'La maduresa m'ha ensenyat a gaudir del teatre com mai havia imaginat'


Com bé sabeu, Cap Vermell pertany a l'AMIC (Associació de mitjans d'informació i comunicació) que disposa d'un banc de continguts que adesiara hem emprat i publicat articles en divereses ocasions. Aquesta nova temporada el banc de continguts ha iniciat un conjunt d'entrevistes que publicarem setmanalment.


Ens hem trobat amb l’actor i productor de teatre Antoni Gomila a la mítica Plaça del Tub de Palma, un lloc emblemàtic que sembla l’escenari perfecte per a una conversa amb ell. Antoni, amb el seu caràcter divertit  i simpàtic, ens rep amb un somriure i una energia que es contagien. En aquesta entrevista, ens parlarà del món del teatre, dels seus projectes i de la seva visió sobre la cultura a les Illes.
 
En quin moment et trobes ara de la teva carrera com a actor?
Em trob en un moment de la vida en què sent que estic entrant en la maduresa. He fet els cinquanta, i comences a veure aquells que en tenen deu més, preparant-se per a la jubilació. També veus els més joves empenyent amb força. I jo, ara mateix, estic en un moment... no sé, amb una estranya calma. Una calma com la dels que van amb barca, com si hagués passat les ones grosses. Ara, quan ve una ona gran, ja no fa tanta por. És com si, a força de temps, et fessis a les ones i et sentissis més curtit.

Així i tot, després d’haver passat el mig segle de vida, et sents jove?
Em sent jove, amb ganes, però amb una joventut diferent, ja no és aquella joventut hiperactiva, desbocada, que s’havia de menjar el món. És més com haver après a manejar el menjar amb més calma. Diries: Mira, el món, el tastarem, però bocí a bocí.  Ara sembla que vull fer menys coses, però gaudir-ne més i fer-les amb gust i millor.

En quins projectes estàs treballant actualment?
Ara començam la temporada, una temporada il·lusionant perquè tornam a organitzar, com a eix central, el Festival de la Paraula. Des de Produccions de Ferro fa 12 anys que organitzam aquest festival, que és un conjunt d'activitats relacionades amb la dramatúrgia contemporània. Hi trobam de tot: des de trobades amb experts en el tema fins a grans dramaturgs que duim de fora, generalment per compartir jornades de formació amb ells i per conèixer millor la seva obra. Després, programam alguns espectacles, però sobretot donam espai a la nova creació.

Per tercer any, també tindrem el projecte Literactua, en el qual encarregam a tres autors dramàtics la dramatúrgia d’una novel·la curta. Més tard, un equip fix de tres actors s’encarrega de donar vida a aquestes tres peces durant tres mesos, amb actuacions repartides per diferents escenaris de Mallorca.

Pel que fa a la companyia, mantenim els espectacles que hem fet fins ara. Enguany, però, només estrenarem peces noves dins el marc del festival, a més de continuar amb El jorn del judici, El carrer i Acorar.
 
Te’n basten 24 hores al dia per gestionar tants projectes?
No basten mai, perquè aquests projectes ocupen molt d’espai mental; quan menys t’ho esperes, t’arriba una nova idea o una nova feina per fer. Crec que la clau és fer feina amb un equip molt solvent: na Cristina Borrallo, na Fàtima Riera, na Carme Amengual… i tots els actors de la companyia. Poder fer feina amb gent tan bona, implicada i de tanta confiança fa que tots els projectes puguin tirar endavant. Seria molt pretensiós per part meva intentar fer veure que ho faig tot sol, ni molt manco!
 
En quin estat de salut es troba el teatre balear?
El teatre balear té una mala salut de ferro. No es morirà mai. Tenim problemes endèmics com el finançament o l’estructuració general del sector. Tot i això, crec que és un moment delicat, ja que tota una generació està a les portes de la jubilació, sobretot en l’àmbit de programadors. Els principals programadors dels grans teatres de Mallorca són persones que duen 25 o 30 anys fent aquesta feina i que estan a punt de jubilar-se. Aquest relleu serà molt complicat.

Després, hi ha —no sé si dir-ne crisi— un problema amb les companyies productores: crec que hi ha més artistes que companyies capaces d’assumir aquest talent. És a dir, hi ha poques companyies dedicades a produir per als artistes que tenen un projecte. Això és complicat perquè limita molt la capacitat de creació que tenim aquí. Crec que tenim molts artistes, i hi ha talent, però són talents individuals. I si pretenem que cada artista creï la seva pròpia productora per tirar endavant els seus espectacles, això és inviable.

Ara mateix, ens trobam en un moment en què algunes productores han decidit deixar-ho, ja sigui per desil·lusió, per dedicar-se a projectes més rendibles econòmicament o per altres motius. D'altres també estan a punt de jubilar-se i és un moment delicat. Jo crec que és un moment de transició generacional, no només del teatre, sinó en general, de la societat. Però jo crec que la manera de relacionar-nos amb el públic és molt diferent. Aquell públic podríem dir que ens ha seguit tota la vida i està envellint. I tenim un gran tema d'arribar al públic més jove i aquest públic més jove és absolutament diferent. Nosaltres ens dirigim al públic que no feia servir les xarxes socials, sinó que vivia dins un món analògic. Ara, amb els impactes digitals que té la gent jove és molt difícil competir amb un teatre en dues dimensions que no té aquesta profunditat, i li hem de saber donar això: Fer espectacles estèticament atractius per a la gent jove, trobar temes que siguin atractius i acostar-los. És una qüestió generacional que crec que ens durà molta feina.
 
Cal la implicació de les institucions perquè el teatre continuï endavant?
Les administracions haurien de ser molt intel·ligents i quan parlam de les administracions, no em refereixo només als representants polítics interins, sinó també a tota la gent que fa feina des de l’administració en el nostre sector. Nosaltres som un sector absolutament intervingut i és molt complicat treballar fora de les institucions.

En el cas del teatre, crec que no és un problema de burocràcia excessiva, sinó de molta lentitud i, sovint, d’incompetència. Crec que fa falta una bona sacsejada i una mica de brillantor, d'energia, perquè és essencial… Ara, aquesta sacsejada no sé qui l’ha de donar ni com s’ha de fer.

Quin és un bon motiu per anar al teatre?
Un bon motiu seria intentar anar a passar una estona de gust, sobretot de calma: deixar el mòbil fora, seure i centrar-nos en una història que ens expliquen a poc a poc, i que a poc a poc ens pot accelerar molt el cor. Intentar trobar aquest moment de calma dins aquest món estressant en què vivim.
 
Quins espectacles teatrals ens recomanes?
Darrerament, he vist Tots els ocells de La Perla 29, que són el nostre referent, i seria una gran recomanació. Però, en àmbit balear, Bad Moon o qualsevol espectacle d'Héctor Seoane, que trobo que és un actor excel·lent i està en estat de gràcia, igual que en Sergi Baos amb Paradís.

Ara acaben d'estrenar Taula italiana amb Aina Frau, una de les actrius més importants que ha donat aquesta terra, juntament amb Esperança Font. Aquesta obra parla de dones, d'actrius, del relleu generacional, i l'ha produïda una companyia d'aquí amb autors d'aquí, en Rafa Gallego i en David Mataró. Crec que és una molt bona recomanació.
 
Quina de les teves obres aniries a veure?
No aniria a veure Acorar perquè, com que ja se n'ha parlat tant, crea una expectativa tan gran que, quan la veus, pots trobar que és poca cosa. Però sí que aniria a veure Aquell carrer, perquè és una història d'en Toni Gomila referida a les relacions dels veïns amb el seu carrer, que són les relacions de veïnatge en qualsevol carrer, en qualsevol finca de pisos gran. Crec que, si fem teatre, és per construir una societat, per construir un poble més amable, més habitable i amb millors relacions entre tots. I hem de començar amb els que tenim més a prop. Aquell carrer és un clam per dir bon dia al veí del teu carrer, per ser una mica simpàtic… Cosetes així, coses senzilles que valoren la humanitat.

Cap a on va la nostra societat?
Vivim en una societat absolutament polaritzada, i sembla que cada cop més. A vegades entro a Twitter quan un tema m’interessa: les dues primeres respostes sovint són rellevants, perquè aporten o contradiuen alguna cosa útil. Però, a partir de la tercera o quarta, comença una guerra d’opinions.

Crec que estem entrant en un món de polarització total, on el que predomina és haver de ser blanc o negre. Avui es valora ser original a qualsevol preu, trobar maneres d’oposar-se als altres només per contradir. Així, gairebé no queden espais per reflexionar més enllà d’allò superficial, més enllà de les dades o de si la informació és certa o falsa.

Enmig d’aquest context, trobar espais de calma, de reflexió i de col·laboració es fa cada vegada més difícil. Si continuem per aquest camí, anem malament.

I dins aquest món polaritzat, què passa amb el català?
El tema del català també és molt polaritzador. Sembla que, només pel fet de voler parlar en català, ja has de ser l'enemic de l’interlocutor. Jo voldria viure en un país tranquil, on cadascú pogués expressar-se lliurement, només faltaria. Però sembla que, si no tens una bandera o una altra al cotxe, ja no és així. Si no prens partit en aquest tema, sembla que vas malament; i, si en prens, cal que vagis en contra de l'altre. Aquesta situació amb la llengua em desespera i m’entristeix molt, perquè crec que és una pèrdua de riquesa i de relació humana.

M'agradaria que parlar català al Congrés fos un signe de normalitat i que es respectessin més les llengües. Que, si algú arriba aquí i un cambrer li parla en català, això no provoqués una resposta negativa, sinó que es veiés com una cosa habitual: allà s'hi parla aquesta llengua, i és normal que sigui així. Voldria aquesta normalitat, que parlar en català al Congrés no es considerés un afront, una ofensa, o un acte de submissió.

Els mateixos temes es poden abordar des de l’enfrontament o des del diàleg i la concòrdia. Per exemple, el conflicte entre Israel i Palestina, el d'Ucraïna, i tants altres que existeixen i dels quals potser no en sabem res perquè no surten cada dia als diaris. Tan difícil és trobar una solució dialogada? Al final, sembla que ensenyem a resoldre els conflictes a través de la violència, com si la resposta fos sempre la confrontació… i així estam.


Carles Grimalt