Dia 6 de juliol
Vega Redonda al refugi d’Enol (pujant al pic Cotalba).

De bon matí, tornem a tenir previsió de pluja per l’horabaixa, iniciàrem la pujada cap el mirador de Cotalba. Primer per un sender pedregós ascendent típic terreny calcàri (sembla que som a Mallorca), travessant una zona càrstica caòtica,  fins arribar als prats de muntanya prop dels cims on se troba el refugi lliure d’Ordiales. 





Des del refugi un suau caminoi que gira cap a  la dreta ens dugué al mirador d’Ordiales. Al mirador hi ha una placa commemorativa i una vista impressionant, d’aquelles que tallen la respiració.  Fetes les fotos de rigor tornàrem cap el refugi per iniciar la pujada al pic Cotalba.

La pujada al Cotalba des del refugi no és gaire difícil, segueix un sender ascendent amb molta pendent marcat per unes fites, més aviat escasses. Però  no hi ha pèrdua, en un primer moment es tracta de pujar i pujar. 

A més és d’aquells cims que s’amaguen, sembla que ja arribes i el tornes a veure més lluny. Férem via i abans de les 11 érem a dalt fent tot un `labum fotogràfic. El lloc ho pagava, a més hi havia molt bona visibilitat, així que gaudíem d’unes belles panoràmiques. Com se sol dir “l’esforç de pujar havia valgut la pena”.











Després de descansar una estona decidírem era hora de baixar i  poc després de les 12 tornàvem a ser a la porta del refugi lliure d’Ordiales i abans de les 13,30  érem de tornada al refugi de Vegaredonda. De baixada ens trobàrem amb uns quants senderistes que pujaven a Cotalba.

Com era hora de dinar aprofitàrem per fer-ho al mateix refugi. Tot un luxe.





Descansats i sense frissar iniciàrem la baixada cap el refugi del llac Enol, desfent el camí que havien transitat el dia anterior. A les 16,30  eren al refugi (per cert era ple, tanta sort que havíem reservat el dia anterior!) però no podíem entrar a les habitacions... així que ens tombàrem a unes butaques a prendre la boira (estava ben tapat), férem un sidra i jugarem a les cartes mentre esperàvem per les habitacions i les dutxes.  Tot quedà compensat per un bon sopar i una agradosa conversa de sobretaula amb unes senderistes basques que, com nosaltres, tenen el costum de fer una sortida anual d’un parell de dies per la muntanya. Després resultà que vam compartir habitació.

Dia 7 de juliol
Vega d’Enol a Caín. I s’acaba la ruta, tancant el cercle.

Com no frissàvem, el desjuni va ser una mica més tard i s’allargà un poc. Així i tot a els 9 ja caminàvem per la vorera del llac Enol cap el llac Ercina per la zona anomenada “entrellacs”. Un tram fàcil i còmode per una pendent suau d’herba fins arribar a un camí ample empedrat que du a un coll entre els dos llacs. Des del coll hi les vistes són molt boniques. Encara n’hi ha poca gent així que podem gaudir de l’espai sense aglomeracions humanes.





La baixada fins el llac Ercina és molt ràpida i aviat deixàrem el llac per un camí descendent ample i còmode que ens dugué a la Vega de Belvin. De camí passàrem per unes mines abandonades.

La Vega de Belvin  són un conjunt de cases de pastor amb una font i abeurador. El lloc és preciós però  no quedem massa temps o seguírem pel camí d’accés a Balvín des de l’exterior (una pista transitable), fins arribar al sender GR020 que ens dugué al coll de Parres. Com la resta del camí, la companyia de vaques i ovelles era constant. Trobàrem un pastor (que venia de Vega  amb el seu mul cap a Belvín a cercar queviures. Entre rialla i rialla ens amolla “ Si arribo a saber que veniu us hagués encarregat el menjar... m’hagués estalviat la caminada”. Tornem a xerrar de llops, formatges, vaques i ovelles.

Arribàrem a la Vega de Arnaedo on trobaren una sèrie de cabanyes de pedra, petites però molt sòlides, que fins fa poc usaven els pastors. Són espais petits i austers, amb a penes espai per un petit matalàs, un foc i espai per preparar el formatge. 

Després d’una pujada arribaren a  Sierra Buena, un coll a 1440 metres, i iniciàrem la baixada cap una vall idíl·lica on les vaques pasturaven tranquil·lament. Ens aturàrem a fer un mos vora unes pedres (el sol pegava a plom i n’hi havia poques ombres).

Travessada la vall longitudinalment començàrem una llarga baixada cap el camí del Cares pel Costón i el canal de Culiembro. Des de dalt la baixada impressiona. Tot d’una fa unes ziga-zagues amb molta pendent que ens fan baixar ràpidament, posant a prova els genolls. El sender és estret però està ben marcat amb zones amb graons de pedra i petits marges de contenció. 

A mitja baixada trobàrem una cova amb unes escala de pedra d’accés. Antigament l’habitaven pastors ( de fet trobàrem a prop plantes de patates) i ara és un refugi de cabres. Un poc més abaix trobàrem una font.  Encara ens quedava un bocí de baixada per pedreny, gairebé rossegueres. Però  feien via, just ens aturàrem una estona a la font de Bolin per veure aigua, i el bocí de la ruta del Cares fins Caín la férem a corre-cuita. A les 16,30 érem a Caín fent estiraments i cercant un restaurant per dinar. La darrera etapa era la més curta i havíem fet 21,5 quilòmetres, així que trobàrem que mereixíem un bon dinar (menú) i una cerveseta.

Panxa plena, després d’una bona sobretaula ens acomiadàrem del guia que ens havia acompanyat fins el nostre cotxe a Valdeón.

Realment si voleu gaudir d’alguna ruta pels Picos d’Europa, sigui el nivell que sigui, us aconsellem el guiatge de   , un jove amb els peus a terra, coneixedor de la zona, prudent i que se sap totes les tresques. A més sap adaptar el recorregut al nivell dels senderistes.  I si faltés alguna qualitat, dir que és simpàtic i xerrador (és com un llibre obert, tot temps sentírem anècdotes, contarelles, llegendes...) i un apassionat de la seva terra. Ens duguérem un bon record seu.

De  Valdeón acabaren el capvespre marxant, amb el cotxe, cap a Potes passant pel port de muntanya de San Glorio (aquell que en l’hivern sempre està tancat). Dissortadament vam veure poc perquè hi havia molta boira i a estones plovia.

El GPS, ens dugué sense problemes a l’hotel que havíem reservat a Ojedo. Abans d’anar a dormir encara vam anar a Potes, sopàrem (una picada, però ben bona)  i visitaren el casc antic.