"La paraula és l’espai de cura on ens trobem i ens escoltem"

Ens trobam un matí solejat a casa de la poeta Maria Victòria Secall, envoltada d’una calma que convida a la introspecció. Abans de començar l’entrevista, compartim un llarg diàleg sobre la vida i els temes més profunds de l’existència. Va ser un moment d’autèntica connexió, on la seva sinceritat i sensibilitat feien que cada paraula ressonés amb força. Maria Victòria és una persona propera, amb una capacitat innata per escoltar i per fer sentir la seva veu de manera intensa i reflexiva. És així com resulta difícil no quedar captivats mentre ens parla de la paraula com a poder i de la seva passió per la poesia.

Quin és el poder de la paraula?
La paraula ho és tot, perquè és el que ens permet sortir de la solitud i de la incomunicació. La paraula és immensament poderosa: ens serveix per entendre’ns, per entendre el món, per compartir sentiments i per expressar com estimem les coses. És la nostra força i la nostra bellesa. Per a mi, la paraula sempre ha estat el meu espai de cura, tant a través de la meva pròpia poesia, com en la manera d’escoltar la paraula dels altres i de saber com dir-la. La paraula em permet connectar, ja sigui en amistat, en amor, o en les relacions més profundes.

En quin moment es troba actualment?
Ara mateix em trobo en un moment de maduresa. He dedicat més de quaranta anys a la feina, i crec que és un moment important per continuar dient coses. Per exemple, ara que ja he complert els setanta anys, considero fonamental que el meu entorn, la meva societat, o que les meves amigues, amb les quals compartim sororitat, siguem escoltades. Nosaltres, les dones que vam ser feministes des de joves, que vam lluitar quan teníem divuit anys, ara també veiem una nova lluita: la lluita contra l’edatisme. Especialment, les dones, a partir d’una certa edat, es tornen invisibles. Són les que ja no surten als mitjans de comunicació, les que es consideren "inútils". La societat les obliga a amagar les arrugues, a fer-se operacions, a ser qui no són. Això és un esclavatge. Nosaltres vam lluitar per alliberar-nos d’aquestes pressions, per no depilar-nos, per no portar sostenidor, per portar els cabells llargs al més pur estil hippie... i ara, moltes dones acaben utilitzades només per fer anuncis de cremes o productes superficials, o bé ignorades. Nosaltres, les dones més grans de setanta anys, també estem aquí: fem fotos, teatre, música, poesia, literatura, cuidem nets, ens divertim. Volem ser escoltades.

Encara té influències a l’hora d’escriure?
Clar, quan escrius, portes amb tu tot el que has llegit. A vegades no saps si la influència que reps és directa, com una referència explícita a una lectura, però hi és, sens dubte. Emily Dickinson, Anna Akhmàtova, Mercè Rodoreda, Maria Mercè Marçal… Totes aquestes autores m’han influït profundament i les tinc ben vives dins meu. Les seves obres em van tocar d’una manera especial, i encara estan presents en el meu pensament. També he de dir que el treball d’autores més properes a la meva generació, com Antònia Vicens o Antonina Canyelles, ha estat fonamental. Elles han obert camins i han sigut molt valentes. Totes són úniques, però tan riques i diverses a la vegada. És clar que no escric com elles, però sí que sé el valor que tenen, i com transmeten el seu missatge. Aquestes dones han estat un referent i m’han ensenyat a vibrar amb les seves paraules.

Què l’inspira quan escriu?
El meu darrer llibre, Frontissa, està dividit en cinc apartats: natura, orígens, amor i desamor, dolor i transcendència. Són els grans temes de la vida, els que sempre han estat presents a la literatura i la poesia, perquè són universals: la natura, l’amor, el dolor, la mort… Són temes que formen part de l’experiència humana. Per exemple, la natura sempre m’ha proporcionat una sensació de pertinença, de coneixement profund d’on som. La terra, la roca, la mar... tot això m’inspira. Els meus versos dialoguen amb aquests elements naturals. Però també hi ha l’amor i el desamor, que són els motors que ens mouen, que ens fan créixer, que ens ajuden a conèixer-nos a nosaltres mateixos. Són sentiments que ens permeten veure la gran capacitat de destrucció, però també la d’empatia i generositat. De la mateixa manera, la mort també hi és, perquè és part d’aquest camí que tots recorrem.

Com es viu avui el paper de la llengua?
La llengua, com el feminisme o els moviments socials, és un tema molt sensible que sovint és instrumentalitzat. Hi ha qui la defensa a ultrança i qui la menysté, com si fos una qüestió de blanc o negre. En el cas de la llengua catalana, veiem com es qüestiona constantment la seva unitat, mentre que altres llengües, com el castellà, s’accepten com a una unitat malgrat les seves varietats dialectals. L’espanyolisme utilitza la llengua per obtenir vots, perquè atacar la unitat de la llengua catalana els és rendible. És curiós que no qüestionin la varietat dialectal d’altres llengües, com el castellà a Andalusia o a Sud-amèrica. Però la llengua catalana, malgrat la seva diversitat, és vista com una amenaça. En realitat, les varietats dialectals de la nostra llengua són una riquesa, no un defecte. La diversitat és un tresor, no una amenaça. I, malgrat tot, hi ha qui hi treu profit polític atacant la unitat de la llengua. Per això és important defensar-la i no deixar que ens facin creure que aquesta diversitat és una debilitat.

Com bé sabeu, Cap Vermell pertany a l'AMIC (Associació de mitjans d'informació i comunicació) que disposa d'un banc de continguts que adesiara hem emprat i publicat articles en divereses ocasions. Aquesta nova temporada el banc de continguts ha iniciat un conjunt d'entrevistes que publicarem setmanalment.