Els grups excursionistes Camina, caminaràs i Cranques reumàtiques tancaren la temporada amb aquesta bella caminada
Diumenge 14 de maig es realitzà una excursió costanera que va comprendre l’itinerari que porta des de Can Picafort fins a la urbanització de S’Estanyol. La realitzaren els grups excursionistes de Son Servera i Capdepera i va ser la darrera de la temporada. La distància total recorreguda va ser de 18,4 km, amb un desnivell positiu de 53 m i una durada de 4h i 25 minuts.
Primerament, l’autocar partí de la plaça Constitució de Capdepera a les 8 hores, per fer un circuit d’arreplegada als pobles de Son Servera i Artà. Tot i que el temps era un poc inestable, s’optà per mantenir-la, això sí, amb els paraigües dins la motxilla. El vehicle ens deixà a son Bauló des d’on s’inicià la nostra caminada. Després d’uns quants metres, ja de tot d’una començàrem l’itinerari amb més bon temps del que s’havia pensat en un principi i una mar tranquil·la que convidava al bany. El grup s’estirava i sense perdre el ritme, anàvem xino-xano per començar a despertar la inquietud per tot el que ens envoltava.
Seguidament, tot i haver creuat l’arena, el camí era pla i la passa no s’enfonsava gaire sobre el terreny arenós. La distància del recorregut en un principi semblava immensa i a poc a poc s’abandonaren les edificacions de Can Picafort per fer ja ruta per devora del mar. Les formes dunars ens envoltaven de mica en mica i els arbusts estaven formats entre d’altres pel ginebró (Juniperus oxycedrus L. Subsp. oxycedrus), del que en poguérem gaudir d’un exemplar enorme, amb un fruits grossos pel temps en què estam. La savina i el pi ver prenen la forma que li dona el vent, que els modela al seu antull. 
Posteriorment, varem veure com l’alga era al talús de la llarga platja i el camí estava bastant ben senyalitzat, el dia s’estirà i poguérem continuar el trekking per arribar la necròpolis de Son Serra, on férem una aturadeta, per després partir cap al mirador que s’elevava part damunt de la platja, d’allà veiem un dels diferents obeliscs que hi ha al terreny, misteriosos pels infants pel secretisme militar, que serviren per fer maniobres. El seu nom és «punts d’enfilament» i començaren a construir-se a la dècada dels anys quaranta i precisament servien perquè els submarins poguessin fer pràctiques de detecció de mines i dispar de torpedes. Rere el mirador hi havia el dolmen de son Real (2000-1600 ane) de l’edat de bronze antic. Els dòlmens són unes construccions funeràries de tipus col·lectiu erigides normalment per les societats agràries. A Mallorca se n’han trobat tres: el de Son Real, el de Son Bauló i el de s’Aigua dolça, tots tres a la badia d’Alcúdia.
Així ho recrea el món fantàstic de Pere Morey:
Aixecaren una altra làpida, aquesta tapant la boca del dolmen, alçant-la un poc amb parpals i palanques i tirant-li macs a davall per mantenir aquella mica d’alçada; llavors canviaven els fulcres o punts de recolzament, i altra palancada cap amunt! Quan se’n temeren la cambra de pedra estava llesta i perfecta.[1] 
Després aprofitàrem per berenar a recer de la vegetació. Una vegada que s’omplí el gavatx reprenguérem la caminada aquest pic per damunt l’arena. Seguirem fins arribar al Torrent de na Borges, que temps enrere si t’hi endinsaves a més d’un kilòmetre era ple de fauna i flora, s’aprofita per pujar a un talús i fer-nos la fotografia de grup i endinsar-nos rere la duna per un sender vorejat per cordes. Passa a passa aprofitam per gaudir del paisatge, car al fons hi havia les muntanyes de la Colònia de Sant Pere, amb el bec de Ferrutx que ens contemplava com una esfinx egípcia.
Més endavant ens topam amb un torrentet i travessam un pont artificial que ens portarà ja a la part més urbanitzada, però on també es poden contemplar certes espècies autòctones de flors i plantes, com la gazania (Gazania rigens (L.) Gaertner)[2] que és original de sudàfrica, de la part que ha conservat el clima mediterrani i es cultiva a jardins tot i que de vegades es pot trobar subespontània, també hi havia porros silvestres ( Sonchus bulbosus (L.) N. Kilian & Greuter subsp. Bulbosus) que es són propis de les platges, dunes i sols arenosos conegut en català per «calabruix» o «lleganyova» o el limonium (Limonium portopetranum Erben) més propi de la costa rocosa de Mallorca, així com l’estrella marina (Pallenis maritima (L.) Greuter; i també Asteriscus maritimus (L.) Less), coneguda per Pare-i- fill, en català, pròpia de la mediterrània a superfícies rocoses parets seques i marges, forma una petita mata arrodonida. Curiosa també la planta que conservava tot el salnitre a la seva fulla. 
Finalment, se segueix la ruta fins arribar a la colònia de Sant Pere i el seu port, on esperen els corbs marins i els velers, allà es grup es divideix per a poder dinar, alguns es queden allà i d’altres arriben fins a Caloscans per fer allà la menjada. 
La panoràmica sobre la mar i sobre Ferrutx és impressionant i convida a seguir caminant tot i que després de l’àpat només quedarà pujar fins l’autocar que ens portarà fins a casa, aquest pic amb l’itinerari Artà, Capdepera, Son Servera (gràcies serverins per la cortesia). Tot plegat va ser una excursió bona de fer tot i la distància recorreguda i molt didàctica pel que fa a la flora. 
La propera excursió és la més difícil de totes: el sopar de cloenda. Bon profit, caminaires!
Joan Cabalgante i Guasp
Agraïments: Antoni Servera.
[1]MOREY, Pere: L’anell de Boken-Rau. Editorial Moll, Palma, 1987. (Pàg. 44)
