Dia 11 de juliol. A les 8, després de berenar, partírem cap a la zona de les Cinc Torres (Cinque Torri). Aparcàrem prop del refugi de les Cinc Torres (2137 metres) iniciàrem la pujada, per un camí ample, fins el refugi d’Averau (2225metres),  on arriba un telefèric.



Prop de la caseta del telefèric arranca el camí de pujada  a la ferrata d’Averau, una pujada aspra que arriba a la base de la ferrata, on ens posàrem els arnesos, dissipadors i cascs. La ferrata és curta, aèria i fàcil. Superat el ressalt assegurat queda un  tram de camí fins el cim de l’Averau de 2645 metres, amb la gran creu que marca el punt més alt.











Baixàrem al refugi pel mateix camí i a les onze eren al coll, així  que decidírem pujar al cim de Nuvolau (2575 metres), un camí senzill i transitat, amb molt bones vistes.







Baixàrem d’una tirada cap el refugi Scolottoli (2225 metres)  i férem  la volta a les Cinc Torres. Un espai preciós amb uns grans blocs de pedra, roques i agulles impressionants.  Hi ha uns itinerari senzills que envolten les agulles. A més, es tracta d’un espai museístic de l Primera Guerra Mundial, concretament el front italià.

Gaudírem de la passejada, per cert molt concorreguda per gent de totes les edats, i dels escaladors que pujaven a les roques i parets de les agulles.

A les 13 hores ja érem de tornada al cotxe i decidírem anar a Cortina a dinar (pizzeria, és clar!) i  fer un volt per Cortina d'Ampezzo, anar a la Cooperativa de Cortina (una mena del grans magatzems)  i tornar al refugi.

Mentre sopàvem cau una tempesta impressionant. La Mèteo per l’endemà prediu pluges a partir de mig dia, així que decidírem  anar a dormir prest i l’endemà matinar força. Mentre escrivia alguns apunts per la crònica Àngel me va fer aquesta bella foto:

Dia 12 de juliol.  Refugi Dibona- Galeria Castelletto – Ferrata Lipella – Refugi Giussani – Refugi Dibona. Ens aixecàrem a les 5,30 hores i a les 6,30 arrancàvem a caminar cap a la Toffana de Rozes (camí 412) per desviar-nos per un caminoi (404) que va just-just sota el cingle.







És una pujada de “màniga curta”. Malgrat el fred matiner, suàvem de valent. El caminoi és aspre i en el darrer tram sembla nevat, és la calamarsa de la nit anterior. Més o manco una hora i mitja més tard, arribàrem a un lloc amb grans despreniments, on es troba l’entrada a la galeria de Castelletto. La zona semblava l’entrada a “Mordor”, fa una mica d’impressió.

La pujada a la galeria comença per unes escales  de ferro, tot humit i fred. La galeria és ascendent amb molta pendent, amb el terra relliscós i humit. La ruta es fa llarga i pesada. Arribats a la fi (tot arriba!) passàrem a l’altra vessant de la muntanya, on seguírem un caminoi que travessa una rosseguera.

Hi trobàrem dos nevers que en Marco preparà fent petjades. Els travessàrem cordats ja que n’hi havia una pendent pronunciada.

La ferrata Lipella és un recorregut molt aeri que va enllaçant feixes a través de pujades, alternant zones molt verticals amb altres planeres. La ruta en conjunt és molt aèria i impressiona molt, tant per l’alçada com per les vistes de les muntanyes del voltant i la vall.





Els cingles són impressionants i el conjunt de la via dona molt de respecte, però tampoc és massa difícil. Bé s'ha de dir que en tot moment el nostre guia, en Marco, ens facilità la travessia fent-nos sentir segurs i còmodes amb l'itinerari.





Anàvem per l’obaga de la muntanya i passàrem per alguns salts d’aigua (banyant-nos, és clar!) i zones humides i relliscoses. Això sí tot ben protegit pel cablejat.

Després d’unes 3 hores trobàrem la senyal que indicava la sortida. A la fi trobàrem sol, i ens asseguérem a un esperó amb unes vistes magnífiques i restes d’un refugi militar.





Férem un mos i iniciàrem la baixada `fins el coll de la Font Negra i el refugi de Guissani (2580 metres). EL refugi és una mena d’hotelet amb encant, amb els voltants molt cuidats amb escultures i  detall de bon gust.  A més, el lloc és magnífic amb agulles retallades en el cel i els núvols jugant al seu voltant.

Des de la terrassa se veia el cim de la Tafona que s’amagava per moments.

Des del refugi arrancàrem la baixada per un camí molt ample ( camí 403), sempre de baixada.

A mig dia ja érem al refugi de Dibona i, com estava previst, va començar a ploure poc després de la nostra arribada.  No ens importava ja que van marxar cap el refugi on pernoctaríem: el refugi del Pas de Gallina (2054 metres). Abans sopar, prou bé per cert, férem una caminada pel voltants arribant a les cases del Passo Falzarego, on hi havia una botiga de souvenirs amb figures de fusta tallada, emprant arrels, molt curioses.







El refugi és com un hotel amb molta fusta pintada amb motius alpins.

Dia 13 de juliol. De bon matí tornàrem al refugi de Dibona i ens dirigirem per un caminoi, tot temps ascendent cap el refugi de Pomedes (2305 metres). En la seva terrassa ens preparàrem per a fer la ferrata de la Punta Anna, un esperó que puja des de darrere de la cabina del telefèric fins gairebé la meitat de la Tofana di Mezzo.







Durant la pujada trobàrem exemplars d'Edelweis, la flor de les neus. 



La pujada és molt aèria i molt bonica, amb unes impressionants vistes de la vall.  Alterna trams amb molta pendent amb altres totalment verticals. La veritat és que gaudirem molt de la pujada. A poc metres de l’inici me va caure la càmera fotogràfica, un txec que venien darrere l’arreplegà (per poc no li cau al damunt) en el punt d’inici de la ferrata. Dúiem bon ritme i férem la pujada en el temps previst. Darrere nostre pujà un bon grup de joves, mentre arribaven aprofitàrem per a fer un mos i me tornàrem la càmera. Les apostes eren si funcionaria o no, i...funcionà!





Des de dalt de la Punta Anna seguírem per un camí molt aeri en direcció al refugi Giussani, però no arribàrem. 

Baixàrem per una rosseguera cap el coll entre les Tofanes de Mezzo i de Rozes fins el camí 403 que ja coneixíem i que ens havia de dur, de tornada, al refugi de Dibona on havíem deixat el cotxe.

Partírem cap a Cortina d’Ampezzo on teníem habitació a un hotel. Tot un luxe, semblava un museu. Aprofitàrem ben l’horabaixa, Angel i Carlo marxaren al seu vol, mentre Joan i jo visitàrem  les esglésies de Santi Filippo e Giacomo (parroquial), la capella de Sa Francesco i el santuari della Madonna della Difessa i el cementiri (per cert ben curiós) del costat, també visitaren el museu d’art modern “Mario Rimoldi” i el de la Gran Guerra.













Encara tinguérem temps de fer una cervesseta, passejar pels carrers principals i comprar a la Cooperativa.

Dia 14 de juliol. Després d’un bon esmorzar, a l’alçada de l’hotel, pujàrem les maletes al cotxe i partírem cap a Venècia, Àngel tenia el vol prest, i Joan i jo aprofitàrem per visitar la ciutat. Així que deixàrem les maletes a consigna i agafaren un vaporetto que ens deixà a l’illa de Murano per fer un volt pels seus canals. Altre vaporetto ens aturà al cementiri de Venècia, que ocupa altra illa. Finalment arribàrem al Gran Canal i passejant pels carrers cèntrics acabàrem a la plaça de San Marco, on haguérem d’agafar un altre vaporetto cap a l’aeroport a esperar la sortida del vol a Mallorca. 

De tornada a casa recordaven els bons moments amb els companys. En aquest viatge van conviure Marco, un excel·lent guia de Muntania, Àngel, Toni, Joan i Paco. 

Una zona, aquesta de Dolomites, molt recomanable tant per a fer esport més d’aventura (escalada, vies ferrates) o senderisme per a totes les edats i dificultats. Les rutes es troben molt ben senyalitzades, el paisatge i els boscos són impressionants, la natura és bellíssima, les refugis són molt còmodes i se menja molt bé.