Amb cinc articles compartirem una descripció de la ruta del Pass'Aran. De vegades no cal anar a llocs exòtics per viure una aventura. De llocs d’aquests, a prop de casa, per exemple als Pirineus, podeu trobar-ne.
Aquesta és la primera etapa.
D’uns mesos ençà, amb l’amic Joan Palern parlàvem de fer una ruta pels Pirineus. En Joan va proposar la del Pass’Aran, una volta circular que surt de Montgarri (Vall d’Aran) i passa a la zona de Cousserans, ja a França, per a fer cinc dies de caminades, amb tornada al punt de partida. Unes setmanes abans de sortir, s’hi afegiren en Toni Servera "Monjo" i en Tomeu Pons.
Dia 30 de juliol. Abans de caminar...
Tots quatre vam partir de Son Xerubí cap a l’aeroport de Palma per agafar el vol que ens duria a Reus. Tot va anar com una seda i a l’hora prevista ens trobàvem llogant el cotxe i partint cap als Pirineus, cap a (passant per Montblanc), Lleida, Alfarràs, Benassarre... A Vielha ens aturàrem a comprar uns pals, unes botes i un poc de fruita. La pujada al refugi de Montgarri, inici de la ruta, es fa per la carretera de Baqueira Beret, que arriba al Pla de Beret, on acaba l’asfalt. A partir d’aquí comença una pista forestal transitable.
El refugi dels Amics de Montgarri es troba a una tranquil·la i plàcida vall. El lloc és molt bonic i val la pena anar a visitar-lo. La rebuda al refugi va ser molt cordial, ens esperaven per al sopar, així que ràpidament deixàrem les motxilles a l’habitació (tota per a nosaltres!), formalitzàrem el tema de la documentació i férem primer sopar del viatge. Després d’empassar-nos un bon plat d’espaguetis al pesto, una bona amanida i una botifarra torrada al caliu de la ximeneia, la cosa pintava bé. Amb les postres ens oferiren un xupito de patxaran casolà... Allò millorava! Com deia el cuiner, amb un fons musical de reggae, el sopar era la benzina per l’endemà. De tan plens com estàvem, decidírem fer una volta nocturna per la vall, al costat del riu Noguera, que duia una bon cabal.
Dia 1 de juliol. Primera jornada... Ens possam les piles!
Ruta: Montgarrí (1670 m) – Tuc de Barlonguèra (2802 m) – Port de Giretta (2503 m) – Port Barlonguèra (2301 m) – Refugi d’Estagnous (2245 m).
Temps: 6-8 hores
Desnivell: + 1158 m i – 563 m
Aquesta primera etapa resultà prou exigent i ens permeté descobrir la zona del massís del mont Valiér. Nosaltres ens despertàrem a les 7 del matí i després d’un bon desdejuni tipus bufet, amb musica ambiental de “Triana”, començàrem a caminar per un sender que surt just darrere l’església de Montgarri i puja suaument en direcció est. Seguírem, com poguérem, les senyals del GR trans-fronterier, color groc. Aquest tram no estava massa ben senyalitzat (o nosaltres encara estàvem mig adormits), però l’itinerari es feia evident. Vorejàrem un torrent (l’Arriu Porquèr) que baixava de la zona de Barlonguèra, i devers les 9,30, en el coll de la Solana, ens separàrem. En Joan i en Tomeu seguirien per la ruta diguem-ne “normal”, cap al port de la Giretta, on ens esperarien. 
Mentrestant, en Toni i jo intentaríem pujar al Tuc de Barlonguèra i baixaríem per una cresta. La pujada que férem nosaltres era molt esquerpa, sense camí ni senyalització. Només calia vorejar el riu que travessa el barranc del Milh. Com a anècdota, val a dir que vam trobar una femella de gall fer (urogallo) amb els pollets que ens envoltaven.
Poc abans d’arribar al tram final ens trobàrem una bona clapa de neu, gairebé plana al principi i prou inclinada al final. Amb l’ajuda dels pals, i passat un primer moment d’inseguretat, pujàrem sense més problemes. S’ha de dir que la neu estava en condicions bones. 
En arribar a dalt ens adonàrem que era molt tard i feia fresca, així que deixàrem els pocs metres que ens faltàvem fins el cim i anàrem a cercar els companys. La travessa per la carena estava senyalitzada amb fites i de tant en tant seguíem un caminoi moltes vegades tallat per clapes de neu. 
Avançàrem amb certa rapidesa i aviat fórem a prop del pic de la Giretta. Des de dalt vérem dues persones assegudes i pensàrem que eren el nostres companys. Cametes me valguin! Baixàrem gairebé corrensos pels prats i..., oh sorpresa!, no eren en Joan i en Tomeu, sinó tres francesos. No havíem arribat al port de la Giretta sinó al Clot de Renhaja (2442 m), que era ben ple de neu. Férem una mossegada ràpida i seguint el camí (prou senyalitzat, malgrat la neu), en poc temps arribàrem on havíem quedat. Realment pensàvem que no ens esperarien (feia fred i amenaçava pluja), però eren allà, refugiats sota un plàstic. Havíem arribat dues hores més tard del previst. Fora dir res decidírem no tornar separar-nos, ni fer rutes “alternatives”. Estàvem a 2.503 m.
Seguírem tots quatre vorejant el vessant nord-est del Tuc Blanc, amb forts pendents i glaceres, però el camí no perdé alçada i es trobava molt ben indicat. Al fons vèiem el port de Barlonguèra, el nostre objectiu, definit pel Tuc Blanc i el Tuc de Meisha. 
Una vegada arribats, quedàrem bocabadats amb el paisatge que se’ns oferia al davant. Una vall gelada envoltada de muntanyes i al fons l’estany Long, gairebé gelat. La poca perícia amb la neu va fer que la baixada fos més lenta del que caldria, decantant-nos cap a l’esquerra i fent bocins per roques i praderes humides.
En arribar al llac vàrem comprovar que el camí el vorejava ben arran de l’aigua, semblava que no podríem passar. En alguns punts trobàrem passamans de seguretat. El llac es trobava mig congelat, ple de bocins de gel, la qual cosa feia que presentàs uns tons de blau molt bonics.
A l’extrem de llac Long hi ha un bot d’aigua impressionant que enllaça aquesta massa d’aigua amb un altre llac situat a la part inferior, el llac Rodon (per la forma). Travessant el corrent d’aigua i botant unes pedres, arribàrem a una mena de balcó. En aquest punt poguérem veure tot l’itinerari que ens faltava, inclús el refugi, que curiosament es trobava a la mateixa alçada d’on érem. 
Dissortadament, havíem de fer una bona davallada, fins a la vorera del llac Rodon i una bona pujada cap el refugi. Així que començàrem la baixada, ideal per posar a prova els genolls, ja que és molt vertical i exigeix anar alerta. En alguns punts trobàrem passamans, però cal dir que ràpidament salvàrem el desnivell. En arribar al llac el vàrem haver de vorejar i travessar algunes glaceres fàcils (no tenien gaire pendent).
Arribats a un creuer de camins (1.935 m), teníem clar que el nostre era el que pujava, cap el refugi dels Estagnous, deixant-ne un de més evident que voreja el llac. Mentre guanyàvem alçada, la vista de l’estany resultava més impressionant, com les muntanyes que l’envolten (muntanya des Caucis, pic de Cernalles o pic Clavera).
La pujada resultà dura, però com que teníem ganes d’arribar la férem d’una tirada. El refugi dels Estagnous es va construir l’any 1912 i es troba a 2246 metres, i constitueix un preciós mirador natural, que ofereix unes panoràmiques úniques. Aquest refugi s’usa per pujar al mont Valièr. Aquesta muntanya, de 2838 m, es troba un poc allunyada de la resta i permet una vista molt completa del Pirineu Central.
Arribats al refugi, férem els obligats estiraments, parlàrem amb el guarda i ocupàrem la nostra habitació (era una habitació col·lectiva, però estàvem tot sols i poguérem triar el llit sense baralles!), ens dutxàrem i sopàrem. 
A fora començava a pujar la boira des de les valls. El sopar resultà excel·lent: sopa (semblant al pancuit, però negre), gallina cuinada amb panses, formatges, postres de formatge amb salsa de mirtils i un xupito d’un macerat d’herbes molt suau i dolcet.
Feia un fred que pelava i el passeig després de sopar va ser curt. Vérem els estanys petits, voltàrem el refugi i al llit. A més, estàvem cansats.
Imatges de flora pirenenca:
