El diumenge 20 de setembre, tornàrem a les excursions mensuals, després de l’aturada de l’estiu. Per aprofitar que encara feia calor i per començar amb una excursió “senzilla”, vam preparar aquesta ruta d’una durada d’aproximadament tres hores i un recorregut de 7 quilòmetres per la costa sud-est de Mallorca.

Es tracta d’una ruta “clàssica” des de cala s’Almoina al cap de ses Salines. Aquesta sortida la vàrem preparar l’any passat i no s’arribà a acabar ja que va ploure a voler i obligà a tornar. Enguany repetírem la proposta i el temps ens va acompanyar, afortunadament.

Com sempre, l’autobús va sortir a les 8 de Capdepera ia les  8,15 de Son Servera. Després de fer qualque volta per trobar la cala (han llevat alguns indicadors) arribàrem al destí. Abans de berenar vam visitar es Caló des Moro, una cala que ha estat considerada com “la millor platja de Mallorca”. No sabem si és la “millor”, però realment el paratge és preciós. Entre es caló des Moro i  Cala Almonia hi ha una mena de jardí “natural”  on una  fundació te cura d’aquest singular espai.

Feta la visita, tornàrem al cala s’Almonia per berenar a l’ombra i fer un volt per la cala, que manté un ambient mariner amb escars protegits per una gran penya.

 Panxa plena, començàrem a caminar. Endinsant-nos uns metres en el torrent que acaba a la platja, trobàrem el camí que puja a la part alta dels penya-segats. Són pocs metres però costeruts i a dalt ens ofereixen una magnífica panoràmica de cala s’Almoina i la costa dels voltants.

Es pot seguir vorejant la costa per un tirany, amb pujades i baixades, però nosaltres seguírem les marques vermelles pel camí que s’endinsa una mica cap a l’interior de la garriga, vora uns conreus. Aquesta zona té una gran riquesa biològica amb plantes adaptades a èpoques de sequera i poca terra.

Quan tornàrem als penya-segats  (aproximadament 20 minuts)  arribàrem a prop de  les talaies del Bauç. Es tracta d’un conjunt prehistòric sense excavar, amb un talaiot i una murada  de grans lloses al voltant. La part que dóna a la mar és el que es troba més esbucat.

Poc després del talaiot arribàrem a la punta del Bauç, on hi ha una caseta de carrabiners. Aquest punt és el més alt de la costa  de Santanyí.  Vora la mar s’observa sa Cova des Diners, de la qual es conta una llegenda que parla d’un tresor amagat pels moros.

 

Seguírem vorejant la costa, de fet la ruta ja no se separa gaire del costat de la mar,  passàrem per una gran endinsada anomenada es Buit. A partir d'aquí tot és un seguit de puntes, coves, pedreres, illots, maresseres... (ses Piquetes, es Terrer Roig, els Bancassos...)  fins arribar a cala Figuereta. En aquest punt, un torrent ens obliga a fer un petit volt capa l’interior, per a travessar-lo per una zona ombrívola, amb una vegetació que contrasta  amb la dels penya-segats. Prop del torrent  hi ha la Talaiassa Grossa, un altre talaiot, aquest cobert per la vegetació.


 

En aquest punt ens trobàvem a prop d'una de les atraccions de la ruta, una aturada obligatòria. Es tracta de cala Màrmols. Una cala verge preciosa. Llàstima de la brutor que acumula a les voreres. Brutor que sembla treta per la mar, per bé que algú més deu deixar la seves restes.  Després de les fotos de rigor iniciàrem la baixada cap a la cala i ocupàrem la part ombrada. No ho hem comentat, però feia calor, durant tota la ruta el sol queia a plom, això sí, amb una lleu brisa que feia més suportable la marxa.
 
 

A la cala férem un capfico i dinàrem. Mentrestant, començaren a arribar més grups i  la cala gairebé s’omplí.

 
Acabats de dinar i després de descansar una estoneta, iniciàrem la segona part de la caminada, pujant el coster  d’accés a la cala des de cap de ses Salines. Així tornàrem una mica cap a l’interior de la cala i enfilàrem el caminoi d’ascens. A dalt ens apropàrem a l’entrada de la cala per veure les transparents aigües (pareixia que les barques flotaven en l’aire) i l’endinsada de la cala serpentejant .

 
Pl camí, vorejant la costa, arribàrem a l’Olla dels Bastons, una entrada de grans dimensions de forma arrodonida. Després passàrem pel pont i la cova de sa Plana, es Barret des Capellà i el torrent des Barracot (que ens obligà a baixar i tornar a pujar per uns passos no gaire difícils).

Poc després la costa perd alçada. Érem a prop de la punta de na Creta i el camí  ja se situà prop de la mar, alhora que Cabrera s’obria pas a l’horitzò (fins aleshores l’havíem vista parcialment). El darrer tram de camí resultà més monòton ja que discorre pel costat d'un tancat de filferro de la possessió d'es Rafal des Porcs.

Prop del far el camí passa devora restes de barraques i de l’antiga torre na Costa, que segons conten era de grans mides, de fet a la contrada ha quedat la dita popular “és més gran que sa torre de na Costa”.
 

El far del cap de ses Salines ens sortí al pas de cop i volta, quan faltava poc per arribar-hi. Aquest far es va construir entre els anys 1850 i 1870, i les seves dependències annexes estan dedicades  a la investigació dels ecosistemes litorals i marins de les Balears (IMEDEA).

Després de fer-nos la fotografia de grup, caminàrem uns metres per la carretera d’es Llombards i ens aturàrem al costat d'uns pins mentre esperàvem l’autobús. Havíem arribat mitja hora abans de l’horari previst.


Caramulls de pedres vora el far de Ses Salines

Algunes imatges de botànica