NAMASTE, HEM ESTAT A CALCUTA,
ÍNDIA.
Fa uns anys, vaig anar a l’Índia. Vaig arribar d'allà amb una il·lusió "loca" de tornar-hi. Tot el que vaig veure em deixà impressionada. Quins colors, quines olors, gent, "bocines", pregàries, menjars… L’impacte visual és mal d'assimilar. Infinitat d'imatges que em captivaren!
Per què Calcuta? Sabeu que diuen que… d’un viatge en surt un altre. Fa un any, quan érem a Filipines, coneguérem uns joves. Connectàrem amb els gusts similars per viatjar i la manera aventurera de fer-ho. Ens parlaren de les illes Andaman. Decidírem anar-hi, en poder. Au idò, ja tenguérem ruta per a Nadal. Calcuta era una possible ciutat per fer l’escala pertinent, i cap allà falta gent.
Aquesta ciutat segueix transmetent sofriment i misèria, encara que formàs part de l’Imperi Britànic entre el 1698 i el 1912, quan es traslladà la capital a Delhi. Els britànics hi construiren una Londres en miniatura. Amb la seva independència recuperaren el nom original, Calcuta. Va deixar d’anomenar-se Bengala Occidental.
La seva extensió s’allarga a les voreres des riu Hooghly. Fa frontera amb Bangladesh, un dels destins que poguérem trepitjar l’any passat.
És mundialment coneguda per la Mare Teresa, enviada a l’Índia l’any 1937. Ella se sentí horroritzada per la gran quantitat de pobres que morien als carrers i creà un nou orde, les Missioneres de la Caritat. Donà un servei incondicional i gratuït. Va ser Nobel de la Pau l’any 1979 per la incansable feina amb els indigents i moribunts d'aquesta ciutat.
La gent fa vida al carrer. Aquest és un petit mercadet.
Encara ara existeixen els carros estirats per homes.
Un exemple dels seus restaurantets, on els menjars més típics són pakores i samoses. Molts de vosaltres ja haureu pogut assaborir-los als restaurants hindús d'aquí.
Botigueta de petits queviures.
Venedor de papaia.
Mishtir Dokan, confiteria típica.
Una de les vaques sagrades. Duu un bon abric, eh? Feia molts anys que no tenien una ona de fred tan intensa com la que vàrem trobar. Vàrem haver de dur la mateixa roba amb que partírem de ca nostra, roba d’hivern!
Sortida d'aigua, on renten la roba els que tenen el riu més enfora.
Entrega dels medicaments i farinetes de nin petit a les Missioneres de la Caritat, Mare Teresa de Calcuta. En Tòfol va anar a les farmàcies de Manacor, Cala Rajada i Sa Pedruscada, i en recollí una bossada plena. Moltes gràcies per la seva ajuda.
Edifici i malalts de Nirmal Hriday de Mare Teresa. Lloc on van a morir els malalts terminals.
Interior i exterior d´un dels autobusos que empràrem. Són molt vells, però així com els decoren són preciosos.
Els homes són els encarregats de preparar les samosas fregides, que són uns triangles de pasta farcits de patata, coliflor i xítxeros, amb moltes espècies i cilantre.
Gran part de la població viu davall plàstics, arran de carretera.
Fins i tot n’hi ha que viuen davall l’aire del cel.
Aquest arbre és ca seva. Veis quin matalàs i quin coixí? Però…, són feliços!
Aquest és Babu Ghat, baixada al riu Hooghly. Lloc on es renten, fan peix net, renten la roba, les dents, lloc de trànsit de barques cap a l’altra part de riu…
Pont Howrah, també anomenat Rabindra Setu, ja que tot té el nom en anglès i el nom en l'idioma autòcton. És el pont més transitat del món, una impressionant obra d'enginyeria similar a la del pont de Sydney (450 m.)
Exemples de construccions dels britànics.
A més a més del sari, vestit que tots ja coneixem, podeu veure una vestimenta anomenada salwar kameez i el mocador (dupatta)
Una de tantes barberies al carrer.
Venedora de flors, que ofereixen als seus déus. Aquesta altra vestimenta és un choli (brusa cenyida) i el palloo (mocador passat per damunt una espatlla)
Aquest mercat de flors el fan ben davall el pont Rabindra Setu.
Mercadet d'espècies de tota classe.
Em va agradar molt tornar a beure un “chai”, amb aquestes tassetes de fang a les quals només donen un sol ús (és una manera de donar feina als que fan les tassetes; és un negoci que rutlla). Al “chai” hi posen te negre, llet de búfala, sucre i un grapat d’espècies que el fan tornar boníssim. Vos puc contar que mentre el prenia, per la prestatgeria de darrere hi caminaven dos ratolinets ben graciosos.
Venedora de peix.
Heu reparat quin carregament de llaunes d’oli?
Urinaris.
En vérem per tot de gent sense sostre!
Aquesta vestimenta es diu mundu, és blanca, a diferència del lungi.
Vos podeu fer una idea de l’estat de les cases.
Hora d’un altre “chai”. Quines tassetes…, i quina barba!
Suburbis de Calcuta.
Anàrem al barri xinès. Pelleters.
Aquestes sí que són sagrades! Heu reparat quantes potes tenen? Eren tres vedells, que cada un tenia cinc potes, i fins i tot sis! Pobretes, les passegen amb la música a tota i demanen monedes a tothom.
Quines piràmides de fruita boníssima!
Quines coses! L’altra vegada que vaig anar a l’Índia, vaig mirar prim amb el menjar... i vaig venir amb un bon virus. Mentre que aquesta vegada hem menjat de tot al carrer i… una “monada”!
Cada vegada que veia fer pa, de la classe que fos (naan, “chapati”, paratha…), no em podia estar de tastar-lo. És tan bo! El recipient-llauna, on el couen se diu tawa.
Temple Pareshnath, de cine! Pertany als jainistes. Aquests practiquen el dejuni i meditació per a purificar l’ànima. És fonamental que practiquin ahimsa (no violència) de pensament i mai no fer mal a cap ser viu. Fins i tot duen un sedàs davant el nas i la boca per no matar cap mosquitet o insecte. Solen dur unes plomes a les mans per agranar les formigues (per posar un exemple) i no trepitjar-les.
Férem gran amistat amb una mare i filla de Florència.
Esperam que us hagi agradat i hàgiu gaudit de veure un món diferent. Aviat podreu seguir el nostre viatge a les Illes Andaman.
Tòfol i Maria del Mar
