"Ens deixem persuadir per la idea que les permanències, rastres, acumulacions són tan fermes... —som en tant que posseïm-".

 

  

ANTÒNIA DEL RÍO FERRER. Capdepera, 1983. Llicenciada en Belles Arts i Màster en Produccions Artístiques i Recerca per la Universitat de Barcelona.

Divendres, 13 d’agost, inaugura exposició a la sala d’exposicions del Centre Cap Vermell. Una exposició amb catàleg que itinerarà a Manacor i Felanitx. Hem quedat amb ella a la sala d’exposicións del Cap Vermell on fa tres dies que no hi surt i d’on no sortirà fins que hagi acabat el muntatge. Així que l’hem trobada en plena acció, fent feina...

Quan parles amb ella recordes una al·lota jove que feia ball de bot i teatre (recordau aquell grup que es deia IB Teatre?) Sorprèn que des dels seus 27 anys tengui uns conceptes artístics tan sòlids, tan treballats. Començam:

 

El primer que sabem de tu és que començares guanyant concursos de cartells de les festes de Sant Roc i Sant Bartomeu. D’on et ve aquest interès per l’art? Com comences?

Sí, començarem amb això dels cartells de festes. Ens aplegàvem amb en Pedro Terrassa, na  Natàlia Flaquer i tota la gent que fèiem teatre, i així fèiem el cartell conjuntament i ens presentàvem. Al cap de dos anys em va fer ganes de presentar una proposta tota sola i a partir d’aquí va ser lo primer que vaig fer i vaig guanyar. Llavors sí, aquests són els meus inicis, amb el grup d’amics.

Professors o fets que t’hagin fet decidir cap aquest camp?

No, de fet jo vaig començar el primer de Batxiller de Socials a Artà. No estava massa contenta i llavors vaig decidir canviar al batxiller artístic. Per cert, quan vaig fer l’entrevista amb el director de l’institut de Manacor, em demanà per què volia fer artístic, ja que de fet molta gent anava a artístic perquè no hi havia matemàtiques, pero no era el meu cas, i quan va veure les notes va dir: no aquest no és el teu cas. Després, amb el grup d’amics de Manacor, vaig anar a fer belles arts a Barcelona. I allà som, des de fa 9 anys.

 

Per què a Barcelona? Per alguna qüestió especial? Té màgia?

Perquè aquí no hi ha belles arts. Home, hagués pogut anar a altres llocs, però des que hi vaig anar de viatge d’estudis tenia la idea de tornar-hi. Alguna cosa té que m’hi  ha fet quedar tants d’anys.

 

Repasam el teu currículum. Exposares a Can Creu d’Inca en acabar la carrera, has participat en l’Estormiart....

Quan vaig exposar a Can Creu d’Inca encara no havia acabat. Però sí, he participat en  distintes col.lectives, la darrera, el mes de maig, a la Galeria Espai-Ubú de Barcelona. El comissari, Daniel Gasol, proposava un centre d’interès i convidava a participar els artistes que més li facilitaven el tema. A partir de textos teòrics, aquests són il·lustrats per artistes. La peça meva que li va interessar va ser la mateixa que vaig presentar a Estampa (vosaltres ja ho publicàreu a “Cap Vermell”)

 

Com definiries les teves propostes artístiques? Conceptuals? Què li vols fer arribar, al públic?

Sí, ho definiria com a conceptual perquè, tot i la varietat de tècniques que faig servir, sempre intent defensar el concepte. En aquest cas, per exemple, m’interessa parlar de la memòria, m’interessa parlar del rastre de les persones,  del coneixement a partir de la memòria, i si és la fotografia l’eina que necessit per a explicar això, doncs serà una fotografia; en el cas de la peça “El magatzem de la memòria”, és una instal·lació amb papers de diaris, però allò que m’interessa és el concepte que hi ha al darrere. Per això sóc conceptual. A nivell plàstic som més escèptica: no hi ha color, no hi ha estridències, és tot molt suau, molts de blancs, blancs sobre blancs, grisos…Vull dir que, a banda de la tècnica que faci servir, no pintaré una escultura de color de rosa. Ha d’estar dins la línea de feina que faig.

 

Ja que has parlat d’aquesta exposició, què ens hi proposes?

El títol d’aquesta exposició és DIÀLEGS MEMÒRIA I OBLIT. Sempre hi ha una  contradicció. Crec que entre la memòria i l’oblit sempre hi ha un diàleg, no poden anar separats. Quan parles de memòria, sempre has de parlar d’oblit, i en parlar d’oblit sempre has de fer referència a la memòria. Són dos grans temes que han marcat tota la meva obra. I les obres d’aquesta exposició són des del  2008 fins ara, tot i que hi ha peces en què la fotografia és anterior, però la meva forma  de treballar és molt lenta. Tal vegada faig una foto un any i no faig la còpia fins l’any  següent. M’interessa posar en comú tota la feina que parla d’aquest tema. A partir d’acumulacions, de sediments, de rastres, anam construint aquesta memòria  acumulativa, però també la memòria que va desapareixent.

 

És una exposició amb catàleg. El text de presentació és de Teresa Blanch. Què  significa per tu que t’hagi fet aquesta presentació?

És molt important. Ella ha esta professora meva del màster que he fet al llarg de dos anys. Arran d’aquest màster, em varen donar una beca de la Fundació Sunyol, era una beca per a tots els alumnes del màster. Na Teresa ha estat la meva tutora en aquest procés de creació. Aquesta beca acaba el setembre i ella me n’ha fet el seguiment, coneix els temes de què parl, m’ha conegut bastant i ha vist el meu procés de maduració. Com he dit, és molt important  perquè m’ajuda molt a entendre’m a mi mateixa, ja que sovint tu expliques les coses d’una manera i cal que gent del món de l’art doni una visió objectiva de la teva feina. Passa que, de vegades, repares en detalls que t’havien passar per alt. El meu llenguatge és visual i ella és crítica d’art. Ella posa en paraules el que jo dic amb imatges. El catàleg ara mateix, per a mi, és una carta de presentació.

 

Aquesta exposició combina escultures, vídeo, fotografies, instal·lacions… Un artista del segle XXI ha de dominar totes les tècniques actuals o encara es pot donar l’artista que pinta teles a l’oli i aquarel·la?

Cada vegada menys. Dins del context d’art contemporani que jo conec, cada cop n’hi ha menys que es dediquin exclusivament a una tècnica com la pintura. N’hi ha, i de molt bons, és una tècnica molt difícil, però cada cop menys. Cada vegada estam més a prop de la tecnologia, i això que jo sóc molt analògica, molt tradicional, amb la fotografia i tot això, però, de cada vegada més, la tècnica es fa necessària i forma part del mateix discurs de l’art. En cas del vídeo, jo, que no sóc massa especialista, reconec que de vegades estic molt supeditada a la tècnica, perquè si en sabés més també  faria feina a més velocitat. El que vull dir és que no es tracta que la tècnica em condicioni, perquè ha de ser al revés, la tècnica t’ha d’ajudar. Però, cada vegada més, la tecnologia ja forma part del discurs.

 

I s’ensenya, durant la carrera de Belles Arts? Forma part del currículum?

 No, és una formació extraacadèmica. A la carrera t’ensenyen disseny, la teoria, no programes de disseny. Això ho has de fer tu pel teu compte. Hi ha una mica de desfasament.

 

I amb aquest discurs, és difícil vendre peces o guanyar-se la vida? De què viu, un artista?

De perdre molt. És un perdre! Amb la producció artística som conformistes. Estam resignats que hi hem de perdre doblers. No hauria de ser així. No se’ns considera professionals. Una exposició s’ha de pagar perquè duu una feinada d’emmarcar, de  materials, a més del muntatge. Aquesta exposició em durà almanco una setmana de feina. I és curiós, els col·laboradors que t’ajuden tots cobren, però tu no. De què visc? D’altres coses. Jo, per exemple, tenc una feina relacionada amb la gestió artística i cultural, i a part les beques, els certàmens…

 

Tens penjada alguna obra a Internet?

No, això és una assignatura pendent. Sí que m’interessa. Tenc en ment fer una fliquer, una galeria virtual. També hi ha moltes feines que tens, que no exposaries, però que t’interessa mostrar perquè formen part d’un procés i estaria bé donar-ho a conèixer en una web.

 

I a ca teva, què diuen, de les teves propostes?

Mu mare me demana sovint: ”Esto se vende?  Quién va a comprar tanto papel de periódico?”  Ho diu amb tota la sinceritat i tendresa…

 

Com han viscut la teva trajectòria artística, els teus pares?

Jo pintava, volia ser pintora, els primers anys de la carrera. Llavors t’adones que t’interessen altres tipus de llenguatges. Quan deixes de pintar i fas altres coses més rares, ells no saben explicar què fa la seva filla. He hagut d’explicar que no faig quadres per posar a la sala. Ara ja comencen a entendre-ho, amb el tema de les fotografies familiars. Ells veuen les fotografies de son pare, però jo em refereixo a tots els padrins del món. A poc a poc veuen que és un llenguatge que explica altres coses.

 

Conta’ns una mica la feina que fa, professionalment remunerada.

És un certamen d’art públic que és diu MÒNICA AL CARRER i ho organitza el centre Sant Mònica, TMB i la Direcció General de Joventut. I jo estic en la gestió i coordinació de tot això: triar el tutor, ja que és per a artistes menors de 30 anys, perquè els artistes prenguin contacte amb els món real per mitjà d’un procés de formació amb aquests tutors i el contacte amb la institució artística.

 

Hi ha diferència, entre Barcelona i Mallorca, en la qüestió artística?

Sí, allà hi ha molta oferta i possibilitats per a artistes joves.

 

T’has plantejat presentar-te al Certamen Art Jove del Govern Balear? 

He vist les bases en alguna ocasió. El que passa és que, a partir de les bases i pel tipus d’obra que tenc, és difícil. De vegades t’obliguen a fer una peça en concret i potser no tens temps. Vull ser fidel a allò que m’interessa i no m’agrada fer bolets per a presentar-me a un certament determinat. Si veig que el certamen m’és favorable o tenc alguna cosa que hi encaixi, sí. Però presentar-me per presentar-me, no.

 

Dia 13 d’agost inaugures l’exposició i també aquest nou espai expositiu del Centre Cap Vermell. Què significa per a tu?

 Que sempre podré dir que he estat la primera (rialles). Bé, en realitat ha suposat una mica més de feina perquè no tot estava a punt. He hagut d’esperar que s’acabassin alguns detalls. Esper que tots els qui venguin darrera jo tenguin ho més fàcil a nivell d’instal·lació. I, sobretot, m’agradaria que funcionàs, perquè l’espai, tot i les cosetes que hi pots trobar en qüestió de grans finestres, o de parets, que segons el tipus de peça que hi vulguis posar no són les més adequades, m’agradaria que fos un lloc viu, que els artistes, la gent, vulguin venir.

També és un lloc nou, és difícil, és a dalt de tot... Però estaria bé que s’hi produïssin coses. Que fos un centre amb projecció cultural cap a fora. No sé exactament què s’hi pensa fer, si seguir el model de Can Creu d’Inca o …

 

Aquesta exposició itinerarà a Manacor i a Felanitx…

 Sí, a traves del projecte Triangle. Aquesta exposició ja te un volum de contingut i el fet que sigui intinerant també la consolida més. Crec que les peces van agafant un rodatge entre elles amb l’itinerància. No és el mateix ambient aquesta sala tant nova i minimalista, com la Torre de ses Puntes amb les pedres antigues, noves dimensions. Cada exposició te la seva lectura. Val la pena anar a cada exposició. Aprofit ja per convidar-vos a Manacor -Torre de ses puntes- dia 24 de setembre que obrim temporada. A Felanitx serà pel gener de l’any que vé.

 

Tens algun altre projecte, en perspectiva?

Sí. A part del projecte de la Beca Sunyol, que ja acab, ara estic fent feina amb la biblioteca infinita dels llibres que s’han perdut. És una instal·lació que planteja el fet que les biblioteques que s’han perdut són molt més grans que les que hi ha ara mateix. El llibre té una gran càrrega simbòlica.

 

I tenir l’exposició Cadàver exquisit devora, compartint planta...?

 És una bona idea. Inaugurar sola sempre és més trist. Així circularan més les idees. Millor fer-ho en companyia.

 

De vegades, una exposició la veus d’una manera i si te l’expliquen l’entens d’una altra. Aquesta exposició té alguna explicació, a la sala?

Sí, he fet uns fulls de sala perquè la gent tengui uns paràmetres per a entendre des d’on li estic parlant. Llavors t’agrada o no t’agrada, però tens el marc teòric des d’on estic parlant. I el dia de la inauguració, si interessa, faré una mica d’explicació.

 

És que hi ha coses que ens superen

 Pensau que l’art ha de ser capaç de dir coses amb altres llenguatges que no siguin els parlats. Ha de ser capaç de despertar sensacions, de crear debats i reflexions…

 

Idò moltes gràcies pel teu temps, per rebre’ns i fer-nos el primer tast de l’exposició. Dia 13 serem al Centre Cap Vermell per veure el muntatge complet, celebrar-ho i escoltar-te atentament.

 

Currículum:

Exposicions individuals

2010 Diàlegs, memòria i oblit. Obres 2008 - 2010. Centre Cap Vermell, Cala Rajada
       Diàlegs, memòria i oblit. Obres 2008 - 2010. Torre de ses Puntes, Manacor
2007 Vestigis de Família. Centre Cívic Golferichs, espai fotogràfic Català-Roca. Barcelona
2006 Poètiques de l’espai. Can Creu d’Inca, Capdepera. Mallorca
         Vestigis de Família. Centre Cívic Can Basté, Sala Cava. Barcelona

 

Exposicions col·lectives

2010 Contextos Intermèdia. Centre d’Art Tecla Sala, l’Hospitalet de Llobregat. Barcelona
        Debate 1. Galeria Espai Ubú. Barcelona
2006 Estormi-Art. Can Creu d’Inca, Capdepera
        Estormi-Art. Torre de ses Puntes, Manacor
        Estormi-Art. Claustre de Sant Domingo, Inca.
        Estormi-Art. Centre Cultural de la Misericòrdia, Palma. Mallorca
2005 Punts Suspensius. Centre Cultural Bellavista, Les Franqueses del Vallés. Barcelona

 

Beques / Certàmens

2010 Beca de Producció Artística Fundació Suñol. Barcelona
2009 Estampa Tentaciones 09. Madrid
2008 Biennal Fotogràfica de Vic
        Fem Art, Centrifuga Ciutadania. Barcelona
2007 VI Concurso de Fotografía  Villa de Guadarrama. Madrid
2006 Menció especial al 9è Forum Fotogràfic de Can Basté. Barcelona
         Sense Títol 06, Facultat de Belles Arts. Barcelona