Diumenge dia 7 d'abril de 2019, els grups excursionistes Camina, Caminaràs de Son Servera i Les cranques reumàtiques de Capdepera es reuniren per començar la ruta que iniciaria l'excursió cap a Mortitx.

Primerament, l'itinerari marcat per l'autocar va ser Capdepera, Son Servera, Artà, Can Picafort, Alcúdia, Pollença, fins arribar a la carretera que va cap a Lluc. A partir d'aquí, l'autocar ens deixa, en el km. 10,9, perquè davallem a un portell, que serà l'inici de la nostra excursió. El botador dona pas a la possessió de Mortitx; a l'esquerra queda el Puig Caragoler de Femenia (922 mts.), separat del Puig de ses Moles pel coll Ciuró. L'antiga possessió de Mortitx era coneguda pel conreu d'arbres fruiters com cirerers, però actualment es dedica el camp al cultiu de vinya. Mortitx respon a l'etimologia d'una forma mossàrab d'un derivat del llatí mortuus, "mort", amb el sufix -iciu.

 
Seguidament,  es comença a perfilar un panorama que ens acompanyarà durant tot el camí: la roca càrstica i un paisatge idíl·lic que no deixa indiferent ningú i sembla que ens haguem allunyat per uns instants de l'illa de Mallorca, que el paisatge és gairebé lunar. Es marxa cap al Clot de ses Someres, a prop del Cingle de ses Mules (431 mts.).  El fred és present durant les primeres passes, després de cinc minuts hi ha un botador amb un portell, per on passam, marjades esperen el nostre pas i l'olivera mil·lenària també forma part del camí, aquella que ens recordava Pons i Gallarza:

Conta'm, vella olivera,
 mentre sec alenant sobre la roca,
 noves del temps d'enrera
 que escrites veig en ta surenca soca.

Més endavant es presenten dues opcions, però els dos senders es tornen a juntar després d'una estona es segueix en direcció N cap a la costa. Entre el porrassar i la mata es comença a davallar i la pedra es fa present en el camí, les fites no basten per un itinerari on el roquissar fa una mica més complicat l'avançament, però a poc a poc, s'arriba a un replà entre càrritx que es fa servir per berenar, després d'haver caminat durant una mitja hora.

Després d'agafar forces es segueix l'abrupte itinerari, on la roca imponent fa pensar en la mitologia del paratge, el tirany que s'ha escollit és en direcció nord cap a l'agresta Cova de les Bruixes, un lloc on, segons Jesus García Pastor, només i davallen els tocats d'ala. Encara sense albirar la mar, es segueix en línia amb el grup format per 31 excursionistes, que s'endinsen dins la Tramuntana més autèntica, en un paisatge que sembla patir, amb el plor de la roca, la tristor de l'illa. Es continua fins a arribar a les Voltes de l'Ullastre. La conversa es deixa per certs moments, quan la concentració ho permet, perquè has d'estar molt pendent d'on poses el peu. La conxorxa és bona i el panorama s'obri més quan s'arriba a un coll, fins a topar amb les cases abandonades del Rafal d'Ariant, 25 minuts més avall, nom literari, d'un casal esbucat on s'hi pot llegir la següent inscripció, gairebé esborrada pel pas del temps i que segurament posa:  "Alqueria Ariañ, 1877 ". Allà, un dels guies principals ens conta que hi ha conèixer un home que hi vivia, i es dedicava al conreu i al ramat, en temps de la guerra incivil. La casa està derruïda parcialment, de la part de la cuina es pot reconèixer un rebost, la xemeneia i una escala que duria a una possible segona planta.

Posteriorment, es segueix l'itinerari marcat sobre el mapa, una vegada que s'abandona el camí primer que ens ha portat fins al Rafal d'Ariant, que ha ocupat una aturada del grup i que serà el lloc escollit per dinar; abans, però, es segueix en direcció cap a la mar, al cel uns núvols amenaçadors ens recorden el temps de pluja que s'havia pronosticat, l'aigua, però no ha arribat a la zona muntanyenca que es trepitja. Per sort la pedra a la qual es posa el peu no és prou llenegadissa, el fang està crullat, tot i que hi ha alguns forats a la roca amb aigua. De mica en mica, es veu un paratge mític amb la mar al fons, amb les "cabretes" blanques de les ones que vaticinen el temporal marítim. Passades les cases del Rafal, s'arriba a la Font de l'Hort, que és de mina. La maror serà més intensa a mesura que avanci l'excursió. Un pla, gairebé d'un altre planeta ens apropa a la munnanya, coneguda com el Musclo de les Cordes, on es veuen uns forats de pedra molts semblants a una calavera, pareix que ens espera el castell de Greyskull. Ens aturam per fotografiar-nos devora una mata de soca gruixada i ancestral, que és batiada per un guia com la Mata de Mortitx. Se suposa que aquest creixement de l'arbust i d'altres plantes és generós degut a que la terra té propietats ferratinoses, un sòl amb manganès i de color marronenc i roig, que es nota a la seva superfície, segurament amb un alt grau de mineralització d'òxid de ferro.

 

Posteriorment, alguns decideixen davallar fins al nivell del mar per poder contemplar a l'altre vessant del penyassegat: la cova de les Bruixes, un impressionant accident natural que recorda el poder de la naturalesa, un quadre digne de qualsevol autor romàntic, una balma damunt la mar. La davallada és dura, però no tant com la pujada. A mitja davallada ens topam amb una barraca feta dins la pedra de forma natural, amb un petit portell. Abaix s'aprofita per immortalitzar la imatge amb fotografies, la mar desfermada és una amenaça constant i la roca ens aproxima a l'abisme del paratge de la Caleta d'Ariant. Tot seguit, es comença la pujada per la roca agresta, amb un rost considerable, alguns grimpen molt més aviat que altres, fins arribar, després d'unes quantes aturades, a les cases del Rafal d'Ariant, novament, on s'aprofita per dinar.

Sense perdre ni un moment, el grup reprèn la marxa, cap amunt. L'itinerari anirà en ascens progressiu, fins arribar a la part més dura del trajecte, el torrent de Mortitx. Per sort, aquest torrent no porta aigua i hi fa bon caminar. Abans, es deixa a la dreta el gorg del bec d'Oca, inici de la nostra ascenció pel torrent. El guia ens dona el millor consell que ens podia haver donat: "no us atureu a pensar quan s'acabarà el torrent". I així ho feim, mentre s'arriba al gorg Llarg. Els còdols de diferents formes i mides omplen el barranc, es puja anguilejant el llit del torrent. Tot i ser als inicis de la Primavera, fa nedera, fet que deixam per a les petites granotes que es troben en les petites basses, metre recordam el haiku de Matsuo Basho que diu:

                                                    La bassa vella

                                                   Una granota salta.

                                                    El so dins l'aigua.

Uns turistes belgues s'han perdut i s'incorporen a la nostra colla per poder arribar fins a la carretera. La pujada és dura i no és d'estranyar que poetes de renom com a Costa i Llobera hi trobassin la inspiració necessària per omplir el seu racó de solitud:

Aquí l'obra de segles les roques transfigura,

i sens dolor ni obstacle, tranquila prosegueix

polint aquests abismes la mà de la natura...

El paisatge gris i esquerp convida a la totsolesa, amb els vessants de la muntanya que cauen amb una verticalitat esfereïdora. No és estrany que aquesta ruta agradi als més joves, perquè convida a l'aventura. Hi ha uns quants passos difícils que es superen amb l'ajuda dels guies. A roca grisa fa l'instant més esfereïdor i la pujada es torna un repte personal, on el grup ha estirat la caminada, on el peu gairebé no descansa ni un instant.

Mentrimentres, el temps s'estira i en el trajecte s'ha vist alguna figuera i es recorda l'alzinar del principi de l'itinerari. Però ara el paisatge és un altre, ara cada passa és un triomf, en una aturada es pot albirar a dalt a la dreta de l'espadat una roca foradada. Es segueix la pujada fins arribar a un coll. Però aquest no n'és el cas. Després el camí serà més pla i l'excursionista farà un alè per tot el sender que ha deixat enrere. Quan es passa l'Avenc del Llorer, el paisatge canviarà i de la pressura de la cassola pètria del torrent es passarà a una agradable vista que ens portarà fins a un oliverar, amb el camí més ample del que s'estava habituat. Des del fons el Tomir ens vigila imponent i ens recorda altres excursions per trescar i altres moments per compartir. El camí de tornada es fa més lleuger, després de l'exhausta pujada. El grup conversa i camina mentre contempla un paisatge obert, que dista de la violència àrida i càrstica del paisatge del torrent. Les porrasses voregen el camí i diferents herbes també formen part de la vegetació curiosa. Un guia pintoresc i hàbil xucla la canya del càrritx per a recuperar el sucre. A poc a poc, el grup s'apropa al punt de partida, però per fer-ho, haurà d'arribar a un botador i abans passar per una barraca amb una porta de fusta tancada i un mapa oficial del lloc. Torna la vinya recta i ben ordenada, que contrasta amb el roquissar de cingles indòmits, una bellesa als ulls del caminant.

Finalment, es torna a passar pel portell amb botador, on hi havia la bifurcació que porta cap a l'altre costat del camí. S'ha retornat pel camí de ses Basses. Allà hi ha, una mica més a davant una pista de tennis abandonada, mig devorada per la vegetació. Camina, caminaràs s'arriba a la recta final de l'excursió, a la sortida de la carretera de Pollença a Lluc. S'haurà d'esperar una estona perquè ens recolleixi l'autocar, tot i haver arribat a l'hora prevista. La muntanya té aquests contratemps. En definitiva, una excursió circular molt recomanable per a tots els excursionistes disposats a nous reptes. El paratge mític que envolta la caminada bé ho paga. Es regressa a l'estimada vila, amb un bell record de Mortitx.

 Joan Cabalgante Guasp

Referències bibliogràfiques

GARCÍA Pastor, Jesús: Rutes amagades de Mallorca. Mortitx-Puig de Ses Bruixes-Mortitx. n 6, Impremta politècnica, 1965. Palma.

PONS I GALLARZA, Josep Lluís: Poesies. Biblioteca virtual Miguel de Cervantes.

COSTA I LLOBERA, Miquel: Poesia completa. Ed. El Gall. Trucs i Baldufes. Sèrie Maior. 2004. Pollença.

DDAA:  Mallorca. Tramuntana Nord/Norte. E25. Mapa. Editorial Alpina, 2013.