Diumenge 8 de Novembre, els grups excursionistes de Son Servera i Capdepera, realitzaren una excursió a Sa Costera, en un dia magnífic per practicar el senderisme. La partida aquesta vegada des de la plaça de sa Constitució va ser a les 7:45, perquè el trajecte que ens esperava era llarg.

Primerament, passàrem per Son Servera i anàrem en direcció a Palma, una vegada travessada una boirosa terra per la comarca de Manacor, realitzarem un llarg viatge fins arribar gairebé a l’altra banda de l’illa; travessarem el túnel de Sóller, per arribar a  un dels pobles amb més encant de Mallorca, on sembla que ets a un altre lloc. Seguidament, l’autocar començà l’ascensió per la carretera del Puig Major, per deixar les vistes de la Vall a la dreta, fins a arribar al mirador de ses Barques, allà ens calçàrem les botes per començar l’excursió.

Després d’accedir per un portell que queda a la dreta del mirador, iniciàrem un petit ascens per un empedrat escalonat, la vista sobre el port de Sóller quedava a l’esquerra amb una espectacular panoràmica. Avançam fins a trobar una capdavallada, després d’uns escassos minuts, i conectam  amb el  camí ample i ple d’olivera,  que ens mostra les cases de Bàlitx d’Amunt.



Un portell, ens dona pas a la baixada de cap a la vall de Bàlitx, plena de tarongers. El paisatge és esplèndid a l’altre costat, amb la torre de Na Seca i el Coll de Biniamar, per on hem de passar, i el grup segueix el camí amb la distància prudent, les pedres ens acompanyen i enrere queda el Puig de Bàlitx. Alguns excursionistes imaginen com devia ser aquell tirany travessat pels carros estirats per mules d’un temps. Encetem una davallada, entre unes margades dignes d’elogi, rengleres que semblen fetes per la mà de Déu. Avancem entre l’ampli sender i les muntanyes ens agombolen. A dalt de tot queda el Puig Major, darrere les muntanyes de Montcaire, que deixa entreveure la seva bolla blanca, símbol de pactes militars. El guia aprofita per adreçar per una part del camí vell, per trobar un lloc a on poder berenar. S’arriba a sa Font de Bàlitx, on els més cuirosos guaiten per veure rajar l’aigua. El camí empedrat queda banyat per l’aigua i fa que la davallada sigui bastant dificultosa, però mentre anàvem amb cura per a no llenegar, arribàvem a continuar l’itinerari pel camí de muntanya.





Al poc temps, les cases de Bàlitx d’en Mig,  no fa gaire, ruïnoses, intenten recuperar l’oblit i lluitar per lluir dins el paisatge.  A poc a poc, ens aproximam a les cases de Bàlitx d’Avall, on ja se comença a veure una bellesa concorreguda, amb més visitants inesperats. La possessió està tancada, però deixa veure la seva torre circular d’origen àrab i alguns excursionistes recordam l’època en què la madona de la casa venia taronjada per a tothom a la cotxeria. Però tot canvia i aquell instant queda en el record.

Seguidament, travessam el torrent de Na Mora, i comença el tram més feixug de l’excursió, una pujada en ziga-zaga pel camí de Na Cavallera, entre el pinar i les mates, el grup respecte el ritme que la muntanya imposa i l’ascenció es realitza en fila india, a poc a poc, com aquell qui vol vèncer una fita extrema. El camí es fa estret i l’esforç físic és notable. Després d’haver pujat, el sender enllaça amb la pista que haurem de pujar fins arribar al coll de Biniamar.  Una vegada travessat, el pas és més lleuger i la caminada agradable.





A partir d’aquest tram, les vistes es convertiran en la vertadera bellesa del paratge, tot i que concorreguda, per l’allau d’excursionistes que ens topem, celebrada. Aquest lloc és vertaderament la simbiosi del senderista amb la naturalesa, quan la mar plana cau en vertiginós esguard sobre el panorama. Qualque veler deixa una tímida singladura sobre les aigües color turquesa, que molts dels visitants aprofiten per fotografiar. 


 


D’altra banda, els penya-segats que ens acompanyen són la manifestació èpica d’un lloc de rondalla, digne de ser poetitzat. 

Posteriorment, el camí continua fins arribar a un desviament senyalitzat que cau a mà esquerra, pel viarany descendeix, no sense certa dificultat, per mor de la humitat que ha enfangat la baixada,  fins a arribar a la fàbrica d’electricitat, construida el 1908 i que fins el 1962 donà energia elèctrica a les cases i fàbriques de la Vall de Sóller, on ens esperen dos safareigs, que com a presa hidràulica, convertia l’aigua en energia elèctrica. L’aigua surt de la font dels Verger, probablement la més cabdalosa de Mallorca, i que actualment està canalitzada per davall la mar fins el Port de Sóller, des d’on és impulsada a través del túnel, per arribar a Palma. Allà ens topam amb alguns coneguts, i algú s’atreveix a llançar-se a les gèlides aigües, que surten pel sobreeixidor.  

Aprofitam per dinar, esparsos sobre l’herba, en un tram d’obaga, que farà que després cerquem el sol vora l’olivera fermada. És un goig poder gaudir d’aquest indret, més avall hi ha una casa, on més d’alguna vegada hi ferem algun àpat delicios, perduts en aquest racó de món. 

Després de dinar, s’inicia l’ascens per allà on s’ha vingut, aquesta vegada, amb panxa plena, costarà una mica més pujar, però a poc a poc, i tots en fila, mentre la roca vermellosa ens fita des del punt més alt, tornam a posar el peu ferm sobre la pedra humida. Ningú no es queixa i el grup aconsegueix arribar fins a dalt, on el desviament que haviem pres en un principi per davallar, serà per on reprendrem el camí. Se segueix a la vorera del coster de la muntanya, on l’àmplia vista ens deixa veure la torre d’en Palou, vigília d’aquest tram de costa, antigament molt castigada pels moros.  El Coll de Na Polla, marca amb el seu portell, la fi del camí costaner,  pas per arribar a un replà boscós de pinar, on descansam una estona, per tornar a caminar, aquest pic dins l’obaga, mentre anam baixant a Cala Tuent, passant per les terres de Can Capapuig, i arribar a la cala, final de l’excursió.

El grup, però es divideix i altres van per la carretera fins arribar a l’altra part de la cala, on arribarà també l’autocar, que ens ha de portar novament fins a casa, després d’una bella excursió lineal de més de 13 km. partint d’una altura de 446m de desnivell. L’esforç bé ha valgut la pena i tot i que el llarg trajecte fins els respectius pobles ens sobrecull: és el moment final i ideal per a una magnífica excursió.





Sa Costera bé val la pena, us ho ben asseguro!