Que els semàfors de Roma estiguin en verd no significa, ni molt manco, que es pugui creuar el carrer sense córrer cap risc. Per a molts d’italians, el semàfors en vermell únicament  semblen tenir valor de suggeriment. És molta la gent, molts els vehicles, que, tant a un com a l’altre, se’ls salten. La millor fórmula és caminar rere les passes d’un romà nadiu, que ho farà creuant per entre els vehicles, atent, segur.  Els autobusos públics van plens a vessar, com a pegellides, gratis total, la gent puja i davalla com si res, sembla com si els grossos vehicles haguessin de tombar d’un moment a l’altre.

Qualcú podria pensar que, tractant-se d’una ciutat, Roma, d’un país assolellat, Itàlia, els agrada als seus habitants mostrar les cames… Fals. Res els sembla més ridícul, als romans – vestits sempre de manera informal però elegant –, que les cames  (cama és “gamba”, en italià) surtin d’uns pantalons curts, ja que un “cavaliere” és un “signore”. Lògicament, sempre hi ha excepcions dintre els quatre milions d’habitants que són.

Una parella amiga i una servidora hem retornat, aquests darrers dies, d’un viatge a la Ciutat Eterna.  Un excompany de feina i redactor d’aquesta revista, en Tomeu Melis, que hi sol viatjar, a Roma, de tant en tant, perquè allí viu la seva filla, casada amb un romà,  i les seves dues nétes, sempre ens contava meravelles de Roma i els seus voltants. Amb aquests amics  hi hem passat 5 dies, i us jur que voldríem haver-n’hi estat 25.

Realment, Roma és immensa i no acabes mai de veure-la tota.

Ens agradaria saber escriure per a narrar les nostra estada allí.  Amb en Miquel Massanet i la seva dona Antònia, els tres,  retornàrem ençissats del Campidoglio (Capitolio), de l’escalonada de la Plaça Espanya, de la Piazza Navona, Campo de Fiori, Foro Romà, la Fontana di Trevi, el Coliseu, la cúpula i la plaça de Sant Pere, la Capella Sixtina, el Museu del Vaticà, el Tíber, o els jardins de Tívoli, lloc on passar un capvespre és disfrutar de la felicitat plena . (Laimatge amb la qual il·lustram aquesta mena de crònica és precisament de la Villa d’Este de Tívoli, on –l d’esquena a la càmera fotogràfica, i precisament, destinada a la seva publicació –, el matrimoni apareix retratat per mi, sota les fonts d’aquell esplèndid paisatge). A més, hi he afegit un vídeo espectacular amb Luciano Pavarotti.

    I, els tres, com que encara ens sentim joves, no deixàrem de banda submergir-nos dintre les nits de Roma, les de la “dolce vita” de tantes pel·lícules del neorealisme italià: el mon tavernari del Testaccio, molt a prop de l’Estat Pontifici, de la Ciutat del Vaticà, i restàrem sorpresos del gran ambient del Trastevere i de la vida nocturna dels joves, que té lloc preferentment als carrers d’aquella zona. La “Dolci Notti”, nits dolces, calentes i  desvergonyides, elegants i cares, – de les quals mai ens  n’havia parlat en  Tomeu Melis, abans – completaren les  nostres vivències romanes, prometent tornar-hi.               

J Gomila,
"trescadora" de Porto Cristo          

30 de juliol de 2013