Quart dia, 9 d’abril de 2023

Puntuals, després de berenar i recollir els entrepans que ens preparaven ens acomodarem  en els cotxes  (deixaren un perquè, tres companyes decidiren no fer l’excursió i marxaren a Donosti) i sortírem cap a Ordizia per accedir a Larraitz (vall del Oria) on arranca la pujada al pic Txindoki.

El Txindoki  és una espectacular muntanya de la serra d’Aralar que ofereix una de les millors panoràmiques del Goiherri guipuscoà. Es presenta com una gran piràmide rocosa, de perfil espectacular de fet se l’anomena “El Cervino basc”. Originalment s’anomenava Larrunarri i la llegenda situa en el seu cim a “Mari”, la deessa principal de l’Olimp basc.



Com era dia de festa, ja estaven avisats, trobaren el aparcament principal ple de cotxes i aparcàrem a uns dels “secundaris”. A Larraitz trobaren un font, l’ermita de Nostra Senyora del Remei (talla del segle XIV)  i bars-restaurants (i una pista d’aventura per al·lots ), però decidírem partir a caminar tot d’una.

Nosaltres van decidir fer la ruta més clàssica d’anada i tornada. Des de la barrera que tanca el pàrquing  arranca un camí ample (una pista) que amb una sèrie de amples ziga-zagues suavitzen la pujada en un primer moment. Trobàrem les primeres senyals indicatives, però la ruta és molt evident.





Una pujada directa (drecera) travessa la pista varies vegades fins que l’abandona definitivament i se converteix en un sender que voreja la espectacular aresta oest del Txindoki.

El camí ascendeix tot temps, amb trams més suaus i d’altres amb més pendent. Arribaren a Gaztesuiko langa que passa vora un gran bosc de pins. El grup es desfà, ja que cada un pujà al seu ritme.

Després de caminar una estona per la vessant de la muntanya, arribàrem a la font Oria Iturri (860 metres) on aturàrem a beure i admirar unes belles orquídies. Seguint el camí comença una altre tram de pujada més agra, on el camí se desdibuixa una mica, però tots els senderons arriben al mateix lloc, la pleta de Zigarate Bekoa. Aquí se travessa una petita cresta i un regueró que se travessa per un pontet format per unes barres. El camí passa vora una línia de roques que semblen arrenglerades mentre segueix la pujada.

El camí ens du a una altra pleta anomenada Ziate Goikoa (la de dalt) situada a 1008 metres vora una font i el naixement d’un rierol. Un rètol indica que allà es ven formatge.

El lloc és molt bell, amb les grans parets calcàries del cim. Passem sota el  coll de Zaldiartate i tot d’una assolírem el coll de Egurra (1154 metres).  Aturàrem una estona a beure aigua i descansar abans d’envestir el darrer tram de la ruta.

A partir d’aquí ens quedava assolir el cim per un sender amb molta pendent. De fet són molts de senders que s’entrellacen, així que pujàrem així com poguérem cercant la ruta menys complicada entre l’herba i les roques. Quan s’acaba la herba el sender gira a l’esquerra, ja per damunt roques fins arribar al cim.

A dalt la vista és preciosa, afortunadament el dia és d’una gran nitidesa. Cap a un costat se veu bona part de Guipúscoa, la mar i Donosti. Cap l’altra les muntanyes d’Aralar i altres serres dels voltants.

Mentre dinàvem entre un bon grapat de muntanyencs (grups de joves i famílies senceres), ens férem les fotografies de rigor. Tres escaladors comparegueren per la cresta del Txindoki.

La baixada la van fer per la mateixa ruta, desfent el camí (un company decidí fer la volta des del coll d’Egurre per Muitze).
 

Arribàrem a Larraitz on els companys ens esperaven en la terrassa d’un bar. Saludàrem alguns dels caminaires que van compartir trams de la pujada i recuperàrem ànims amb una cerveseta.

De tornada a l’hotel, uns decidiren anar a Pamplona /Iruña i altres passejar per Villaba/Atarrabia. En la passejada pel poble on teníem l’hotel vam descobrir que, a més dels blocs de pisos ( sembla una ciutat dormitori, en la perifèria de Pamplona/Iruña), tenia un espais interessant com la vorera del riu, el carrer major, algunes cases antigues blasonades, el modern Centre de Cultura, un parc molt endreçat i unes pintures murals molt grans.

Vam fer uns txikitos i  vam tornar d’hora a l’hotel per sopar.  Una vegada més el sopar és prou bo i abundós.

Tornàrem a fer una volta nocturna i a jeure.

Cinquè dia, 10 d’abril de 2023

Davant  algunes alternatives possibles, decidírem fer una ruta propera per pujar al pic Pardarri. Arribàrem al pàrquing de Guardetxe situat a 1035 metres d’alçada (curiosament aquest edifici ha desaparegut).

Des del pàrquing arrenca una pista forestal entre feixos. El tram és fàcil, ample i  amb poca pendent.  A la dreta trobàrem la sima de Biango (una cavitat de devers 100 metres de profunditat) i més endavant s’hi troba el dolmen de Otsotesare i a l’esquerra una altra sima (Desamendi).

En sortir del bosc arribàrem a les extenses praderies d’Aralar. El camí arriba a un trencall que indica un tram circular. Decidírem girar cap  a la dreta, on hi ha un tancat pel ramat, i seguir per una praderia on trobàrem una mena fita que marca el punt on es feia una important fira ramadera.

La ruta segueix pel GR però després de caminar un tram ens adonàrem que ens havien equivocat. Desférem curt bocí el camí i ens enfilaren per una rampa fins un coll. A dalt divisàrem els cim del Pardarri i altres cims contigus. Hi trobàrem uns grans forats en terra, fruit de l’activitat càrstica de la zona. 

Uns decidirem seguir la ruta indicada, que tirava tot dret cap el cim i d’altres seguiren un prat d’herba de tornada al camí voltant el pic Otzanburu i dinar.

Els qui decidírem pujar vam haver de envestir una bona rampa de herba, fins arribar un tram rocallós prop del cim. Bé nosaltres pensàvem que era el cim del Pardarri però realment resultà ser el cim del Putreaitz. Uns voltors ens guaitaven damunt unes roques properes (l’acudit resultà fàcil, tan mala cara fèiem que ens esperaven ?).
 

A dalt una jove ens indicà que no havíem arribat al cim i ens quedava fer un poc de camí per la carena per un sender enmig del rocam (amb algunes fites). El seguírem i en pocs minuts arribàrem al nostre destí.

El Pardarri, tot i ser un cim modest (1396 metres) ofereix unes vistes impressionants. A més el dia és fantàstic amb molt bona visibilitat. Gaudirem del paisatge una bona estona abans de dinar a la redossa del cim mentre veien els voltors volar a sota nostra.

De tornada identificaren l’altre camí d’accés, més suau i evident, que passa sota el cim del Putreaitz. A la campa d’abaix vèiem els nostres companys i cap a ells ens dirigírem.

Junt tot el grup iniciàrem la tornada pel mig dels prats, per un sender que s’insinuava entre la herba fins arribar a la pista que tancava aquest tram de ruta circular. Aquesta zona de prats de muntanya s’anomena Igaratza (o Perileku) i arriba a un trencall on hi ha varis cartells informatius i varis refugis, dos públics dels Amics d’Aralar i altres privats.

 

També es troba una petita ermita dedicada a la verge d’Arantzazu.





El camí segueix cap a la dreta, travessant un petit pontet de fustes que salva un rierol i després d’una suau pujada travessa un tram gairebé planer que acaba en el bosc. Aquí el camí ja és gairebé una pista que baixa suaument entre impressionats arbres.  

La baixada resulta fàcil i agradosa. Una passejada que desfà el camí que havíem fet durant el matí  fins el pàrquing de Guardetxe.



És prest i, com havíem previst, ens dirigíem amb els cotxes cap el santuari de San Miguel d’Aralar. El santuari  és un dels més antics de Navarra/Nafarroa  (segle IX) i es troba dalt de Artxueta amb unes vistes impressionants que abarquen el corredor d’Arakil, San Donato i les serres d’Urbasa i Andia

El santuari és d’estil romànic, auster i sobri , però acull un tresor: un frontal d’esmalt i joies que es considera una obra mestra de l’orfebreria del segle XII . Val la pena visitar-lo per poder gaudir del retaule de Santa Maria. Es tracta d’un conjunt de coure daurat i esmaltat, format per 39 peces d’esmalt, plaques i medallons, amb pedreria semi preciosa. Representa en la part central la Verge amb el Nin, els símbols dels quatre evangelistes, els apòstols, els Reis Mags, Sant Josep i l’Anunciació de l’àngel a Maria.  

També s’hi troba la imatge de Sant Miquel in Excelsis portant una creu a sobre que també hem vista en les entrades d’algunes cases dels pobles dels voltants. De fet la imatge d’argent sobre-dorada  de San Miguel recorre molts de pobles de Navarra/Nafarroa i Guipúzcoa. L’actual reliquiari conté restes de l’antiga imatge de fusta i un “lignum crucis” o relíquia de la creu de la creu de Crist. Clica la imatge de sota per llegir la llegenda de San Miguel d'Aralar.

Feta la visita al santuari i voltants,  vam anar a fer un piscolabis al bar annex. Uns decidiren tornar a Pamplona/Iruña, i un cotxe marxar a Lizarra/Estella i aprofitar per visitar el poble i trobar a  Lluis i Amanda que resideixen allà.

Així  que baixaren per una carretera que baixa directa cap a la vila de  Uharte-Arakil i després puja per la serra d’Andia fins arribar a Lizarra. Allà ens esperaven Lluís i Amanda fent d’improvisats guies. Voltant pel centre del poble ens contaren de la influència francesa, del pas del camí de Santiago  i visitaren alguns monuments i llocs emblemàtics del poble com ara els ponts del rio Ara, la plaça de los Fueros, el carrer Mayor,  algunes esglésies properes al centre urbà ( Santo Sepulcro, San Juan,  San Miguel, San Pedro de Rua)  i els palaus ( Palacio de los reyes de Navarra, l’antic palacio de justícia i antic ajuntament...). Vaja una bona volta que acabà a la plaça de San Martín fent un vi a Parranda, que són uns productors de la zona i un local ben xulo.

Amb el temps ajustat tornàrem a Villava/Atarrabia per sopar, bo com cada nit.  Ens anàrem a  les habitacions prest (alguns encara férem un patxaran, invitació de la casa)  ja que havíem de preparar la maleta i l’endemà calia aixecar-se d’hora. Ben d’hora!
 

Dia sisè, 11 d’abril de 2023

El despertador sonà ben prest i després de baixar les maletes, l’hotel va tenir la deferència de preparar-nos un esmorzar ben complet i l’aprofitàrem. Amb la panxa plena i molta son, ompliren els cotxes i  partírem cap a l’aeroport de Sondika. Sortírem amb fosca negra.

Per l’autopista queia el típic txirimiri. Realment vam tenir molta sort amb el temps durant el viatge.

A l’hora prevista érem a l’aeroport, deixàrem els vehicles sense imprevists i embarcàrem cap a Mallorca (una companya va haver d’esperar un poc més la sortida del seu vol cap a Menorca), arribant més o manco puntuals a l’illa. Un autobús ens esperava per dur-nos a casa i concloure definitivament el viatge.

Un viatge que ens va permetre fer unes excursions molt boniques, per uns paratges tan diferents dels nostres i amb una excel·lent companyia.

 Gràcies als comapnys-es de viatge, ha estat tot un plaer! On és el proper?