Els quatre dies festius de Pasqua, amb companyia de n’Antònia i dues amigues més, els he passat a Istambul, una ciutat repartida entre Europa i Àsia i emblemàtica; una de les més visitades pel turisme europeu.

D’entrada, just baixar de l’avió, et fan pagar quinze euros i després visar el passaport. Tot això enmig d’una gentada, una certa desorganització i la comprovació que havíem arribat a terra estranya. Aleshores vaig recordar la nostra frustrada ecotaxa que havia de consistir a pagar un euro per cada dia d’estada i que fou combatuda amb l’argument que ensorraria la nostra indústria turística.

L’entrada a la ciutat fou per una avinguda interior. Al primer cop d’ull vaig tenir la sensació de trobar-me dins una ciutat immensa, caòtica i ofegada per un trànsit intens i, aparentment, sense vigilància policial. El camí de tornada a l’aeroport, en canvi, fou ràpid i plaent, realitzat per una autopista litoral situada banda fora de la murada; no semblava la mateixa ciutat. Istambul és plena de contrasts que contínuament sobten el visitant.

No se sap el nombre d’habitants que té; diuen que uns setze milions de residents identificats i uns tres milions sense registrar, descontrolats, que a l’estiu passen dels trenta milions. Per tant, si voleu estalviar-vos la sensació d’ofec anau-hi fora de l’època estival.

Encara que Istambul estigui a l’altre cap de la Mediterrània, la mar no ha estat, històricament, un parany per a l’arribada a les nostres illes d’algunes de les més importants cultures orientals. D’aquella ciutat era el paisà Barbarroja, cap de la marina otomana en el segle XVI, que tenia atemorits els nostres avantpassats amb les seves incursions. L’any 1558 assaltaren Ciutadella i d’un cop s’emportaren 3.500 ciutadellencs cap a Istambul on els esclavitzaren.

La ciutat ha estat i és un lloc de trobada de cultures europees i asiàtiques, al mateix temps que es convertia en la zona de pas i de comerç més intens entre els dos continents i un gran mercat. El comerç d’espècies és antiquíssim. Quan a l’any 1453 els otomans entraren a la ciutat i acabaren amb l’imperi bizantí tallaren el comerç entre les ciutats europees i asiàtiques. Aleshores sorgiren intents i projectes per obrir noves vies i arribar fins a les Índies; els portuguesos ho aconseguiren vorejant Àfrica per via marítima; els castellans tiraren tot dret creuant l’Atlàntic i arribaren a Amèrica.

Aquesta metròpoli és, per si mateixa, una potència turística. La planta hotelera està molt dispersa però, bàsicament, es localitza dins el nucli antic. Els hotels són de petites dimensions però molt modernitzats. A causa del poc espai disponible han convertit els terrats en zona d’oci amb bars i restaurants que compten amb vistes privilegiades sobre la ciutat i el Bòsfor. Els carrers amb més concentració de restaurants han estat tancats al trànsit i convertits en les terrasses dels respectius negocis.

L’oferta turística és fonamentalment cultural i monumental. No hi ha platges naturals ni artificials perquè els forts corrents marítims del Bòsfor no ho permeten; els corrents superficials van del mar Negre en direcció al mar de Màrmara, a una velocitat de 3-4 Km/h. Durant el recorregut amb vaixell que férem pel Bòsfor observàrem els remolins que provocaven dits corrents quan topaven amb la vorera o amb esculls.



A la zona monumental és on es concentra l’atracció turística, destacant les mesquites de Santa Sofia, la Blava o del Sultà Ahmet i el palau de Topkapi, on residien els sultans. Abans d’entrar a dit espai privilegiat férem un recorregut per altres indrets de la zona antiga, observant l’aqüeducte romà de Valente i excavacions fetes amb motiu de la construcció del futur metro de la ciutat. Aquesta ciutat és curosa en la conservació del patrimoni monumental i arqueològic; per no fer malbé les restes que van sorgint dels orígens de la ciutat han decidit aprofundir la línia de metro i passar per davall la zona excavada; una alternativa més costosa però que els honora. Ben diferent del que va passar amb les restes romanes i talaiòtiques localitzades a Son Espases.

La primera mesquita que visitàrem fou la de Soliman el Magnífic; construïda a mitjan segle XVI, els anys de més capacitat militar i extenció territorial de  l’imperi otomà. L’edifici és magnífic i serví de model per a la construcció de futures mesquites. La pedra emprada és un marbre blanquinós. Vista d’una certa distància sembla una gran muntanya on el cim és la gran cúpula central, envoltada de semicúpules i altres cúpules cada vegada més baixes que permeten descarregar la gran pressió de la cúpula central. L’ornamentació cal·ligràfica, rajoles decorades, estucats, vidrieres, daurats i tot un conjunt de detalls converteixen les mesquites, interiorment i exteriorment, en centres de recolliment i espiritualitat.

El palau de Topkapi m’ha recordat la rondalla L’amor de les tres taronges. Aquesta residència dels sultans té forma allargassada i està tancat de murada; consta de quatre grans patis correlatius i independents, amb funcions diferents; el darrer era el privatiu del sultà i amb vistes sobre la mar. A cada pati se seleccionava l’audiència per ordre d’importància amb la finalitat que el sultà, en el darrer pati, gaudís de la màxima protecció, privacitat i intimitat. Dins el darrer pati hi ha petits quioscs destinats a la lectura, a prendre el te, a la música i altres quefers on únicament hi tenia entrada el sultà amb aquelles persones que seleccionava.

Els palaus dels sultans destaquen per la seva rica ornamentació i per l’ostentació de riquesa. A mitjan segle XIX els sultans abandonaren el palau fortificat de Topkapi per passar a viure a palaus residencials a la vorera del Bòsfor. Destaca el de Dolmabahçe, envoltat de jardins, imitant, en el seu conjunt, els palaus reials europeus però sense renunciar a velles prerrogatives com era disposar de l’harem.

El mercat de les espècies, vora el port, és un prodigi d’olors i de colors. Els seus voltants, en canvi, recorden els barris més típicament àrabs: atapeïts de gent i de mercaderies, bruts i edificis en abandó.



Els espais més visitats estan curosament cuidats; els voltants de les principals mesquites i de les vies de comunicació estan enjardinats. La planta ornamental per excel·lència és el tulipà; la seva flor, amb una gran varietat de colors, és aprofitada per crear nombroses combinacions de colors i formes. Cuiden la imatge.

Istambul està a tres hores d’avió i permet visualitzar tot un altre món.