"El saxo m’estira tant

que no m’he plantejat

cap altra cosa".






 


L’entrevista va de rialla en rialla. Tot un plaer que no voldries acabar. A més, les respostes són senziles però mostren un gran domini del tema i la situació. Feia estona que no la vèiem passejar amunt i avall amb una allargada motxilla a l’esquena.

Marina Moyà Flaquer (1987)

Com si res ha acabat els estudis superiors de saxo al prestigiós conservatori Musikene de Donostia (País Basc). El saxo és una prolongació del seu cos. Tot és armonia.

CV Alumne disciplinada, intel·ligent, assenyada i que toca el saxo: Lisa Simpson tot d’una al cap. La teva vida sempre ha anat paral·lela a aquesta comparació?

No m’hi voldria assemblar massa perquè pareixeria una morta, de groga que és! Me veurien més que els twingos dels rent a car. Següent pregunta?

Comencem pel principi. Com i qui et va introduir al món de la música i en concret al saxo?

Vaig començar als 8 anys amb el piano amb n’Elionor, després d’haver fet un any de llenguatge musical. Després de dos anys mumare me va dir si volir tocar qualque altra instrument per tocar amb la banda i va ser llavors quan vaig triar el saxofon. Vaig fer un any de piano i saxo i finalment em vaig decantar pel saxofon.
El primer professor que vaig tenir de saxo va ser en Víctor Martínez, quan se’n va anar de Capdepera vaig seguir en contacte amb ell i me va preparar per fer les proves al Conservatori de Palma. Vaig entrar directament a la Banda quan la dirigia en Joan Martorell.
A Palma la meva professora va ser Amèlia Mª Collinge, la que em va ajudar molt.

A Donostia has estat quatre anys fent els grau superior, per tant ara ets:

Titulada superior de música en l’especialitat de saxòfon

Què té el saxo que no tenguin els  altres instruments?

Té lo bo de tots: la dolçor del vent-fusta, la potència del vent-metall i el lirisme de les cordes... El saxo m’estira tant que no m’he plantejat fer cap altra cosa.

Però no hi ha places a les orquestres...

No, és un instrument jove, musicalment parlant, del segle XIX. Començà a sonar l’any 1845. És per això que els compositors clàssics no tenen peces de saxo, a part que, quan va sorgir, hi hagué molta polèmica sobre el seu ús. Es toca puntualment a l’orquestra, i amb el pas del temps s’ha introduit als ensembles contemporanis.

L’any passat ja ens meravellares amb un concert per les festes que aleshores qualificàrem com “de molts de quirats”. Enguany també podrem gaudir d’un concert teu?

Sí, meu i del meu amic Valentín. Serà dia 22 d’agost a les 20 h, al teatre de Capdepera.

Ens podríes avançar una mica el programa

Sense desvetllar els detalls, us puc dir que començaré amb una obra impressionista, llavors un concert romàntic d’un compositor rus, una peça de Manuel de Falla i per acabar una sonata clàssica amb detalls de jazz.

També fas jazz, però en quin estil te trobes més còmoda?

No faig jazz, he tocat puntualment amb en Juanmi i companyia aquí, en el poble, perquè són col·legues i m’ha agradat tocar aquest estil, però la veritat és que em trob més còmoda amb el clàssic, que és allò que realment m’agrada.

Parlem de la carrera que has acabat a Musikene, Donostia. Com ha anat? Com és l’ambient musical allà?

Ha estat tota una experiència poder estudiar en aquest centre. Abans de fer les proves d’accés tenia clar que em volia quedar a Mallorca, però després, quan vaig saber que podria triar entre estudiar a Donosti, Granada o quedar-me aquí, vaig sentir que m’aniria bé allà. No sé exactament per què, ja que realment no coneixia el meu professor, Eric Devallon, però vaig seguir els meus instints i me’n vaig anar cap al nord.

Veient-ho ara, d’una perspectiva diferent, trob que vaig tenir molta sort de poder estudiar en aquell lloc, no tan sols pel bon nivell que té la classe de saxòfon, sinó per com et formen com a músic complet.

Quant a l’ambient musical, us puc parlar de l’ambient del Conservatori (ja que l’ambient musical de Donosti es coneix sobretot pel jazz), que és molt bo. Lo primer que et crida l’atenció és l’organització que tenen, pareix que tot està predisposat per tu, perquè no t’hagis de preocupar de res més que d’estudiar. La formació que reps és molt completa, tant en les teves classes individuals, on gaudim dels millors professors de tot Espanya i d’altres països, com en la resta d’activitats: orquestra, banda simfònica, ensemble de vents i masterclass de mestres de l’instrument, que s’organitzen durant tot l’any. Personalment, allò que em va passar és que quan vaig arribar allà se’m va obrir el món, literalment parlant. Durant aquests quatre anys he pogut gaudir de tocar, d’escoltar grans intèrprets, d’anar a conferències, i sobretot de fer molta feina. El que és una pena és aquest darrer curs, per un canvi de política del govern basc, tot aquest projecte musical es pugui veure alterat, de manera que el que sembla que volen és que Musikene es converteixi en un conservatori a nivell provincial i no de nivell europeu, com ha estat fins ara. És el que sempre passa amb la cultura, que quan hi ha un canvi polític, és la primera cosa que s’altera.

Què és allò que més t’ha costat i allò de què més has gaudit?

El que més m’ha costat ha estat adonar-me que, com a totes les carreres d’expressió artística, la música és una carrera on no hi ha un manual que t’ensenyi com avançar. El que vull dir és que al final el millor professor ets tu mateix. És un procés d’autoaprenentatge, basat en l’autosuperació dels propis errors.

Bàsicament m’ha agradat tot, però sobretot he gaudit de poder tocar amb formacions com l’ensemble de saxòfons, que és un grup de 12 instruments, amb el que enguany vàrem poder fer un concert a París, i amb el meu quartet Alboka, amb el qual he compartit moments increïbles.

Allà l’ambient musical es viu pertot arreu, són els mateixos alumnes que van als bars i demanen per tocar els vespres... Clar, tot és a un altre nivell.

 
Toques amb partitura o sense?

Hi ha instruments que ho fan amb partitura i d’altes en què els professors volen que els músics interioritzin els obres i toquin de memòria. Jo preferesc, sempre que puc, fer-ho de memòria, tot és qüestió de pràctica, però en fer-ho així estàs totalment en contacte amb la música, no tens cap barrera ni cap intermediari. Ho tens totalment interioritzat. És més teu.

Per cert, has compost alguna obra musical?

No, mai ho he fet, no sé si en sabria. A mi el que més m’agrada és analitzar una peça per a després tocar-la. Se’m dóna molt bé.

Tantes hores assajant..., alguna vegada s’han queixat, els veïnats?

Ha, ha, ha. Més d’una vegada. A Donosti, teniem unes advocades de veinades amb les quals haviem arribat a un acord d’horaris amb elles i un cap de setmana no reservàrem aula al Conservatori...van enviar-mos una carta on ens amenaçaven a denunciar-nos, però es que havíem d’assajar!. De totes maneres, vaig tenir molta sort a Donosti en aquest sentit. Hi havia companys que no podien tocar a ca seva. Havien d’anar al Conservatori i no sempre hi havia aules... Aquí, a Capdepera, sols una vegada: vaig anar a tocar al corral i assajava una peça japonesa contemporània; Va sortir un veïnat i em va dir: “Qué calvario!” Ha, ha, ha.

I ara, en vacances, també assages, o descanses?

Durant les vacances assaig tres hores diàries. Algun dia, puntualment, no ho faig, però tot d’una  tens el mono. Has d’assajar cada dia per a mantenir la confiança i estar segura de tu mateixa.

I ara, què?  Plans de futur. Quines sortides tens? Què t’agradaria fer?

Això és la pregunta del milió, com sol dir mumare. Tenc diferents opcions per a aquest any vinent, però encara no tenc clar què triaré. Depèn de les proves d’accés. M’agradaria poder seguir estudiant un o dos anys més a França, on hi ha els millors mestres de l’instrument, o bé quedar-me a Espanya a fer un màster. Per accedir a qualsevol d’aquests cursos has de fer unes proves d’accés molt fortes i s’han de preparar cada dia. De fet, ja les prepar.

Pel que fa a les sortides, n’hi ha moltes, des de poder donar classes a un conservatori, a una escola de música o a un institut, fins a tocar a una banda municipal. Des de petita sempre he tengut clar que m’agradaria dedicar-me a l’ensenyament, i si ho pogués compaginar amb tocar per aquí i per allà, ja seria perfecte!

Vist des de fora, quina imatge, musicalment parlant, donam des de Capdepera.

Capdepera és un poble amb molts de recursos musicals: banda, corals, ball de bot, molts de músics i moltes activitats. Cada setmana hi ha una cosa o altra. A més, en el meu cas, vaig plantejar fer un concert per les festes i varen ser molt receptius, tot d’una em digueren que sí.

Per acabar, què diries a la gent de Capdepera que vengui a escoltar-vos dia 22   d’agost al Teatre de Capdepera?

Que farem tot el possible perquè gaudeixin d’un bon concert.

 
Si algú te el més mínim dubte que escolti aquest fragment:

 És nascuda a la segona meitat dels 80, a Capdepera, quan ja formàvem part de la Unió Europea, tot i que encara li dèiem Mercat Comú i ningú s’imaginava l’euro. Es lamenta dels pocs ajuts públics a què pot accedir des del seu brillant currículum i més quan es compara amb els seus companys del País Basc.

A principis dels 2000, el Reanult Clio va introduir la gama JASP (JASP = Joves, Ara bé, Sobradament Preparats) que donà nom a tota una generació de joves universitaris amb problemes econòmics.

No sabem del cert si s’identifica amb aquesta concepte, però la crisi no li posarà les coses gens fàcils. Nosaltres la volem encoratjar a superar qualsevol  entrebanc i a continuar aquesta geomètrica progressió.

Per part nostra, hem de dir-vos que a Capdepera, dia 23 d'agost, hi haurà dues classes de persones: aquells que hauran anat al concert de na Marina i els que no ho hauran fet. Vosaltres mateixos!