15/07/04 - Això s'ha acabat

A les 7'15 m'aixec, procurant no fer renou, però això és gairebé inevitable. Darrere meu s'aixeca n'Ani, i un a un, tots els demés. I ja aixecats, anam al self-service, a berenar (3 eur.), on tot és així-així, abundant però vulgarot, molt pitjor que el dinar i el sopar. Acte seguit, arreplegam les pertinences, se suposa que per darrera vegada. Embarcam les beaces i la bicicleta de n'Ani en el cotxe: ella serà l'encarregada de davallar-ho tot fins a Santiago.

A les 10’00, els altres cinc agafam les bicicletes i anam a fer el darrer bocí de camí (4 km) i a entrar triomfalment a Santiago. Ara bé, l'entrada a la ciutat es pot qualificar de qualsevol cosa menys de triomfal. Més aviat es podria qualificar de petit desastre: carrers i carrers plens d'obres que ens obliguen, cada dos per tres, a baixar de la bicicleta i anar a peu. Quan aconseguim arribar a l'Obradoiro, n'Ani ja ens hi espera. Ens feim algunes fotos, ens trobam —sí, ho heu endevinat— amb les alemanyes, amb les quals immortalitzam gràficament el moment, i ens donam un temps per anar a comprar cosetes..





A les 11'50 ens reagrupam devora la catedral per anar a missa. Aquesta comença puntualment, a les 12'00, oficiada per l'arquebisbe de Santiago. Es perllonga durant una hora, que a mi em serveix per prendre el túnel del temps i tornar a uns dies que creia superats, quant a parafernàlia i conservadorisme. Tot em sembla una estampa de mitjan segle XX. El més interessant de l'espectacle, com no, és el vol de "botafumeiro". I encara ens resten alguns formulismes indefugibles: anar a pegar caparrotades a l'efígie de l'arquitecte de la catedral, i anar a donar l’abraçada al bust de Sant Jaume, com a bons pelegrins.

Acte seguit, tira-tira, anam a cercar per dinar. Avui, així ja ho havíem acordat, dinarem a la carta, sense mirar prim. Feim cap en el restaurant "Bodegon Santiaguino", un nom d'allò més original, com podeu veure. N'Ani, n'Olga, en Paco i en Pere li peguen de mariscada, en Joan es decideix per un entrecot, i jo per una ració de turbot. Les racions són petites, almanco la meva és de nin petit. Els preus, però, no són tant, d'esquifits. Arribam a la conclusió que el temps tot ho iguala i que avui Santiago és una ciutat exclusivament turística que, en qüestió d'aprofitar-se dels visitants, no té res que envejar a Mallorca. En Pere, sempre detallista i pendent dels demés, ens obsequia amb un imant per a la gelera, d'un pelegrí ciclista, que ens signam mútuament. Telefonam a na Maria Vives, per donar-li els molts d'anys, i s'ofereix per venir-nos a cercar a l'aeroport, però ja va haver de fer el viatge d'anada i trobam que no hauríem d'abusar d'ella. Les bicicletes ens les recollirà en Benito, l'amic d'en Genovard. Finalment, en Pere ensarrona la seva dona, na Carme, i serà aquesta qui perdi la nit per tal que no hàgim de quedar a l'aeroport tirats.

Després de dinar estam mig ensopits però no sabem què fer del nostre cos. N'Ani i n'Olga se'n van a fer una becaina damunt la gespa d'un parc proper. Els homes ens asseim una estona a un bar de la plaça de la Quintana i Sant Jaume ens regala un guitarrista de carrer senzillament increïble. Volem anar a acabar de comprar algunes coses, però el guitarrista ens té aferrats a la cadira i no ens deixa moure. Finalment, partim. A les 18'00 hi ha reunió general, en el mateix bar, on encara hi ha el guitarrista meravellós. Decidim que el dinar ens ha deixat amb gana i anam a fer un tomb: compram pa, formatge, tonyina... i berenam a una placeta arrecerada. Per una vegada no tenc res a dir de l'horari tan poc convencional de menjar. Quin dinar més magre!

El trasllat a l'aeroport és una petita odissea. En Joan Genovard agafa el cotxe i comença a fer viatges de gent i bicicletes. Fins a tres viatges, ha de fer. Són més de les 12'00 de la nit quan aconseguim completar el periple. Fins a l'hora de prendre l'avió encara queda temps de fer un ressopó i de jugar a cartes una estona. Es veu que la son em té rendit, perquè no aconseguesc tancar ni un joc. Embarcar les bicicletes es converteix en una vertadera batalla. Les del mostrador pretenen que amollem les màquines damunt la cinta, de qualsevol manera. Hi ha discussions a voler. A més de buidar les rodes, alguns les hem de desmuntar. En fi, el de sempre. L'avió surt amb puntualitat, 02'50 hores, i la tornada transcorre sense cap incident, però quan som a Palma constatam, com en certa manera era previsible, que una bicicleta ha "rebut". Es la d'en Paco: té la roda de darrere feta un vuit.

A l'aeroport ens esperen en Benito, na Carme... i na Maria, la dona d'en Genovard. Aquest se'n duu la sorpresa agradable de l'arribada. Cap a les 6'00 del matí som a Capdepera i a Cala Rajada.

A mi em sembla que fa més d'un mes que me'n vaig anar. Necessitaré una temporada per pair tot el que ha significat aquest viatge, però ara ja sé que ha estat una cosa molt especial. Com diu Borges, les coses millors de la vida són aquelles de les quals en gaudim molt parlant-ne abans de dur-les a terme, en gaudim molt en el moment de la seva materialització, i encara en continuam gaudint molt de temps després, recordant-les.

Crec que aquest és el cas.