La idea d'aquesta excursió és poder gaudir d'unes vistes magnífiques de bona part de l'illa de Mallorca des dels 711 metres d'altitud que ens separen del nivell de la mar. Per aquesta raó es parteix de Son Servera, en petit nombre des de Capdepera, per anar en cotxes particulars fins aquest conegut bec de Pollença.
Després de deixar els cotxes a la vora de la carretera de Pollença a Lluc, s'inicia la caminada, tira a tira, pel vessant esquerra de la carretera; seguidament es bota una barrera; per ara el camí és pla, sense pensar en la pujada. A poc a poc, s'avança mentre es veu el bec a davant, imponent com una esfinx que, altirosa, governa el cel de Mallorca. El terreny comença a ser pedregós, i es comença l'elevació per la banda del Tomir, que ens queda enfora. D'allà en el primer revolt es decideix fer una aturada per berenar de pa amb taleca: sobrassada, botifarrons i els més prudents d'alguna fruita o barreta energètica. Seguidament es puja, a poc a poc, en filera, mentre el grup conversa, i s'escolta alguna rialla. És un plaer avançar amb bon estat d'ànim i diria que també es fa necessari per poder pujar lentament fins a la cuculla; es decideix fer-ho pel Pas del frare, perquè pel de l'All representa certa dificultat. De mica en mica i en ziga-zaga, per un caminoi estret es puja per el coster dret de la muntanya, salvant la garriga, pedres i pedrolins. A mesura que s'eleva, el grup pot divisar les muntanyes de davant: Ternelles i Pedrutxella. El color grisenc de l'empedrat llueix amb el tímid sol que ens acompanya, amb un vent que anirà en augment, a mesura que avanci l'excursió. Quan s'ha pujat a un nivell considerable, s'aprofita per fer una aturada i contemplar el Cavall Bernat i intuir la badia d'Alcúdia, mentre el fotògraf ho immortalitza tot en una instantània.
L'obaga ens permet pujar amb certa lleugeresa, i els més avançats ja poden veure "El ninot" a la dreta, aquella pedra que s'assembla al rostre d'un nen que des de a dalt ens contempla. A mesura que ens s'hi aproxima, el vent pren força i, tot i que les pedres no estan humides, l'ascens és cansat, però la conxorxa del grup anima a pujar. Pocs arbres en el terreny i la vista sobre el Puig de Ca. Els lleus revolts atenuen el trajecte i, tot i que el camí és més angost, es permet la pujada en filera.
Seguidament, s'arriba al replà, on podem veure millor les muntanyes assenyalades. A la dreta hi ha un rètol que indica els noms dels cims i les diferents direccions. En aquests moments, el guia comenta que hi ha diferents Fartàritx: el del Racó o el d'en Vila o Gran, on la producció agrícola per l'autoabastiment era una constant fins als anys 70, almenys. Una zona terrosa ens fa pensar en aquesta producció, temps enrera en aquest camp. Es continua el camí cap a l'esquerra, es passa per Fartàritx d'enmig en direcció a la cuculla, que ens espera a dalt, imponent. Les figueres, com a bruixes despentinades, formen part del conreu, que ens trobam ple de bassals de fang, causat per la font que roia en un safareig. D'aquesta font conta la tradició que les embarassades havien de beure'n un raig per tenir bon part. 
Posteriorment, es puja cap al cim per la vessant Est de la muntanya, i a poc a poc el camí fa un rost més pronunciat, i el grup s'estira sense deixar de ser acompanyat pel vent. Les carritxeres ens acompanyen i les pedres fan més difícil la petjada. Tot seguit, ens aturem a un reprlà format per una pedra plana i ample des d'on veim les cases de Fartàritx d'en Vila abaix, amb les petites cabretes al fons, allà, i la badia d'Alcúdia, a més de les puntes del nostre preuat Llevant. Quan s'arriba a una alçada considerable, ja es veu el pas des Frare, el pedregar muntat per fer camí cap al cim. Després tan sols quedarà una pujada forta i llarga, per la banda dreta, on la cama s'estendrà per poder avançar enmig del vent, com uns expedicionistes agosarats que desafien la natura. El rost és llarg i tan sols deixa veure el coster de la muntanya. Una vegada a dalt, el paisatge s'estén com un paraigües i deixa veure unes vistes meravelloses de 360 graus que permeten fins i tot albirar Randa o la badia de Palma. La panoràmica permet veure puigs com al Caragoler d'en Femenia, el Cavall Bernat, el puig de Maria, entre d'altres.
Després, davallàrem progressivament d'aquest cim, on hi havia un betlem de siurells i tot, i s'aprofità una esplanada de càrritx per dinar, alguns s'hi ajagueren i hi feren una becada, servint-los de coixí. Bona conxorxa, amb tranquil·litat i bons aliments. Seguidament reprenguèrem el camí de davallada, que de vegades és més feixug que el de pujada i anàrem fins les cases de Fartàritx d'en Vila, on antics aparells ens recorden les tasques del camp i un guia també recordà que allà havia vist devers l'any 79 com conraven blat i carxoferes. La casa té uns finestrals petits amb unes persianes amb una creu central. Es conta que aquesta creu servia per protegir els habitants dels mals esperits i perquè no hi pegués un llamp. Davallarem a poc a poc i en silenci, el camí empedrat de tornada, realitzat en una tasca laboriosa que els homes d'antany feien acompanyats d'una somera que els indicava per on havien de construir i posar la pedra. El camí és preciós. En aquest coster de la muntanya estàvem bastant a recer del vent, que tornà amb força, quan passàrem per un passeig d'eucaliptus. Abans, però, les vistes es succeïen i l'amable conversa esdevenia companyonia entre els presents. A les faldes de la muntanya hi havia més vegetació, amb presència de pins i grans alzines, que ens escortaren fins a les cases de son Huguet, eternament en reformes.
Finalment, arribàrem al camí vell de Lluc, que s'agafà per retrocedir i arribar fins als cotxes, en una caminada, que s'estengué al tram final, però que valgué la pena realitzar, tot i el vent. Aquesta excursió ja té la crònica del 2012, que es pot revisar per a més informació. Esperem que la propera, cremar els torrons pels voltants de son Servera, sigui tan bona com aquesta.
Escrit per: Joan Cabalgante Guasp
Agraïments: Antoni Cabalgante i Antoni Servera.
