Dimarts 27
Acabàvem la primera entrega d'aquesta crònica, amb la tornada a Campdevànol, després d'un dia de trullejar per la Catalunya Nord. I si el dia anterior havíem caminat poc, el dimarts rescabalàrem. El matí, després de berenar i fer provisions, el dedicàrem bàsicament a trescar per la vora del torrent de la Cabana, en un itinerari que s’inicia a tres quilòmetres de Campdevànol, famós pels seus gorgs. Van ser unes hores d’immersió en la naturalesa, sorpresos a cada revolt pels capricis de l’aigua. Però aquest tast excursionista no va ser més que un aperitiu d’una jornada que, com totes les altres, va ser d’allò més complet.
Tot seguit, furgoneta i cap a Gombrèn, i des d’aquí cap al santuari de Montgrony. Des dels 1.408 m d’altitud d’aquest indret, la vista s’escampa per valls i muntanyes, en una successió sense fi de tota la gamma del verd. En aquell abrupte indret s’hi troben l’antiga església de Sant Pere de Montgrony, originària del segle IX, i el santuari de la Verge de Montgrony, on s’hi venera una imatge consagrada l’any 834 i que pertany a les anomenades “verges trobades”. Si hi voleu anar a desintoxicar-vos, hi ha una hostatgeria on podeu quedar a romandre i practicar l’excursionisme.
De Montgrony tiràrem cap a Castellar de n’Hug, un poble tan bell com petit (208 habitants). En un espai públic d’esbarjo, a l’inici del camí de les fonts del Llobregat, vam dinar. “Quelitas”, pa, sobrassada, formatge, xocalata, fruita... Una vega! Després, un cafetet en el poble i tot seguit, cap a les fonts s’ha dit! Una llarga baixada esglaonada d’uns 500 metres ens menà al naixement del riu Llobregat, on l’aigua brolla, en ple estiu, amb tota la força que podeu veure a les imatges.
I encara ens quedà temps d’arribar al Clot del Moro, on es troba l’antiga fàbrica de ciment Asland, promoguda l’any 1901. Avui és un museu. Des d’allà, el que fou el tren per a transportar el ciment és avui un petit tren turístic que té un recorregut de 3,5 km i que arriba fins a la Pobla de l’Illet. Nosaltres, com podeu suposar, no ens ho volguérem perdre. Com cada vespre, sopàrem a l’hotel La Sèquia-Molinar, on es menja molt bé.
Dimecres 28
Una altra jornada de no parar. El matí el dedicàrem íntegrament a pujar a Núria amb el tren cremallera. Poques coses es poden dir d’aquest indret emblemàtic de Catalunya, que no s’hagini dit ja. El fet que només s’hi pugui accedir amb el tren o a peu ha fet que aquest espai es mantengui en un estat gairebé intacte. És un goig per a la vista, als més de 1900 metres d’altura. Hom s’hi sent una mica més petit i insiginificant. Visitàrem el santuari, naturalment, que data de l’Edat Mitja – la imatge de la Verge és del XII o el XIII – i tot seguit pujàrem al funicular que ens deposità al pic de l’Àliga, a més de 2.400 metres d’altura. Allà deixàrem escampar la mirada per uns voltants que impressionen i trescàrem muntanya amunt, entre vaques i cavalls, en un entorn bucòlic, d’aquells que mai voldries deixar.
De baixada aturàrem a Queralbs, municipi al qual Núria està adscrita. Es tracta d’un altre petit i preciós poblet de poc més de 200 habitants. Només l’església romànica de Sant Jaume, del segle X, ja val bé la visita. Hi dinàrem, de pa sarró, naturalment.
Era una recomanació de na Berta i en Mateu i que quan hi fórem va quedar justificada amb escreix. Ens aturàrem a dinar a un restaurant de carretera, a Cantonigros, poble famós pel seu festival de música clàssica, en l’especialitat de cant coral, i que enguany ha arribat a la 30a edició, amb participació d’agrupacions de vint països. Bé, com deia, Rupit és un betlem, un conjunt urbà sorgit directament d’un passat remot que es volgués revelar intacte als nostres ulls. Com el descriuria, que m’entenguéssiu? Millor que ho faci Josep Maria de Sagarra: Rupit és un trosset de món, enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra, un poble d'aquells que potser d'aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia, però ara encara aguanta amb les teulades que ballen, amb els balcons de fusta primparada, amb els carrerons de pujades i de baixades, i amb unes casetes adormides, alguna amb finestres gòtiques i la majoria del disset, de l'època dels sants barrocs, de les Mares de Déu carregades de llàgrimes, de les cançons d'amor, dels bandolers, de l'Hereu Riera, d'En Serrallonga, i de Perot el lladre. Afortunadament, la premonició de Sagarra no s’ha complert i Rupit conserva la seva fesomia per a gaudi de tothom que s’hi atansa. El poblet va néixer al voltant del castell que es construí en aquell indret al voltant de l’any 1000. Per tornar-hi.
