MYANMAR  






Un volt pel Sudest aisàtic- 4









   Myanmar, el país de les cares plenes de thanakha (maquillatge- hidratant  facial natural, obtingut de la pols de troncs d’aquest mateix arbre) ens captivà per complet. Limita amb Bangladesh, Índia, Xina, Laos,Tailàndia , Golf de Bengala i la Mar d’Andaman. La seva capital és Yangon, i la moneda Kyat. La millor època de visita és de novembre a febrer, plou poc i no fa massa calor. Ara bé... si un vol trobar camps i més camps d’un color verd intens i atravessar-los amb fang fins els genolls…cal anar-hi pel juny.  Es caracteritza per “bamahsan chinn” (birmanitat del budisme theravada) i complexa paraula que descriu la personalitat submisa de molts devots i que abarca el respecte incondicional per la gent gran, modesta manera de vestir, franquesa i de no voler perpetuar les notícies desagradables. La topografia muntanyosa  ha separat la seva diversitat ètnica.
   A Myanmar, actualment,  només hi poden entrar via aèria. Nosaltres volàrem de Bangkok a Yangon, una vegada havent aconseguit el visat. D’allà partírem cap a Sittwe i Mrauk U, poblats de difícil accés i comunicació. Visitàrem Bagan, Mandalay, Mingun, Amarapura, Nyaungshwe i el Llac Inle.


Dona de l’ètnia Rakhine. Sittwe. Molt aprop de Chittagong, Bangladesh.


 Mercadet d’aquest mateix poble. Vaig menjar arròs d’aquest, cuinat amb coco i va ser mel. Ara bé...quedava aferrat per ses dents!


 Mercat. Pollastres.


 Descans.


 Port de Sittwe. Arribada del peix a les sis i mitja del dematí. Fixau-vos amb la vestimenta dels homes, duen un longyi.


 Amb aquests jovenets aprofit per a explicar quatre coses del budisme theravada, ja que un 87% de la població ho són. Segueixen unes normes morals: no poden matar, robar, han de ser fidels a la parella, sempre han de dir la veritat i han d’evitar les substàncies tòxiques. Per ells el budisme és sinònim d’un futur millor. La felicitat s’aconsegueix quan un no la cerca i només es temporal o instantània. Cal dominar la ment i fer meditació.


 Escoleta de Sittwe. Cantàrem i ballàrem. Aquest dia eren ben poquets!


 Riu Kaladan, búfals i tranquil.litat.




 Ètnia de les dones de cara tatuada (Arakhing). Poblet de devora Mrauk U, anomenat Crite Chaung. La tradició del tatuatge ve d’enrere. Eren una raça molt hermosa i eren segrestades per procrear bellesa. Conten que com ho feien en contra de la seva voluntat…decidiren marcar-se la cara i així convertir-se en dones lletges, però lliures!


 Escola on estàrem. Poble de les dones tatuades. Que per cert, tenien un mestre joveníssim.


  Mr. Kuvera. Ens férem amics d’ell dins la barca que ens duia al poblat i fort i no et moguis...insistí perquè anéssim a visitar-lo. Va ser molt bona experiència perquè ens explicà de primera mà com viuen.


 Podeu veure el seu llit, amb mosquitera i el seu gran entreteniment. Llegeix  llibres i més llibres, en anglès, i aprèn  japonès. Viu amb un altre monjo, a una muntanyeta. Estarà alabat, si un dia, li enviem  qualque llibre. Viuen en total senzillesa. És un home molt cult.


 Escola de Vesali Village. Les tres mestres i un grapat d’alumnes. Tots ells seuen en terra.


  Quin camí! Pujàrem a aquest moto-taxi, estibat de dones. En Tòfol i es nostre amic Frank anaven drets penjats de darrere, però jo...vaig veure d’aprop una cosa que no havia vist mai. Cada punt treien menjar, aquelles dones. Amb aquell  movimet des camins fora asfaltar i ple de clots...la dona que duia es seu fillet...va rovegar s’arròs i com un ocellet va fer una pasteta i li anava donant directament de la seva boca a la boca des fillet, com si d’un ocellet es tractés. Es meus ulls no sabien què veien!


 La família Tuenshui. Ens tractaren com de família. Aquesta és la seva cuina. Va ser on menjàrem millor de tot Myanmar. Fins hi tot els hi ensenyàrem a fer unes postres per acompanyar es seu vi dolç casolà. Prince hotel a Mrauk U.


 Barqueta de colors, tornada capa Sittwe. Per cert, vaig voler nedar i atravessar aquest riu. Em vaig refrescar, amb aquella calor que feia, però...quin dia de virus de panxa va ser l’endemà!


 Escola d’adults a Bagan. Començaven a aprendre anglès. Cosa que els hi convé fer a les totes! És un país que creix massa ràpid i que comença a rebre barbaritat de turistes. Està en procés de canvi.


 Els ninets feren un espectacle de titelles per a guanyar quatre monedetes.


 Temples de Bagan. Llogàrem dues bicicletes per a fer el recorregut.  Quins colors terrosos i vermellosos! N’hi ha devers tres mil. Es mesclen estils hindús amb imatges budistes.


 Campanya electoral, Aung San Suu Kyi (va ser Nobel de la Pau)


Bar típic. Allà els hi diuen sala de té.


  Un de tants monjos budistes rovegant i escopint es “betel” tabac de rovegar. Es carrers estan plens d’aquestes taques. Actualment, hi ha un moviment en contra. Tot es país té esquitxos vermells en terra! Bé, són escopitades.


Mingun. Hsinbyume Paya. Tot blanc. Veis en Tòfol? Va botar amunt!


 Aquesta padrineta ven síndria, capells i cacauets. Veis el netet que dorm a darrere?


 Es gelater. Viagres i punyetes?


 Pont de teca més llarg del Món. Fa 1.200 metres. Amarapura.


 Nin pescador. Llac Inle.


Cases dins el Llac Inle. Em va fascinar. És preciós. Tenen un jardins flotants molt ben cuidats.


 Escoleta a Indein.

Desig vos hagi agradat aquest altre petit tast. Seguirem les contarelles d’aquesta passejada a Filipines, Illa de Palawan.


Maria del Mar Alzina