Sona «Take this Waltz» de Leonard Cohen... Per aquells que no han llegit el dossier de la biblioteca digital de Cap Vermell nº 38, «Quatre poemes de Poeta en Nueva York FGL», explica’ns per què Lorca en català?

Curiosament, aquesta cançó de Leonard Cohen que sona té una versió en català feta per Jorcx en un disc dedicat a versionar el poeta i cantant canadenc. És una versió catalana meravellosa d’un poema de Lorca d’aquest llibre del qual parlam, musicada i adaptada a l’anglès per Cohen. Tant la versió catalana com l’anglesa són extraordinàries i, evidentment, són Lorca en català i en anglès. Així, potser no cal justificar res més. Però bé, tant al pròleg de Pere Joan i Tous com a la meva nota introductòria, s’expliquen des de diversos punts de vista, per què hem treballat en una versió catalana d’un llibre com aquest. Pel que fa als meus motius, els resumiria en un de molt personal: m’hauria agradat molt escriure aquest llibre. I de qualque manera, ara ho he fet.

- Lorca va publicar en català?
- Que jo sàpiga, Lorca va publicar sempre en espanyol amb l’excepció dels Seis poemas galegos (1935). Però sí que va tenir la intenció de publicar en català, cosa que, pel que sé, no va arribar a passar. El 1926, després de publicar «Oda a Salvador Dalí» i aquest publicàs el seu «Sant Sebastià», li va proposar a Sebastià Gasch traduir i publicar primer en català un assaig que escrivia a Granada sobre el pintor. En aquell moment la seva relació amb Catalunya i amb la cultura catalana era molt gran. La seva amistat amb els germans Dalí, les seves visites constants al nostru país, la coneixença de la nostra història cultural, també la seva amistat i col·laboració artística amb Margarida Xirgu, el dugueren a comprendre que la «Catalunya eterna» no era cap deliri, sinó una realitat. En fi, hi ha llibres que expliquen molt bé com, durant bastants d’anys, la seva relació amb Catalunya va ser estreta.

- Traduir obres escrites en castellà al català són, sobretot, dèries dels escriptors (com Garcia Márquez o Cela?
- Ho pot semblar, a vegades. La cultura catalana té una llarga tradició de traduccions del bo i millor de la literatura mundial i si la cosa no ha anat més enllà encara, és per la situació anòmala en què es troba la nostra cultura: assetjada políticament i judicialment, estigmatitzada, assenyalada com un mal que ha de ser extirpat. L’estat espanyol, amb la seva monarquia d’origen autoritari i feixista, ha estat i és una trituradora de drets democràtics i culturals que, al llarg de mes de tres-cents anys ha tengut una intervenció nefasta en l’evolució de Catalunya en tots els sentits: persecucions, prohibicions... han estat el nostru pa de cada dia. Es diu supremacisme lingüístic i és la doctrina aplicada per l’estat, el seu poder judicial i totes les seves clavegueres, des de fa tres segles, com deia abans.

Tot això ha fet que la relació entre la cultura catalana i la castellana (o espanyola? Qualque dia ens ho haurien d’aclarir [riu molt]) hagi estat com a poc problemàtica, perquè la situació colonial que vivim no ha convidat gaire al diàleg intercultural, ans s’ha volgut parlar amb la força de les armes i de les «lleis» destructives.

Tot això i moltes altres coses, com deia, ha creat un allunyament entre dues cultures que se suposava que haurien de ser germanes.

Malgrat tot, el compromís de dotar la cultura catalana de totes les eines possibles, ens ha de deslliurar de sectarismes, prejudicis i altres herbes que enterboleixin la nostra visió. I per això, la poesia espanyola, la hispanoamericana i, en el meu cas, la canària, ha de formar, i forma, part de la meva cosmovisió poètica, com també ho fan totes les poètiques d’aquest món.

´Per què «catalanitzar el castellà»?
- Perquè sí [riu].

- Trobes estrany que en 80 anys encara no s’hagués fet la traducció d’aquesta obra al català?
- La veritat és que sí. Però, com he dit abans, té una explicació complexa. Malgrat tot, el teatre de Lorca ha estat representat en català i, de Poeta a Nova York, s’havien versionat alguns poemes. Ho feren Salvador Jàfer i Lluís Llach, aquest darrer va versionar i musicar «Els negres (Norma i paradís») en un disc col·lectiu del 1986. Però sí, és estrany que aquest llibre tan important per a la nostra salut mental no hagués estat traduït mai a la nostra llengua. Per això, entre altres coses, en Pere Siurell i jo ens decidírem a tirar-ho endavant.

Abans de presentar el llibre ja has tingut molt bones crítiques. Com ha estat de laboriosa la feina feta? Què ha estat el més difícil?
A vegades te fiques en tasques complicades i en realitat no saps exactament com hi has arribat. Fa molts anys feia un programa de ràdio titulat, com no? [riu molt i molt], «La Biblioteca del Golea», on llegia poemes d’un llibre de poesia i intercalava música diversa i dispersa. A l’hora de fer programes de poetes en espanyol em trobava que no hi havia versions catalanes i no em veia amb cor de llegir-les en la seva versió original. I em vaig posar a fer jo mateix les versions catalanes. Així fou com vaig arribar a Lorca i a Poeta en Nueva York i en vaig versionar quatre poemes per a poder fer el programa de ràdio.

Més tard, els vaig publicar a Cap Vermell amb un text explicatiu –«Serendipitat lorquiana»– i aquí semblava que havia de quedar la cosa.

Però l’estiu del 2019, en Pere Siurell, també conegut com Pere Joan i Tous, em va animar a traduir tot el llibre. Després de pensar-ho unes setmanes, durant la tardor i l’hivern vaig anar fent la feina i, quan ja havia acabat va començar la pandèmia mundial i el confinament estricte. Durant aquest confinament, cada dia a les quatre, ens cridàvem per telèfon, en Siurell i jo, i corregíem un per un tots els poemes. Fins que, sense adonar-nos-en, ho teníem tot enllestit. Llavors ja va venir tot rodat, i aquí ens trobam, en Pere Siurell i jo, perduts per Nova York de la mà de García Lorca i de la meravellosa coberta que ha fet Antònia del Río.

Ah, i efectivament ha estat una tasca laboriosa i a voltes difícil, però entre tots s’ha arribat fins al final. Bé, en realitat aquesta feina mai no té un final. Errors –segurs–  a banda, segurament, com sempre passa, ara faria les coses d’una altra manera, si més no algunes. 

Què té Lorca d’especial i en concret Poeta a Nova York?
Partim del fet que jo no som un especialista en Lorca ni en res, però m’atreviria a dir que té una personalitat pròpia i que aquesta es transmet en els seus texts. Potser és difícil de classificar, com a autor, perquè, per exemple, parlam d’aquest llibre com un dels llibres de la seva etapa surrealista, però aquest surrealisme és sense dogmes, sense papes, sense esglésies i més llibertari que dogmàtic.

Per altra banda, aquest llibre és molt personal, d’un homu que marxa després d’una etapa convulsa, que veu el món tal com és i no com voldria que fos, que estima les persones però comença a avorrir-se de les masses, que xoca contra una realitat moltes vegades brutal i que segurament no podrà canviar, que pega de cap contra les parets de Wall Street i sap que tot aquell mal no podrà ser foragitat del nostru interior si no és que ho fem amb la poesia i, potser, amb l’amor.

- Fins a quin punt són importants les fotografies en el llibre Poeta a Nova York?
- La inclusió o no de les fotografies ha estat una polèmica constant fins i tot abans de publicar-se. Sembla que el llibre sempre va ser concebut amb fotografies i, de fet, així el va presentar l’autor al que havia de ser l’editor, José Bergamín, el juliol de 1936 poc abans de partir cap Granada, d’on mai no ha sortit ni viu ni mort: volatilitzat per la dreta espanyola en conjunt i en bona companyonia. Però fins i tot abans, Bergamín havia tractat de convèncer Lorca que retiràs les fotografies. No ho va fer, però amb el benentès que quan va entregar el poemari només hi havia un llistat amb els títols de les devuit fotografies que s’hi havien d’incorporar. Quan es publicarà el llibre, primer a Nova York en versió bilingüe angles-castellà i poc després a Mèxic, les fotografies no hi surten. En el primer tan sols el llistat dels títols i en el segon ni això, tan sols uns quants dibuixos de Lorca, dels quals només un té relació amb Nova York.

A l’edició de Cátedra del 1988 a cura de María Clemencia Millán s’inclou un intent de col·locar fotografies segons els títols de l’autor.

És el mateix que hem intentat fer aquí, amb l’ajuda de l’Editor dels Bous. Algunes de les fotografies són les mateixes que l’edició de Millán i d’altres no. I a més els hem col·locat totes seguides, com un apartat més del llibre. En tot cas, si el lector vol consultar un assaig de col·locació sempre pot consultar l’edició de Cátedra o bé llegir el treball de Luis Caparrós (2018), que trobarà referenciat a la bibliografia. 

Fotografies de la presentació a la Casa del Libro a Palma dilluns 23 de maig


- Quina relació hi hagué entre Dalí i Lorca respecte d’aquesta obra?
- Alguns diuen que aquest llibre, entre moltes altres coses, era una resposta a Dalí i Buñuel pel seu rebuig a Romancero gitano, un llibre publicat per Lorca un temps abans, que havia tengut un gran èxit de públic i de crítica, i que més tard també serà traduït a l’anglès. Però, com deia, va desagradar als seus amics surrealistes.

Idò Lorca va respondre amb la seva trilogia surrealista, i especialment amb aquest llibre que avui ens ocupa, a més de Viaje a la luna i El público.

La relació Dalí-Lorca és una relació important tant per un com per l’altre, sense parlar dels detalls íntims, ja estudiats per alguns especialistes i confirmats pel mateix Dalí. Amb el meu text de 2019, però, ja deia això sobre aquesta relació:

«Després vendrà la distància i el silenci entre ells, però l’ombra de Lorca planarà al llarg de tota la llarga de vida de Dalí i, potser, l’ombra de Dalí al llarg de la curta vida de Lorca. Com tots sabem, el poeta serà assassinat a la seva Granada l’agost de 1936. Dalí ja havia encetat la seva carrera financera i el 1940 es passeja tranquil·lament per la Catalunya ocupada i per Madrid, capital feixista en aquell moment, camí de Lisboa, des d’on partirà a fer definitivament les amèriques. El 1974 el dictador li concedirà la creació de la seva Casa-Museu i el pintor li regalarà Natura morta al clar de lluna, un quadre de 1926 on surt, oh, no!, un retrat de Lorca. El poeta encara està sota terra en un lloc desconegut. El pintor té una cripta i, finalment, va fer testament a favor del règim monàrquic i gran part de la seva obra es troba exposada en un lloc que du per nom Reina Sofía, com també ho és aquest quadre que va regalar al dictador. Els moderats republicans són exterminats per perillosus; els imitadors de revolucionaris són acollits pels règims autoritaris i passen a formar part dels seus negocis. Els revolucionaris de saló arriben a acords amb la Hisenda Reial per a continuar tranquils els seus negocis des de la terra o des de la ultratomba, però no poden evitar que la sevícia moral que han escampat per tot arreu els persegueixi més enllà de la vida i de la mort.»
 

- Nova York com a símbol de la deshumanització, discriminació i la injustícia de la societat moderna... No és una mica demodé? passat de moda? fora de context?
- Al contrari, pens que és més actual que mai. Basta veure en què s’ha convertit Mallorca per a sentir-ho ben endins. Nova York de la primera part del segle XX ha conquerit el món. Wall Street és per tot arreu. El capitalisme, que vendria la seva pròpia mare, s’ha ensenyorit de tot el planeta. L’aeroport de Palma és l’exemple més clar de deshumanització capitalista, un lloc on les persones ens sentim no tan sols incomunicades sinó destruïdes. Ens fa sentir com si el Crack del 29 fos una sessió contínua de cinema negre i opressiu. Un lloc on la mort de l’amor és una cosa ben real i no un malson d’un poeta desequilibrat.

El mateix paisatge físic i humà, destruït i capitalitzat, el podem trobar per tot arreu, a Venècia, a Vietnam, a les illes Moluques, a Papua, a Austràlia, a Grècia, a Turquia, a Alexandria, a Islàndia, a Detroit, a Califòrnia, a Costa Rica, a Cuba, a Crimea, a l’Índia del nord i del sud, a Kuala-Lumpur, a París, a Londres, a Barcelona, a Berlín i a Portugal ... a tot arreu on arriba un «turisme» destructor de vides i hisendes, destructor de cultures mil·lenàries, destructor de la diversitat, un capitalisme turístic que sobreviu gràcies a un modern esclavisme on tots som els negres de Lorca, però ja sense dignitat. Un capitalisme turístic que ha enterrat definitivament els viatgers amb ganes de coneixement i els ha substituït per «turistes» i/o «residents» atrinxerats a les seves petites parcel·les emmurallades o a les ciutats antigues ja buides de persones i plenes de gent de «festa». Això és Nova York i no l’Havana!!! [riu i riu per les butxaques]

- Lorca és el poeta del segle XX? Per què ha tingut tanta influència a la poesia mundial?
- No estic en posició de fer afirmacions contundents sobre si és el «poeta» del segle XX, ni sobre res més, evidentment. A més, jo tampoc he fet un treball d’investigació sobre Lorca, sobre la seva trajectòria vital i literària, ni sobre la seva difusió arreu del món.

El que sí puc dir és que tenc alguns rastres de la seva importància a la meva pròpia biblioteca. Després de llegir aquest llibre, no sé exactament per què, però vaig començar a llegir una sèrie de poetes nord-americans, alguns de la Generació Beat i d’altres que no. I gairebé en tots ells vaig trobar la petjada de García Lorca. De fet, la primera edició d’aquest llibre va ser feta a Nova York i poc després a Mèxic. Les versions angleses s’han anat renovant cada cert temps. L’interès per aquest llibre, idò, no ha decaigut per allà dalt. Desconec el que ha passat en altres cultures i, per tant, ja ens ho diran els que en saben. Però els grans poetes Allen Ginsberg, Lawrence Ferlinghetti, Gary Snyder, Charles Bukowski, Gregory Corso, Leonard Cohen... han llegit alguna de les versions angleses que s’han anat publicant i alguns fins i tot parlen directament de Lorca a la seva poesia. De fet, Cohen li va posar de nom Lorca a la seva filla.

- I a tu, com t’ha marcat?
- Bé, amb tot el que he dit fins ara, potser no cal afegir res més. [riu]

- Ian Gibson diu: «Lorca, según todos los que tuvieron la suerte de conocerle, era superior a su obra literaria, aún siendo ésta de rara calidad», què en penses?
- No només ho va dir Gibson, també ho va fer Luis Buñuel, com remarc a la meva nota introductòria. A més, Buñuel sí que el va conèixer en persona i va tenir ocasió de veure’l en vida. Malgrat les evidents desavinences entre ells, a les seves memòries ve a dir el mateix que diu Gibson.

Però vaja, no m’estranyaria que fos així, que la persona fos superior a l’obra. He conegut persones molt interessants, molt creatives, i que en realitat l’obra d’art eren ells mateixus i res pus. Per tant, no podem descartar que també puguin existir persones que siguin una obra d’art i que, a més, també hagin realitzat una gran obra artística. [riu i riu]

- Afegiries res més?
- Potser no, però tal vegada és de justícia deixar constància del meu agraïment a les persones que han ajudat a que aquest projecte es convertís en realitat, perquè, com tot, això també ha estat una obra col·lectiva.

En primer lloc a Federico, l’autor, que ens ha acompanyat en moments durs de les nostres vides i ens ha asserenat i que, és clar, és el gran protagonista de tot això.

A Pere Siurell, és a dir Pere Joan i Tous, que és en realitat l’artífex de la culminació d’aquest llibre.

Antònia del Río, pel dibuix i disseny de la coberta, la qual dona una personalitat especial a tot això.

A Jaume Fuster i a Antoni Nadal que s’han mirat com estaven col·locades les lletres i un poc més.

A l’Editor dels Bous, per les fotografies i per tot el demés.

A Biel Bisquerra, que em va emocionar a la Casa del Llibre.

Finalment, al Cap Vermell & Associates, que ens permet dur una vida cultural gairebé normal com si tots noltrus fóssim holandesus i visquéssim de l’aire del cel.


-  Moltes gràcies, Miquel. Dissabte 28 al Castell es presenta l'espectacle «Nova York a Capdepera» que té aquest llibre com a fonament. Què en penses del que han fet Biel Bisquerra, Marina Moyà i Toti Fuster?
- Si dilluns, a la presentació de Palma, sols el recitar de poemes de Biel Bisquerra m'emocionà molt, crec que serà un gran espectacle. En tot cas, convidar-vos a pujar al Castell i assaborir-ho plegats.

Allà serem!