Amb els companys de Camina,caminaràs vam fer una eixida per terres de Navarra / Nafarroa i País Basc per a fer una sèrie d’excursions per les seves muntanyes, i alhora fer una mica de turisme.

Primer dia. 6 d'abril de 2023

La  sortida va ser el dijous, 6 d’abril,  de bon matí.  A les 4 hores partíem amb l’autobús de Capdepera  per cercar els caminaires de Son Servera i Manacor. Desprès dels tràmits de l’aeroport, l’avió sortia puntual cap a Bilbao. Devers les 8,17 h aterràvem a l’aeroport de Sondika (Bilbao) i sortíem amb els vehicles llogats (dos cotxes i una furgoneta) cap a Villava/Atarrabia, passant pels voltants de Vitoria/Gasteiz.

Arribats a l’hotel, per cert prou bo amb un tracte molt familiar, deixàrem els trastos a l’habitació i baixàrem aviat per partir cap a Lumbier, amb l’idea de fer la ruta de la Foz de Lumbier. 



El sender passa per una via verda que recorre el traçat del tren elèctric que unia Pamplona amb Sangüesa  vorejant el riu Irati. Abans de caminar vam fer un mos i un gelat al pàrquing (era ple de famílies dinant). Decidirem fer el camí llarg, una ruta circular de 6 quilòmetres i només 175 metres de desnivell.  La caminada permet observar els cingles on viuen una gran quantitat de voltors i la Foz des de dalt. Baixant a la via verda, aferrada al riu, iniciàrem el còmode camí de retorn, gairebé un passeig.

Primer arribàrem al Pont del Diable, un pont en runes (cal anar amb bones, ja que les pedres rellisquen, però hi ha una cadena d'ajuda) destrossat durant la guerra d’Independència i que ofereix un mirador excel·lent dels cingles que conformen la foz del riu Irati. Evidentment ens vam fer  fotografies a tort i dret.

En tornar al camí travessàrem un túnel, i desprès accedirem a la vorera del riu en un indret sota grans parets. L'aigua anava ben ràpida i el remor de la corrent resultava molt refrescant.

Seguírem caminant una estona i abans d’arribar al segon túnel tornàrem a baixar al llit del riu, a una mena de platja de còdols sota una gran bauma.

En pocs minuts tornàvem al pàrquing. Decidírem anar a visitar la vila de Sangüesa/Zangoza. Una ciutat petita amb un centre molt agradós. Els carrers principals eren peatonals amb  terrasses amb molt d’ambient. Visitàrem l’església de Sant Jaume,  l’església de Santa Maria la Real, amb un espectacular portada romànica, i els palaus entre els que destaca l'antic ajuntament amb un voladís espectacular.

Tornàrem a l`hotel per preparar-nos pel sopar. Allà ens esperaven dos companyes que s’afegiren al grup. Estàvem cansats (ens havíem aixecar de bon matí per agafar l’avió) i la volta nocturna resultà ben curta.

Segon dia. 7 d'abril de 2023

Dia 7 d’abril vam anar al poble d’Errazkin per pujar al Ttutturre, fent una ruta circular. Després d’arribar a Errazkin (uns ens vam despistar i vam voltar per un parell de poblets perduts, això sí  circularen per un indrets preciosos. A la sortida d'un poble observàrem voltors a un “menjador” vora la carretera), vam fer un tram de pista en cotxe fins a una zona anomenada Soroamundi (900 metres), on aparcàrem i iniciàrem la pujada per un camí senyalitzat com a pas de Beluta, enmig d’un bosc de impressionants faixos. Aquesta pujada guanya alçada ràpidament i permet descobrir esplèndides panoràmiques de les valls dels voltants.

A la font d’Antxingardi  ens aturaren a beure un aigua fresquíssima, i aprofitaren per a fer-nos fotografies amb els grans arbres que voregen el camí.

Pujant, pujant arribàrem el pas d’Arrate que travessa una zona rocallosa i després d’un parell de revolts ens trobàrem un cable amb una roda que s’emprava per baixar herba des dels prats superiors. 



Just devora el cable trobàrem la font d’Oieta. Altra aturada per beure i refrescar el cap. Mentre seguim pujant però deixàvem enrere el bosc i caminàvem pels prats.

Aviat trobàrem el pas de Beluta que ens situà un una “campa” amb petites (i precàries) edificacions usades pels pastors ( Txaboles de pastors d’Errazkin). Les ovelles pastaven tranquil·lament  en els tancats de la praderia d’Etzantza .
 

Aturaren uns minuts per agrupar-nos i seguiren per un camí que puja suaument i s’endinsa en un bosc espès, en una zona kàrstica. El tram resulta ben agradós, amb el terra ple de fulles caigudes.

Sortint del bosc arribàrem a una gran “campa” envoltada de petits cims. Una parella ens indicaren que havien se seguir un camí pla i a un coll girar a la dreta, arribant a sota del Ttutture.

Així ho férem i després d’una breu i aspra pujada, arribàrem al coll on un grup decidí quedar i altre pujar al cim.
 

La pujada té molta pendent però es troba senyalitzada amb fites, i amb certa rapidesa arribàrem al cim. Allà ens férem la foto de rigor i dinàrem. Al cim (1282 metres), a més del punt geodèsic hi ha un curiós i simpàtic bolet.







A dalt la panoràmica era excel·lent i es podia veure part del Pirineu nevat i les Malloes, unes muntanyes molt atractives, pertanyent a la serra d’Aralar.
 

La baixada resultà molt ràpida. Prest ens reunírem amb els companys i junts iniciàrem la tornada. Vora el camí hi trobàrem unes pedres amb marques diverses, suposàrem que es tractava de fites delimitadores de finques o termes municipals.

Per tornar cap al pas de Beluta seguírem un sender, sense perdre alçada, i en un coll iniciàrem la baixada per un camí que voreja un coster boscós. El fullatge feia que el camí fos una mica relliscós i ens obligà a anar amb bones, poc a poc.

Aquest tram se’ns va fer llarg, així  que vam fer un alè a l’arribar al prat de Etzantza i el pas de Beluta.

Ara ja només ens quedava desfer el camí fins arribar als cotxes. Baixàrem sense preses aprofitant per fer-nos fotos gaudint del paisatge tan preciós que teníem al davant.

Decidírem anar al poble de Lekumberri i fer una cerveseta. El poble és més aviat petit i el centre molt animat. Així que després de fer un beure a una terrassa de la plaça férem un volt, visitant l’església (per cert feien un assaig del cor), l’ajuntament, els rentadors, la casa de cultura, el frontó i algunes cases d’arquitectura típica de la zona, moltes amb escut heràldic.

De tornada a l’hotel, després de les dutxes van sopar i decidírem fer un volt prop de l’hotel abans d’anar a dormir. 

Tercer dia. 8 d'abril de 2023

Dia 8 d’abril, optàrem per fer una etapa curteta i fàcil. La caminada va ser pels boscos del parc natural de la Serra d’Urbasa. La ruta circular travessa una zona boscosa, gairebé plana. Per arribar vam pujar per una carretera plena de corbes.

Sortírem del pàrquing seguint una pista ampla i planera. En arribar al primer trencall agafàrem el de l’esquerra. Poc després travessàrem un GR i continuàrem fins que la pista s’acaba en un portell (tancat) i una paret de pedra.

Aturàrem una estona, mentre gaudíem de les corregudes d’uns cavallets petits semblants (per mida) a ponis, que a Mallorca (ens comenten que se van dur bastants) s'anomenen “navarresos”, però el seu nom és pottoka. 

Botaren la tanca i travessàrem el bosc fins arribar a una nova pista. La seguírem passant per unes edificacions envoltades de pins. El camí  fa un gir cap a la dreta i ens tornà a dur a la paret. Una parella de caminants ens indicà la direcció a seguir travessant novament el bosc, tan ple de fulles que no se distinguien els senders. Seguírem unes marques vermelles als arbres fins arribar a una altra pista.





A prop traobàrem unes cases on ens aturàrem a dinar, sota uns impressionants arbres. En acabar de dinar continuàrem la pista fins arribar al trencall que havien deixat al matí. Érem a prop del pàrquing on havíem deixat els cotxes.

En acabar la fàcil ruta d’Urbasa havíem fet més de dotze quilòmetres, això si molt bons de fer,  gaudint del bosc i amb uns sols plens de fulles i narcisos salvatges.

Com vam acabar prest uns decidiren acabar la tarda a Donosti i els altres vam anar a la casa museu d’Oteiza. El museu és prop de Pamplona, al poble de Alzuza. La seu de la Fundació Museu Jorge Oteiza, és un espai que recull una bona part de l’obra de l’escultor basc amb 1690 escultures i molts de materials de treball i dibuixos i collages. L’edifici és un imponent cub de formigó obra de Francisco Javier Sáez d’Oiza que integra la casa on s’establí l’artista des de 1975.

Dins el poble pujàrem a l'església i visitaren el petit cementiri on estan enterrats Oteiza i la seva dona. Des de dalt les vistes resultaren espectaculars.





L’espai interior del museu i el contigut són espectaculars i la visita molt recomanable.



De tornada a l’hotel, com hi arribàrem molt prest vam fer un volt pel Villava/Atarrabia, per cert d’on era el gran ciclista Indurain. Ens aturàrem a fer uns “txikitos” a la terrassa del bar del frontó. i ens passà una cosa curiosa, parlàvem de l’excursió de l’endemà al Txindoki i la camarera ens digué que era d’un poble proper i duia un tatuatge de la muntanya al braç. Tota una premonició!





A l’hora de sopar vam anar a l’hotel i després sortírem a fer un volt pel poble i fer un patxaran abans d’anar a dormir. Ens costà trobar un bar obert. Sembla que la gent acostuma anar a jeure prest!