Seguim amb la crònica de la ruta realitzada pels Picos d'Europa, entre els dies 23 i 26 de juliol, que passa per un dels cims més emblemàtics de la serralada: el pico Urriellu altrament conegut com el Naranjo de Bulnes.

Dia 24 de juliol, dimarts
Refugi d’Ávila (1.666 m) – Refugi Vega Urriellu (1.960 m) – Refugi Trenosa o Terenosa (1.315 m)
Distància: 17 km.   Temps: 5 hores.  Desnivell:  800 metres positiu i  1.500 negatiu 

Després d’un bon i complet esmorzar sortírem puntualment. El dia comparegué clar i diàfan. Poguérem gaudir de la bellesa de la vall, plena de prats verds i envoltada de imponents muntanyes. Quina diferència d’ahir!

La pujada és llarga i constant,  suavitzada pels revolts del camí. De fet estàvem desfent el camí de baixada del dia anterior. Passarem pel xalet Real (foto de grup) i la font de Resalau. Feia fred però vam entrar en calor a la pujada.

Arribats al trencall on havíem arribat ahir, el camí segueix suau (gairebé pla) sota els imponents cingles del Peña Vieja. Som a l’obaga així que ens tornem a abrigar una mica. Davant poguérem veure les entrades de les mines.

La pista acaba de sobte, a la Vueltona, arrancant el sender que puja a los Horcados Rojos. El seguírem un tram, ja que després d’una llarga i suau rampa de pujada ens vam desviar cap a la dreta pel Collado de la Canalona, una canal amb un recorregut aeri i molta pendent. El camí és preciós amb bones vistes de la Padierna i el cim de San Carlos.

La part superior (i més estreta) de la Canalona és més delicada pel perill de despreniment de pedres. A l’esquerra l’impressionant agulla d’en Bustamante, ens serveix de fita.


 

Arribats a dalt de la Canalona ens aturàrem a descansar i fer unes fotografies, com tenien bona cobertura aprofitàrem per cridar allargant l’aturada. No importava, anàvem sobrats de temps i el lloc resultava espectacular amb l’imponent massís de Peña Vieja (2.613 m).
 

Seguírem una estona per la cresta fins arribar al pas de Santa Ana (2.503 m) per baixar cap a Jou de los Boches. Abans però podem observar Peña Vieja, Los Horcados Rojos, Tesorero (2.570 m), Arenizas  (2.485 m), Párdida (2.596 m) i El Neverón Urriellu (2.548 m ).


 

La baixada és un tant caòtica amb molta pedra que acaba en una gran depressió sense vegetació. Dinàrem i sortíem per la Garganta de los Boches. Continuàrem la ruta per un camí més marcat que voreja la part dreta del Jou Sin Terre  del que sortim per una curta rampa.

Tot d’una se’ns obre la Vega del Urriellu amb l’impressionant paret del Picu Urriellu. Dissortadament la boira s’obre  tanca a estones. Ens férem un caramull de fotografies i baixàrem cap el refugi (1.960 m), que es troba just sota el cingle. Aturàrem a descansar i prendre un beure. Hi ha prou gent i una bona quantitat de tendes de campanya instal·lades.

La denominació Picu Urriellu deriva de l’arrel «ur» d’orígen pre-romà  que fa referència a una elevació del terreny . D’aquesta arrel deriven altres topònims  disseminats per la geografia asturiana com Urru, Orru, Urriel, Urrieles, urra o Urriellu. L’anell central que és per on caminàrem també s’anomena «Los Urrieles».
 

De cada vegada se’ns tanca més la boira i durant la baixada a penes podem veure el Picu Urriellu des de la vall. El camí baixa amb trams  de més pendent i d’altres més suaus. El paisatge va canviant, apareixen les primeres prades i boscos amb cavall i vaques pasturant.
 

Després de la zona anomenada La Travessa (una gran corba per la vessant de la muntanya, sense perdre alçada) arribàrem al coll Vallejo. Canviàrem de vessant i davant tenien els boscos ( monte de la Varera) i prades. Al fons se veu el poble de Bulnes.
 

El camí segueix baixant suaument fins arribar al refugi de La Tenerosa, fi de l’etapa. El refugi és molt senzill. Esta ple de gom a gom (tampoc és molt gran) i no hi ha dutxes, així que ens netejàrem a la font. Mentre esperàvem el sopar, entrà la boira i el fred, ens vam haver de ficar al llit amb l’edredó per entrar en calor. Tanta sort que el sopar (Sopa de brou i patates guisades amb pollastre, molt bo!) ens va encalentir una mica. En acabar va haver una mica de debat per on faríem la darrera etapa.

Així mateix vam caminar una mica després de sopar, la boira donava cert ambient misteriós al lloc. Picos és així, entra la boira i el paisatge (i la visibilitat) canvien radicalment.
 

Dia 25 de juliol, dimecres
Refugi Trenosa ( 1.315 m) - Sotres - Arenas de Cabrales 

Darrer dia la ruta. Davant dues opcions per acabar la ruta el grup se decantà per la més curta: anar directament a Sotres.

Ens aixecàrem no massa prest, esmorzàrem, ens acomiadàrem dels posaders i partírem xino-xano pel agradós caminoi que baixa cap a la pista forestal de Sotres, travessant les praderies. Aviat començàrem a veure gent que pujava cap a la vega de l’Urriellu. Baixàvem poc a poc, xerrant, cantant i fent fotos.







Aviat arribàrem a l’ampla pista que també segueix baixant suaument. Al voltant el paisatge és espectacular i el dia clar i lluminós.

En un punt determinat (ben senyalitzat) agafàrem una drecera amb molta pendent que passa per una zona frondosa, humida i realment bonica. Al davant se veu el poble de Sotres damunt una elevació.

Poc abans de començar la pujada cap el poble, passàrem per unes edificacions, unes cabanes curiosament sense finestres, que s’anomenen les Invernales de Texu. Aquí les vaques del poble de Sotres passaven l’hivern fins l’arribada de la primavera quan se pujaven a les «majadas» a passar l’estiu.

Passada la font iniciàrem la pujada per la pista, a l’entrada de la mateixa els guardes regulen l’entrada de vehicles. El darrer tram el férem per la carretera. A l’entrada a Sotres ens aturarem una estona i ens recordaren els horaris dels autobusos. Una anaren a fer un beure a les terrasses dels bars i altres visitàrem la «fàbrica» de formatges. Esperàrem l’obertura i férem una degustació de formatges i sidra mentre esperaven la sortida de l’autobús fins a Puente de Poncebos i Arenas de Cabraless. L’autobús baixà a tota per l’estreta carretera plena de corbes, qui més qui manco anava “acollonat”.

Arribats a Arenas de Cabrales ens acomiadàrem d’Azucena i de la resta de companys del grup, i ens dirigírem cap a la costa.

En un restaurant de carretera ens aturàrem a dinar i acabàrem a la platja de las Cuevas fent un capfico.

Després marxàrem cap a Avilès per l’autopista. Arribàrem al pis prestat a Las Vegas, ens dutxàrem, ens canviàrem de roba i marxàrem a ca’n Juan (el nostre amfitrió asturià) a conèixer la família i sopar.

El sopar espectacular i la companyia millor. Parlant, parlant, resultà que Azucena, la guia de la ruta, i els nostres amfitrions són coneguts des de petits... el món és un mocador! Tornàrem a casa i a jeure.

Dia 26 de juliol, dijous
Cap Peñes, Avilés i tornada a Mallorca

De bon matí esmorzàrem al pis i baixàrem tot l’equipatge. Visitàrem la carnisseria del nostre amic, tornàrem les claus i partírem a passar el matí per Avilés.

Abans, però, visitàrem el cap Peñes amb el seu far. Diuen que és el punt més al nord de la costa cantàbrica. Tant la punta com el paisatge que l’envolta és preciós. Feia oratge i el dia resultà gris però no ens importava.

Marxàrem cap a Avilés, aparcàrem al Centre Niemeyer, vora la ria i separat pel casc antic per un pont. Uns marxaren directament a passejar i uns altres visitàrem dos exposicions que feien al centre: una retrospectiva d’Urculo i una altra d’un fotògraf holandès, Erwin Olaf, que ens impressionà molt.

Després de travessar la ria pel pont de San Sebastián, ens trobàrem amb els companys a la plaça d’Espanya i visitàrem part del casc antic, l'església de San Nicolàs de Bari del segle XIV  (on un grup de gaiters i tamborers escocesos marxaren pels carrers), el palacio Balsera, el carrer Galiana, el parc de Ferrera, la capella del Sant Cristo i el carrer Rivero i acabàrem dinant a una sidreria típica sidreria. Plats abundosos i bons, regats per sidra del país.

En acabar de dinar només ens quedà agafar el cotxe i marxar cap a l’aeroport. Arribàrem amb temps (s’ha de dir que els tràmits van ser ràpids) i puntualment l’avió sortí cap a Mallorca. A l’hora prevista ja érem a la roqueta.

I per acabar algunes imatges de flora i fauna de Picos d'Europa:




























Els companys de ruta sortits de Mallorca vam ser Joan Palerm, Toni Alcántara, Pedro Sánchez, Biel Flaquer «Barona» i  Paco Galian.