dos dies més freds. A  Beijing, molta d’humitat
   - Hi anàrem Magdalena, Gustavo i Paco, de Capdepera; Montse i Joan, de Son Servera; i Tere i Òscar, de Mollerussa.
   - Ruta d’anada: Palma/Mollerussa – Madrid – Moscou – Ulan Bator.
    - Ruta de tornada: Beijing - Moscou – Madrid – Palma .Els vols internacionals, amb Aeroflot.
   - Ruta dins Mongòlia: furgoneta de 9 places amb conductor i traductora-cuinera (Sanaa i Inger), contractats per mitjà de Bolod’s Tours (Ulan Bator), amb la ruta programada per Gustavo.
   - Ruta de Mongòlia a Xina: tren llitera d’Ulan Bator a Zamyn- Uüd (exprés de 8 pm a 7 am). Pas de frontera amb cotxe llogat fins Ereen (frontera xinesa). Ereen-Hothot amb autobús de línia (6 hores). Hothot – Beijing amb autobús llitera  (8 hores). A  Beijing, bus urbà i metro,  transport públic eficient.


Paco Galian