Crònica de l'excursió d'Alaró - Orient - Santa Maria (Avenc de Son Pou)
"Ni les amenaces de pluja poden amb el reuma d'aquestes Cranques"
28 de novembre de 2010
L’excursió al torrent de Coanegra, des d’Alaró, pujant primer cap a Orient, va comptar amb el vistiplau de totes les forces meteorològiques. No obstant això, a les primeres hores del darrer diumenge de novembre, el cel gabellí era gris, esquitxant quatre gotes, comptades malament, damunt dels tres vehicles carregats d’aventurers que no tenien massa clar si arribarien a enfangar-se les botes pels camins de la serra allunyada per occident.
Després d’una breu aturada, per recollir una excursionista més pels volts de Son Servera, la comitiva enfilà cap a Manacor, Inca i Alaró. Ja desembarcats i incorporant més participants, per a un total de desset, calia decidir si es s'emprenia la ruta complerta, fent una gran volta, o bé bastava passar una estona trescant amunt i avall, amb retorn al punt d’origen. L’amenaça de pluja pesava molt però..., la moral estava molt alta i les ganes de caminar i passar una bona estona van superar qualsevol objecció: els blaus al cel ens van acabar de donar la raó.
Després de deixar un cotxe al punt d’arribada de l’excursió (la sortida del torrent de Coanegra, a Santa Maria del Camí), començàrem a caminar des del pàrquing municipal d’Alaró, prop de la biblioteca, dirigint les nostres passes en direcció al barri de Los Amunts. Des d’aquest punt (tot es troba prou senyalitzat) seguim el camí de les Aritges. 
El camí asfaltat s’enfila amb un desnivell suau, apte per a tots els públics, fins i tot per a bicicletes. Vorejades de frondós verd, les Cranques caminaren amunt, unes amb fresques energies, d’altres amb una calma espectacular. Així, el grup s’anava estirant de manera que els primers expedicionaris, de tant en tant, gaudien d’unes estones de descans tot esperant l’arribada de la cua, mentre el desnivell augmentava i el camí feia la serp al voltant de petites terrasses, amb bestiar o sense, i moltes oliveres, alzines, arboceres i pins, entre d’altra vegetació. Passat l’Estret, la ruta guanyà alçada i les vistes permeteren veure part del pla i la badia de Palma.
Arribat un punt estratègic (assenyalat amb un cartell i el nom d’Orient) el grup abandonà aquest ample camí i, per una senda més estreta que s'endinsa en el bosc, i atacà uns pendents que posen a prova el cautxú de les botes. Calia posar bé el peu per a mantenir la màxima adherència i, alguna vegada, emprear un o altre tronc per seguir empenyent amunt. 
El Pas de l’Escaleta marca la proximitat del punt de màxima alçada, que ens duria a veure una de tantes meravelloses vistes de l’illa: els verds prats al voltant d’Orient. Travessat aquest pas, en un bosc d’alzines entre el puig de Can Llenderia (775 m) i la talaia de Cals Reis (765 m), ens aturàrem a berenar
La baixada a aquest paradís aparentment aïllat entre muntanyes, es fa per un camí que travessa un frondós alzinar amb alguns exemplars d’alzines i pins de gran alçària. 
L’itinerari es fa evident fins arribar a l’alçada d’Orient. Aquí abandonàrem el camí que voreja la vessant de Cals Reis i travessàrem una barrera que ens dugué directament a Orient, tot passant per un pomeral. (Si haguéssim seguit el camí ens hagués dut a Coanegra també, pel pas de s’Estaló, sense passar per Orient). 
A Orient, alguns aprofiten per fer un cafetó i just sortir de la població agafàrem un camí particular, prop de Son Palou, que tenia les barreres obertes. Aquest camí voreja Es Castellot i ens du al camí des Freus. Igual que el dia es va mostrar pràcticament sec quant a pluja, així també se'ns va presentar la caiguda d’aigua del torrent. L'absent cascada lluïa verdet a les pedres i descobria el fons del gorg, inundat a la primavera per als excursionistes més agosarats que baixen botant entre les aigües del torrent.
Sense desànim, les Cranques seguiren amb pas ferm un camí que connecta Orient amb Santa Maria, que a estones mostra vertiginoses timbes, amb parets d’alçada sorprenent. Pas ferm per trobar aquell ample racó sota un imponent pi on reposar forces, doncs les motxilles encara carregaven gran part dels àpats destinats al dinar, per més que alguns havien aprofitat qualsevol aturada per mossegar panades i altres viandes. Entrepans, trempons, pastissos casolans, xocolata..., només faltà un cafè que no va arribar. 
A canvi, però, quedava una sorpresa de dimensions incommensurables: l’Avenc de Son Pou, una bòveda natural d’una altura extraordinària, oberta en un orifici que fa de ximeneia en el cercle superior. Allà, amagats entre la foscor natural de les pedres i la llum matissada de l'obertura zenital, vàrem perdre una bona estona, gaudint de l’espectacle.
Com no podia ser d'altra forma, aprofitàrem per fer la foto amb la majoria del grup (encara que alguns ja havien sortit de l'avenc)
Quedava una estona per arribar a les cases de Son Pou, estona que, encara amb llum natural, ens permetria tancar l’excursió gaudint d’un paratge tan natural com espectacular.
Sortírem d’Alaró a les 10,30 hores i arribàrem als cotxes a les 17,30 hores. Una bona caminada..., i sense banyar-nos!
Cranques Reumàtiques
