L’any 2019 férem una ruta de 4 dies per Picos d’Europa, una caminada circular amb sortida i arribada a Caín. Enguany van fer una altra zona que forma part de l’anomenat “Anillo Central”, també coneguda com “Los Urrieles”. El grup estava format per 10 persones, la guia (una encantadora asturiana), una jove de Singapur, dos joves alemanys, un jove de Jaca i nosaltres, cinc mallorquins de Son Servera i Capdepera. Un grup heterogeni, però ens avinguérem molt bé.
Dia 21. Sortida cap a Astúries.
Per una vegada l’avió sortia a una hora prudencial, i a més va ser puntual tant en la sortida com en l’arribada a l’aeroport d’Astúries. Abans d’aterrar la posta de sol omplia de color taronja la mar perfilant la costa.
La recollida de les maletes i el lloguer del cotxe no es varen torbar massa, així que d’hora (gràcies a les aplicacions d’orientació dels mòbils) arribàrem al pis d’un amic asturià on passaríem la nit a Las Vegas (Avilés). La rebuda, amb un sopar espectacular, va fer que s’allargués l’hora d’anar a dormir... i l’endemà ens havíem d’aixecar a les 5 per arribar a Arenas de Cabrales.
Dia 22 de juliol, dissabte
Arenas de Cabrales – Puente de Poncebos (218 m)- Caín (460 m) – Cordiñanes (860 m).
Distància: 13 km. Temps: 5 hores efectives. Desnivell: 600 metres positius i 100 negatius
Despertem a Las Vegas a les 5 de la matinada per fer un cafetó i preparar-nos per partir cap Arenas de Cabrales per l'autopista del Cantàbric. En sortir de l’autopista, la carretera passa per varis pobles però abans d’arribar ens aturàrem a un mirador del Picu Urriellu. De bon matí la vista és magnífica, nítida i clara.
Arribàrem a les 8, l’hora prevista, i esperàrem a la resta del grup mentre berenàvem. Una vegada reunits tots la guia, na Azucena ens donà una sèrie d'informacions i ens dirigírem al bus llançadora cap a Puente Poncebos (218 metres) on iniciàrem la ruta del Cares cap a Caín. A l’inici hi ha una caseta d’informació i els senyals informatius (indiquen 3 hores fins Caín). La ruta del Cares és una caminada molt popular (de fet hi trobàrem molta gent, de tota condició, caminant), que arranca amb una pronunciada pujada que poc a poc se va suavitzant. Sobre una cisterna, vora les restes d’unes cases, ens aturàrem a descansar sota un dels poc arbres que voregen el camí. Una cabra ens acompanya durant l’aturada i és el centre d’atenció dels caminaires.
La ruta segueix la vorera dreta del riu Cares a una certa alçada, oferint unes vistes espectaculars que aprofitem per a fer-nos innumerables fotografies. Fa calor però la caminada és molt agradosa, fent breus aturades per gaudir de la bellesa de l’indret.
Al canal de Culiembru, a l’ombra dels nogals, ens aturàrem a descansar. Curiosament fa uns anys, en l’anterior visita a Picos d’Europa (2019), vam fer aquesta canal de baixada per tancar la ruta circular.
Una mica per damunt del camí transcorre una canal d’aigua, quan se tanca la vall començàrem a passar túnels i la zona més espectacular de la ruta.
Passat el pont (i font) de Bolín, que marca la separació d’Astúries i León, ens aturàrem a fer un capfico en un gorg del riu Cares. L'aigua estava gelada, però va ser un plaer nedar i refrescar-nos.
Després del bany seguirem cap a Caín, on ens esperaven una part dels companys i aturàrem a dinar en els restaurants del poble. Quedàrem a les 14 hores per seguir la marxa. Visitàrem la part exterior de l’església (tancada) i veren la placa dedicada al 75 aniversari de la primera pujada al “Naranjo de Bulnes”, en la que participà en Gregorio Pérez “El Cainejo”
Mentre esperàvem alguns compraren uns pals d’avellaner típics de la zona (1 euro!). Reunits tots, travessàrem el poble i enfilàrem per la carretera cap a Cordiñanes. Feia un sol de justícia però afortunadament, vora la carretera, trobàrem unes fontetes que aprofitàrem per refrescar-nos, com la de la Teja Negra.
Un moment donat deixàrem la carretera (senyalitzat) per endinsar-nos pel camí que travessa el bosc, zona de arribar a l’ermita de la Corona, on segons la tradició es va coronar rei Don Palayo.
El camí segueix suaument i passa per l’inici de la via ferrata de Valdeón. Senzillament espectacular!
Tornàrem a sortir a la carretera poc abans d’arribar al mirador del Tombo, que ofereix unes magnífiques panoràmiques de la vall que hem pujat i les impressionants muntanyes dels voltants. Evidentment vam fer una bona sessió fotogràfica.
En pocs minuts arribàrem a Cordiñanes (860 metres), un conjunt de cases amb un campament ple de joves cristians. Nosaltres pernoctàvem a l’hotelet Tombo, així que arribats repartírem les habitacions, ens dutxàrem i passàrem la resta de l’horabaixa a les terrasses jugant a cartes i parlant. A una camioneta que feia de botiga, cosa habitual en la zona, compràrem fruita per l’endemà.
L'habitació tenia unes vistes excepcionals!
El sopar molt bo, de fet vam poder triar entre un parell de plats. Acabat el sopar vam fer l’habitual volta pels carrers del poble. destacant la font i les cases típiques de pedra (en una hi havia un muntatge per ferrar els cavalls).
Dia 23 de juliol, diumenge.
Çordiñanes – Collado Jermoso
Distància: 7 km Temps : 5 hores Desnivell: 1.200 metres positius i 100 negatius
Ens aixecàrem prest i després d’un senzill però bon berenar, iniciàrem una jornada marcada per una forta pujada. Just a la sortida del poble (vora l’aparcament) un senyal indicatiu marcava «Collado Jermoso 5 km, 5 hores). Tot d’una pensarem que es tractava d’una errada... però no! 
Després d’uns metres suaus els camí s’enfila per un sender molt tècnic i aeri que travessa els cingles. Al primer tram, justament quan puja, hi ha una carena a la paret, per protecció, després perd inclinació i baixa una mica a un coll on ens aturàrem a fer un parell de fotografies i admirar el paisatge. Estam envoltats de cingles i agulles rocalloses pròpies dels massissos calcaris, de fet els camins ens recorden els de la Tramuntana.
El camí segueix suaument fins arribar a l’inici del bosc d’Asotin, una fageda preciosa situada en la Vega homònima a una alçada considerable. Seguim pujant fins sortir del bosc. Encara som a l’ombra de la muntanya i aturàrem a una zona amb acumulació de pedres arrossegades per un torrent ara sec que baixa descrivint un itinerari molt marcat del massís que tenim davant (Lleras del Friero) i que veurem enfront durant tota l’ascensió.
Poc després arribàrem a una explanada, la majada d’Asotín, on hi ha un creuer de camins ben senyalitzats. Hi ha dos rutes per arribar al collado Jermoso i nosaltres havíem d’anar pel Congost, així que agafàrem cap a l’esquerra per un sender que puja traçant una diagonal ascendent per una gran rosseguera que baixa des del canal d’Horda.
Guanyem alçada ràpidament i, en acabar la rosseguera, el camí encara torna més empinat pujant fins al collado Solano (1.617 m. Al coll aturàrem una estona, en part per descansar, en part per gaudir de les vistes i tombar-nos a l’herba envoltats de lliris liles.
El camí segueix pujant, això sí més suaument (travessa del Congost), i després baixa fins l’inici del Congost quan definitivament comença a pujar per una zona rocallosa mol inclinada. La pujada és feixuga, pel propi camí i per la calor. A l’esquerra hi ha un petit fil d’aigua que travessem en el darrer tram. Ja pràcticament grimpàvem a gates.
De sobte ens trobàrem amb refugi Diego Mella (2.046 m) en el collado Jermoso. Ens refrescàrem a la font de devora el refugi i informàrem de la nostra arribada. El refugi es troba en un lloc privilegiat amb una vistes úniques. Ja ens comentaren que els qui gestionaven aquest refugi intentaven ser una mica especials pel que fa al servei, entre d’altres coses feien el seu propi pa i cuidaven molts els serveis que oferten. I efectivament, com era hora de dinar alguns menjaren entrepans i d’altres provaren la pizza i és la fama que té és ben justa, concretament la de cecina i formatge de Valdeón és de les millors que ha provat aquest qui escriu.
Després de dutxats (només n’hi ha una dutxa i hem de fer coa) i endreçat el material i la roba tocava el descans a les terrasses. Mentre xerraven del món i la bolla van veure una llarga processó de caminants que s’apropava... eren els joves (comptaren més de 150) que havien sortit de bon matí de Cordiñanes. Caminaven lentament i en arribar col·lapsaren el servei de bar. Van ocupar tot el prat de darrere el refugi per fer bivac.
Com teníem el capvespre buit van fer una passejada pels voltants. El núvols començaven a omplir les valls formant el típic «mar de núvols». Després de sopar (i molt bé, tot molt bo i abundós) van pujar a un promontori (pic del collado Jermoso) per veure la posta de sol. Tot d’una semblava que no seria gran cosa, però així com el sol s’anava posant el cel s’omplia de tonalitats de color que jugaven entre el groc i el vermell. Realment algunes imatges ens recordaven la mar i les ones xocant contra les roques. Tot un espectacle, que desgraciadament les fotografies no capten en tota la seva intensitat.
Parlàrem amb alguns joves (podem fer-ho en català amb unes joves) i ens informen que són de parròquies de distintes zones d’Espanya. Mentre xerram tremolen de fred (pensàrem en la nit que els esperava, dormint a la fresca). També rebérem les primeres dades de les eleccions (aquí dalt és l’únic punt amb una mica de cobertura), encara parcials.
Després de parlar amb altres grups de senderistes una estona sobre les rutes (el refugi era ple a vessar) ens anàrem a dormir.
Dia 24 de juliol , dilluns.
Collado Jermoso (2.067 m) a Refugio d’Àvila (1.666 m)
Distància: 12 km. Temps: 5 hores. Desnivell: 700 metres positiu i 800 negatiu.
Interessant caminada per una zona d’alta muntanya molt agradosa.
Sortida matinera amb una mica de fred capa a Las Colladinas. Deixem que el gran grup de joves s’allunyi una mica (així que tenim més temps per berenar) ja que la ruta coincideix en primer tram i van més lents. A la sortida del refugi el camí és agradós travessant les rossegueres de pedra de la torre de Peñalba sense perdre alçada. Encara hi ha boira cosa que ens limita la visió de les muntanyes que ens envolten, i el poc que veiem és molt bell. El camí és molt evident i no ofereix dificultat, alternant petites baixades amb pujades.
A les Colladinas la boira puja i baixa, així que uns moments podem veure part del paisatge i altres ens envolta i a penes veiem el que tenim a prop, però poc a poc el dia s’aclarí. 
El camí passa entre agulles, cims i núvols esfilegassats. Férem una aturada per a fer fotografies i beure un poc d’aigua. A sota la vega de Liordes, on el gran grup de joves s’havien agrupat. Nosaltres havíem de deixar el camí de baixada ( per l’esquerra, amb punts vermells) i enfilar la pujada a la colladina de las Nieves, una pujada aspra però no gaire llarga. Passàrem vora una gran sima.
En una aturadeta la companya de Singapur s’adona que té la sola de la bota rompuda (i semblava eren noves), afortunadament Joan li treu la cinta americana i li fa un adob d’emergència i pot seguir caminant. Cap de les nostre sabates li va bé de nombre.
Al coll, uns quedaren a descansar i altres (aprofitant que la vista era més bona) pujàrem al cim del Padierna. Realment la pujada és senzilla i les vistes eren espectaculars. Es podia veure la Torre de Friero, la Torre del Hoyo Chico, la torre del Hoyo de Liordes i Torre Salinas. 
Després d’una bona sessió fotogràfica ens trobàrem amb els companys que havien quedat i ja berenaven, així que aprofitaren per prendre el sol i fer un mos. Un nombrós grup de cabirols ens guaitaven, el animalons s’apropaven a veure si les llançaven menjar.
La baixada la feren per la canal de Sant Lluís. La part superior del camí estava marcada amb fites i baixa pel mig del rocam. Anem poc a poc, i un obscur núvol s’alçà davant nostre i ens amenaçà: boira o pluja? O ambdues coses!
Seguirem baixant fins arribar a un trencall de camins. Agafaren el que baixava. De forma suau seguírem baixant fins arribar a una pista ampla, així mateix férem un bon tram. Ens comentaren que les pistes servien per l’explotació de mines.
Arribats a la pista envoltats de boira, uns marxaren directament cap el refugi i un parell decidírem apropar-nos a El Cable, el funicular que puja des de Fuente De ja que era molt prest. Férem un cafetó i demanarem si a Fuente De hi havia qualque botiga per comprar unes botes i amablement ens posen en contacte amb una.
Tornàrem cap el creuer que havíem deixar. No és veu gairebé res, la boira és espessa i sembla que vol ploure (afortunadament no arriba a ploure). El camí de baixada cap el refugi se’ns va fer llarg (de fet passàvem pena de no veure’l i passar de llis), però arribàrem i comentaren el tema de la botiga de Fuente De. El personal del refugi ho organitza tot i l’acompanyaren a El Cable i l’esperaren per tornar, veritablement se portaren molt bé.
El refugi realment és un hotelet molt agradós amb una cafeteria (i menjador) a un edifici proper. Just arribar nosaltres ens donàrem les habitacions i ens distribuirem. Després de les dutxes, canvi de roba anàrem a fer un cafetó calent i jugar a les cartes i escoltar la televisió per informar-nos dels resultats de les eleccions. La cobertura era nul·la i el wifi precari (només havia en un racó del menjador). Encarregaren entrepans per l’endemà (la etapa era llarga). Per cert ens cridà l'atenció un quadre/dibuix de decoració de l'hotel, era del castell de Capdepera.
El sopar va estar bé, poguérem triar entre un parell de plats. En acabar un parell sortírem a fer un volt nocturn però la boira i el fred va fer que fos curtet.
I per acabar aquesta primera part unes imatges de flora i fauna pirenenques:
