Un bon dia d’aquests del mes d’agost, un dia que comença en 1 i acaba en 5, per ser més exactes, una expedició de tres gabellins de procedències peninsulars diverses (és a dir, dels afores de la contrada), tingueren la gosadia de lluitar contra les altes temperatures pujant els alts cims i serralades al sud de la població. El que havia de ser un passeig per moure l’esquelet entumit, ho va ser: l’esquelet entumit es va moure.

L’activitat, per si hom la vol dur a terme, precisa de sabates ben dotades de soles de goma (soles ben aferrades a la sabata, en ser possible) per trescar roques, doncs en gran part de la segona part del recorregut la vegetació espinada tendeix a voler viatjar amb les cames dels excursionistes. Els excursionistes poden evitar aquesta feixuga càrrega anant per les roques més prominents, tenint cura de no lliscar i/o no perdre l’equilibri. Un gaiato sempre anirà bé per ajudar a guardar l’equilibri vertical (n’hi ha que el guarden a la butxaca, l’equilibri, i n’hi posen les mans  per que no caigui, cosa que els pot passar factura en forma de paper rectangular amb les dades del dentista escrites a la part superior).

Els excursionistes referits sortiren del poble pel camí que puja al puig de Sa Cova Negra, cim d’uns 234 metres d’alçada segons les referències que tenim (Mapa General de Mallorca, J. Mascaró Pasarius, 1958). Arribats a l’esclata-sang gegant que el corona, escultura de dubtosa gràcia si no fos per les dimensions descomunals i que permet aixoplugar una munió de follets, procediren a seguir el camí fitat per la carena en sentit sud fins el començament de la pista que arriba a na Taconera. La pista, però no la seguiren fins na Taconera, doncs decidiren mantenir l’alçada guanyada i, dalt la carena, anar a cercar alguna caminoi per baixar o bé a les pedreres de Sa Tortuga, o bé al Claper d’Es Gegant. Per tal motiu, quan la pista de Na Taconera gira cap a Font de Sa Cala, a llevant, i comença a perdre alçada de manera molt notable, aquí hom pot deixar-la i tirar dret dret a pujar un suau desnivell que culmina com tots els turons: que no pots pujar més (aquest turó podria ser el de Sa Coma, de 222 m, però caldria confirmar-ho per personal expert en la matèria).

Aquest darrer tram sembla tenir un petit camí, possiblement fet pels ramats de cabres que hi passen o bé per altres cabres de dues potes com els expedicionaris d’aquesta ressenya. La qüestió important és que, per seguir endavant i mantenir el nivell dalt la carena, amb Sa Tortuga a l’esquerra i S’Heretat a la dreta, mirant cap a Son Servera i sense trabucar, els excursionistes optaren per una ruta més a la dreta, cap a uns arbres primer i anant a buscar els diferents promontoris que coronen la carena de la serra Mitjana, com el de Sa Tortuga de 221 m. Al llarg del tram posterior pogueren observar la presència de diferents fites que més semblaven marques de divisió de finques que guies per als excursionistes, però que també van bé per a aquesta funció.

Abans d’arribar a la Coma de Ses Botelles, al final de la serralada, es divisa un mur de pedra seca que es decanta cap a ponent, cap al camí de S’Heretat a Canyamel. Allà on l’alzinar que puja per la mateixa banda gairebé arriba a la carena els expedicionaris començaren la davallada, endinsant-se en els primers trams de bosc fins a trobar un camí ben delimitat que baixa fins la carretera esmentada.

El temps destinat per a tot el recorregut, amb origen i retorn a Capdepera, va ser de dues hores i tres quarts, tenint en compte que, en algun moment, es desviaren per cercar possibles rutes i camins marcats. Quant al temps meteorològic, un magnífic núvol va fer de para-sol natural durant gran part de l’excursió,  cosa que no podem garantir formi part de la mateixa.

Finalment, un altre detall a tenir en compte són les vistes: al començament, cap al castell, costes gabellines i la plana al peu de les muntanyes més altes del món, les de Sos Sastres. Més endavant, cap a Font de Sa Cala, Sa Tortuga, Canyamel, Son Servera i Artà.

Que tingueu bona ruta!