14/07/04 - Santiago!

A les 7'15 ens hem despertat, més tard que de costum. I això que el matalàs és de ciment! Són les 8'00 quan hem arreplegat. Anam a la plaça d'Arzúa on ahir n'hi hagué que berenaren de pa amb formatge, i ara hi prenem el cafè amb llet i les coses habituals. Són les 9'30 quan donam començament al que ha de ser la darrera etapa. Sent com es barregen els sentiments que m'han acompanyat els darrers dies: un enyorament infinit de ca nostra i unes ganes immenses de tornar, tot ben mesclat amb el neguit igualment infinit d'haver d'acabar una història única i no sé si irrepetible. Vull veure els meus però també vull que això no s'acabi. Però, clar, les dues coses no són possibles.

N'Ani ha recuperat la bici i s'afegeix de bell nou al grup. Només n'Olga continua amb el cotxe. Prenem pel camí que, a banda de les inevitables pujades i baixades a les quals ja ens hem resignat, és de terra ben compactada, fàcil de transitar i molt ombrívol: el que, vulgarment, es diu una "passada". Duim devers 20 km quan arribam a Arca do Pino, on feim un cafè, o un suc, o el que sigui. Són les 11’15. Cap al km 25 ens trobam amb una "rampina" de més d'un km que és una paret. És el darrer obstacle seriós amb què ens trobam, per bé que la sensació d'anar per un tobogan no s'acaba mai, i fins arribar a O Monte do Gozo, ens acabam de capolar les cames, si és que en quedava cap bocí sencer.

Són les I3'35. JA HI SOM! O Monte do Gozo és nostre. Santiago de Compostela  –Sant Jaume de Galícia– és als nostres peus, obrint-nos els seus braços acollidors. N'Olga ja era aquí esperant-nos. A O Gozo, tota la precarietat que hem trobat a les etapes gallegues esdevé grandiositat i magnificència. Com a massa i tot. Hem de fer una breu espera, però ben aviat ens assignen una de les habitacions d'un dels molts mòduls del complex. A pesar de la nostra condició de ciclistes, aquí no tenim cap problema per quedar confortablement instal·lats. Les habitacions són de vuit llits, i a la nostra, de moment, no hi ha ningú més. Tot està perfectament net i cuidat.

Com que trobam que és hora, a les 14'00 hores anam a la gran plaça del recinte, a dinar. Aquí hi ha un gran self-service, dos restaurants més, una cafeteria, botigues on es ven pràcticament de tot... Nosaltres optam pel self-service i —oh, Diossss!—, hi trobam la Reina d'Espanya, dona Sofia, dinant amb un grup de gent del seu seguici. Ja se sap allò que es diu per la TV en aquests casos: la Reina es comporta amb tota naturalitat, amb gran senzillesa, com una ciutadana més. El dinar és bo. Després de dinar anam a la cafeteria, i, no us ho creureu, també hi ha la Reina prenent cafè. Quan acaba, s'acomiada d'una part dels qui l'acompanyen, donant-los la mà. Als qui badocam, ens fa un gest de salutació, molt convencional. N'Ani, en aquest apartat, té la seva pròpia versió dels fets, que seria més o manco aquesta: "La Reina, en sortir, m'ha mirat i m'ha dit adiós. A mi, m'ho ha dit". Es obvi que el cansament del viatge fa estralls en les cames i... en cervell. Es lògic. En Pere ho atribuiria a la manca de sucre. N'Ani sol acabar el seu relat dient que ella ha fet una breu inclinació de respecte i ha balbucejat "Senyora..." Jo ho deix així. Que cadascú en faci la lectura que vulgui, però puc ben jurar que de la versió de n'Ani jo no n'he vist res. El que sí record perfectament és que en Pere i en Paco s'han posat a cantar l'himne de Riego, no diré que a tot volum, però sí amb la intensitat suficient perquè més de dues mirades acusadores s'hagin adreçat al nostre redol.

Després de dinar hi ha sessió de dutxa, clar. A l'habitació ens trobam que els dos llits buits han estat ocupats per una parella jove que en aquests moments dorm a pler. Després de la dutxa, també nosaltres feim un intent de sesta i, mirau per on, avui que tenim llit i tot, n'hi ha que no aconseguim aferrar el so. En Joan i jo optam per anar una estona a la cafeteria, a fer una mica de "ramiro". Després s'hi afegeix en Paco i, cap a les 17'30, n'Olga i n'Ani també ens compareixen. Anam a despertar en Pere, que està clapat. Tots sis dins el cotxe, baixam a Santiago. Passam per la plaça de l'Obradoiro i anam a reclamar les nostres "Compostelas" i a posar el darrer segell a les nostres credencials. Això suposa fer una estona de coa. Tot seguit, passejada pel centre històric de Santiago i tornada a O Monte do Gozo. La sortida de la ciutat és una mica conflictiva i quasi ens perdem. El sopar també el feim en el self-service (8 eur.), i després anam a tudar les darreres forces que ens queden a la cafeteria, on lliuram un petit obsequi que hem comprat a n'Ani: una samarreta i una xicra per a les seves "xupiates".

Tenim llits per dormir! I clar, dormim com a rabasses.

Dades estadístiques: