Sortir de Mallorca, i més des del Llevant, du implícit perdre gairebé un dia en arribar a l'aeroport de Palma, embarcar i arribar a destí.
Arribats a l’aeroport d'Oviedo, i llogat el cotxe, partírem cap a Cangas d’Onís. De camí ja notàvem la diferència amb el temps de Mallorca: plovia i feia fred. A Cangas ens hostatjàrem en el centre del poble així que, malgrat el plugim, sortírem a sopar i fer un volt pel centre visitant el pont i el barri antic.
Dia 4 de juliol
Cangas d’Onís – Caín – Refugi d’Ario
Des de Cangas sortírem prest cap ( després d’un dejuni ràpid) en direcció a Caín (Lleó) per començar la ruta. La carretera principal estava “tallada per obres” i agafàrem un desviament per poblets de muntanya. Una ruta que resultà preciosa, amb unes vistes immillorables. Anàvem per la zona de “Los Beyos” per una carretera estreta i costeruda passant per Pen, Villaverde, Sant Juan de Ladeña... tots al Parc Natural de Pengara.
A les 11 arribàvem a Posada de Valdeón, on deixàvem un cotxe, i seguírem al fons de la vall fins arribar a Caín. 
Abans ens aturàrem en el Chorco de los lobos, prop de l’ermita de Corona. Unes trampes que servien per dur els llops que entraven en la vall cap un tancat on quedaven atrapats.
A Caín iniciàrem la caminada per la Ruta del Cares fins a la font de Bolin, just devora el pont del mateix nom. Aquest és el tram del Cares més espectacular. Aprofitàrem per a fer moltes fotografies i gaudir de l’espectacular camí amb ponts, túnels, passarel·les... i a sota el riu.
La ruta del Cares, és una d'aquelles excursions que s'ha de fer. Realment és espectacular i relativament fàcil.
Just passat el pont de Bolín agafàrem un desviament per un caminoi molt empinat que enfilava una gran canal.
La canal arranca enmig del bosc però aviat el camí puja, amb una forta pendent, cap un terreny de vegetació baixa.
Passades les 13 hores arribàrem a la font de Peyo que surt d’una cova, on aturàrem una estona, omplírem les cantimplores i férem un mos.
Des de la font, el camí segueix pujant entre penyals espectaculars i vistes impressionants de l’altra banda de la vall per on discorre el Cares. Mentre pujàvem el cel se tapà i amb amenaça de pluja ( i tempesta) assolírem el coll de Cruces, la sortida del canal de Treyo. 
Aquí descansàrem un poc i per un terreny pedregós, típic de zones calcàries, seguírem fins el refugi d’Ario.
Mentre ens dutxàvem caigué una forta tempesta amb aparell elèctric i pedra. Sopàrem i passàrem unes hores abans de dormir. Mentre, arribaren dues joves ben “xopes” i assistírem a la descàrrega d’aliments amb helicòpter.
El refugi és petit però compta amb tots els serveis, excepte cobertura de mòbil!
Dia 5 de juliol
Del refugi d’Ario al refugi de Vega Redonda (passant pels llacs).
Sortírem ben prest, a les 8 i mitja, del refugi per un camí còmode que a penes pujava, això si amb unes vistes espectaculars, per començar una baixada còmoda fins la majada de Bovies.
A la majada de Bovies uns pastors munyien les cabres a un corral. Aturàrem a xerrar una bona estona. Amb la llet aquí se fa el formatge de zona: el gamoneu . Potser aquests pastors de muntanya són els darrers de Picos d’Europa i és un goig xerrar amb ells.
El camí segueix baixant per una ampla vall fins el llac Encina. El tram és molt agradós i el paisatge bonic.
Aturàrem al bar del pàrquing (ple a vessar de cotxes i de turistes), aprofitant per a fer un mos i unes cerveses. 
Vorejàrem el llac fins la casa de Maria Rosa i el seu home, coneguts de guia, que ens acompanyaren un tram del camí contant-nos anècdotes. 
El camí, ben senyalitzat, ens dugué al refugi del llac Enol, on reservàrem habitació en el refugi per l’endemà. Just davant del refugi hi ha una capella amb la torre destrossada per un llamp caigut el dia anterior. El dia esta emboirat i no se veien les muntanyes dels voltants. Els prats eren plens de vaques. 
Seguírem caminant per una pista ampla ( una pista transitable per cotxes), fins l’inici del camí que va al refugi de Vega Redonda. Passarem pel pont del Pozo del Alemán, mentre el camí començà a pujar fent un parell de voltes. Arribats a una font, omplírem d’aigua i férem una aturadeta, saludàrem a un grup de guàrdies civils de l’unitat de muntanya. Endavant tot el camí és de pujada i es troba ben senyalitzat. 
Passarem per indrets preciosos, entre d’ells unes prades de muntanya d’un verd encisador. 
A les 16,30, ja érem al refugi de Vega Redonda, situat en un lloc molt bonic. Com fins les 18 hores no obrien les dutxes, decidírem anar a dutxar-nos a una poza d’un rierol prop del refugi després de haver fet la bugada. Fet el bany (l’aigua estava gelada!) pujàrem al refugi i esperàrem el sopar.
Mentre esperàvem la posta de sol, gaudíem amb el joc dels núvols que pujaven des de la vall.
