He estat dubtant de la pertinença de publicació de les impressions d’una sortida a Formentera que vàrem fer, amb la meva dona, el cap de setmana del 14 al 16 d’aquest mes d’octubre. Al costat de les grans cròniques de viatges que apareixen en aquesta secció, gairebé em feia vergonya, però era la primera vegada que hi anàvem, ja era hora!, i finalment m’he decidit a parlar-ne, tot i saber que molts dels que llegireu aquesta crònica coneixeu aquella illa millor que jo i, potser, hi heu estat un caramull de vegades. En tot cas, per a mi va constituir un seguit de sorpreses tan gran, per les raons que explicaré, que no puc estar de fer-vos-en un tast.

El títol, supòs que l’enteneu. Arribar a Formentera duu una mica d’orenga: de Cala Rajada a Palma, vaixell o avió fins a Eivissa, i vaixell fins a Formentera. Quatre hores pel cap baix. Diuen que aviat hi haurà un ràpid directe des de Palma. Bé, ja ho veurem.

Primera cosa: l’illa és molt gran. No sé si en els mapes hi ha alguna errada en les proporcions.  Me n’hi anava amb el prejudici que en un dia ja estaria fart de donar voltes per aquelles quatre pedres, però els dos dies que hi fórem varen ser tan curts que tornàrem amb la impressió que ens havíem deixat moltes coses per veure, molts de racons per conèixer.

En segon lloc: l’illa és preciosa. Amb na Maria Antònia coincidírem que no fa falta travessar l’Atlàntic per a visitar paradisos terrenals. Formentera és molt més a prop i també és un paradís. Alguns espais, especialment aquells que preserva el parc natural de Ses Salines, són d’una bellesa insultant. I si trobes un temps com el que vàrem gaudir, amb una temperatura realment ideal que encara ens va permetre nedar. I a més sense la pressió turística dels mesos centrals de l’estiu... En fi, perfecte!

Tercera qüestió: és una meravella indescriptible agafar una bicicleta i fer el camí de sa Guia, amb la mar a un costat i l’estany Pudent a l’altre, i arribar fins a la punta des Pas, amb les platges de ses Illetes i de Llevant separades,  l’una de l’altra, només per una estreta llengua de terra de pocs metres. I després, en tornar, fer la volta a l’estany des Peix...
 


Més coses: les platges de Tramuntana i Migjorn, arenals inacabables d’una arena finíssima, com la de l’Agulla d’abans que la volguessin “regenerar”. I per a emocions fortes: els penya-segats de la Mola o del cap de Barbaria (la terra més meridional de ls Illes Balears), i les torres de fensa. I aprofitar per quedar embadalits davant les figueres apuntalades tan característiques de l’illa.

Aquesta altra: a Formentera s’hi menja molt bé, molt bé.

Una de impressionant: la protecció del sistema dunar de tota l’illa. Quilòmetres de passarel·les de fusta, quarterades d’espai acotat, delimitat, vedat al pas fins i tot de les persones. Aquí sembla que no sabem com es fa, això de protegir les dunes de l’Agulla, per tant, recomanaria als nostres polítics que facin un tomb per la petita de les Pitiüses, i n’aprenguin. O que vegin com també es poden protegir camins a la circulació de vehicles de motor, i no passa res. Formentera és un exemple a seguir de com compatibilitzar els usos socials de l’espai i la seva preservació.

I una altra d’igualment impressionant: tota la carretera central, que va de La Savina al far de la Mola, tret dels darrers quilòmetre de la pujada, es troba vorejada, en els dos sentits, de carril-bici. Pensant en el que tenim per aquí, agafa plorera.

I una de molt gratificant: el Consell de Formentera té endegada una campanya ("Històries del català") de foment de l’ús de la nostra llengua (amb la qual ens expressàrem pertot arreu, sense cap problema), i ha plantat plafons publicitaris d’estrangers que viuen a l’illa i que s’han “passat” a la nostra llengua amb total entusiasme. A la fotografia en teniu un exemple. Per aquest cap també podem prendre mostra.

I per acabar d’arrodonir-ho: tenim ambaixadors gabellins plenipotenciaris. Dues persones encantadores: en Biel Barona i na Virgínia Fuster. Ells aterraren en aquell bocinet de terra i no se’n volen tornar. Formentera els té encisats. Anar a l’illa i comptar amb la seva generosa acollida, acaba de fer del viatge una experiència irrepetible. Gràcies, al·lots: la visita, sense vosaltres, no hauria estat el mateix.

En negatiu: també se n’han fetes de malament. Construccions hoteleres mancades del més mínim principi estètic. Afortunadament, gairebé totes les malifetes es troben concentrades a la zona dels Pujols, alguna cosa per cala Saona... I els preus: són més cars que a Mallorca; fàcilment et cobren dos euros per un cafè o per una canya, i dinar o sopar –bé!– difícilment es fa per menys de 30/40 euros. Ho atribuesc a l’encariment afegit del transport i al major poder adquisitiu del turisme que visita aquella illa. Vaig veure zones poc controlades de carprobotus edulis, la planta invasiva que tants de maldecaps causa i que tan perniciosa és per a la flora autòctona. Vius!

En tot cas, la preocupació ecològica i l'esperit de conservació suren pels carrers.


 

Resumint: amb na Maria Antònia ens hem quedat amb ganes de tornar-hi. Ja ho crec!