Per correu extraordinari ens assabentàrem que na Maria per sa Cuina tornava al Cap Vermell, que tornava a encetar de nou la seva secció d’agulles sense fil per tal d’obrir en canal el nostru trist, avorrit i estimat poble. No cal dir que tot d’una pensàrem que era una de fetes més importants d’aquests darrers anys, si més no pel que fa a aquesta revista, i decidírem fer-li una petita entrevista per tal que es re-presentàs davant tots voltrus. Idò aquí la teniu, més viva i més dona que mai, malgrat que el caciquisme imperant a través del seu portaveu, Felpudito, ja en el llunyà setembre de 2009 no se’n podia avenir que fos precisament una dona la que el deixava en pilotes i donava per suposat que en realitat eren un o més homus. Això els passa perquè en realitat no coneixen Capdepera i la seva gran història femenina. En fi, si no ho sabien, ara ho sabran. Ho tornam a dir, aquí la teniu un altre cop per obrir les finestres i alliberar-nos, ara més que mai, d'aquest aire contaminat.
- Han passat molts anys, moltes coses, des del darrer article, Hi ha motius per al retorn? Són confessables?
- Han passat vuit anys, però al poder hi ha els mateixus, sembla com si hi hagués hagut una anestèsia col·lectiva de la que ara, lentament semblam despertar-nos. Record la il·lusió d’aquell pacte d’esquerres del 2007 anat en orris per dos cínics misògins i, com la resta, veia engreixar el monstre sense adonar-se. Llavors, el 2015 hi hagué el pacte de Canyamel per tal que els hotelers i el PP donassin suport a l’actual batle en tot allò que necessités i un punt més. I així fins ara, que l’ambient s’ha tornat irrespirable.
Motius? En primer lloc la quantitat de vegades que m’heu insistit i m’han insistit per tal que tornàs a muntar la secció. L’altra, les qüestions personals: he tornat de Palma i, ja jubilada, me fa ganes, amb les meves amigues, donar una visió diferent de la realitat gabellina. I sobretot, dir la meva sense pèls a la llengua.
– Capdepera té fama de poble històricament feminista, per què creus que les dones no formen part massivament del món de la revista Cap Vermell? És un club d'homes vells i malsofrits?
- Les dones anam per feina. Mai especulam, si ara així, si ara aixà... No podem perdre el temps sobiranament com la major part dels homus. A més, me consta que rere els homus de Cap Vermell hi ha grans dones. També a les dones que començaren a Cap Vermell, tal volta no se les ha sabut integrar més en els nous equips. Cap Vermell és una associació anàrquica i això té les seves conseqüències.
I responent a la segona pregunta, sí, sou un club d’homus vells i malsofrits. Encantadors, com no n’hi ha d’altres, però que voleu tocar massa tecles, no sabeu delegar i vos perdeu en la immensitat de l’univers,... ja sabeu que els homus, les feines d’una en una... i amb l’edat aquesta impotència es converteix amb malsofridura. Val a dir que sou dels qui, aquesta malsofridura, la superau ràpidament, però l’edat no perdona.
– Aquesta nova etapa col·laborativa, serà com la primera? Hem de preveure canvis formals i de contingut?
- Crec que s’ha creat un mite sobre una servidora. Vosaltres mateixus l’heu alimentat. Quan passa qualque cosa graciosa i criticable a nivell públic tothom encara diu «ai, si hi hagués na Maria per sa cuina»... i ara en anunciar el meu retorn dèieu: «Mai 33 articles foren tan comentats i evocats»... Tampoc fou per tant! Va ser un article cada mes i mig. I molt «lights». Ara que les he tornat a re-llegir trob que vaig fer curt... Però hi havia sempre un to simpàtic i alegre. I crec que va ser una alenada d’aire fresc per la revista que sempre és i ha estat tan políticament correcte.
Els canvis dependran del suport que tingui. A banda de les amigues de tota la vida, na Bel, n’Antònia i na Juanita, que són les que duen el poble més «arreu» i me passaven «el parte», esper que la gent aporti també el seu nivell de xafarderisme. Recordau que els articles sempre acabaven amb un:
...Feis bonda, i Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.eu, si hi ha res de nou Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
Aquesta secció sense la participació de la gent no és res! Encara m’envien moltes notícies que a una revista com la vostra no tenen lloc. Per exemple, aquesta de l’ÚLTIMA HORA, dijous passat:
Aquestes són les notícies de la meva secció!
De totes maneres, del 2012 ençà tots i totes hem crescut molt a les xarxes socials. M’agradaria tenir un espai a Instagram i a twiter... També he de dir que ara domin més les eines informàtiques, abans vos feia fer tota la feina a vosaltres: ara encercla aquesta cara, retalla per allà la foto,... aquí crea moviment amb un gif...
– Si el sentit crític ha de continuar la línia anterior, potser estaria bé començar amb una visió crítica de la trajectòria pública d'aquest mateixa web i altres herbes de Cap Vermell. Així veuríem els límits humorístics d'aquests malsofrits que es pensen que comanden la "cultureta" local, com va dir aquell. T'atreveixes? O potser penses que no passaràs del primer article?
- Estau en un pla molt masoquista. Què voleu que vos digui? Que estau instal·lats còmodament a la vostra «zona de confort». Vos hi sentiu a gust i es nota. Ja vos va bé amb la murterada de visites diàries que teniu i no vos plantejau arribar a nous públics, sobretot als joves. En canvi se vos ha de reconèixer una gran feina en l’alfabetització digital de la gent gran del poble.
Per por de que se vos identifiqui amb MÉS no teniu una clara línia editorial, llevat de l’ús del català com a llengua vehicular. I que jo sàpiga hi ha més gent que no és de MÉS que els que ho són! Fora manies!
Una altra cosa fonamental: No teniu una secció d’humor! Això és bàsic. Imprescindible!!! És la targeta de visita d’una publicació. Recordau les meves primeres paraules del meu primer article:_
«Prou! aquesta revista és massa seriosa. Cal una secció esbojarrada del tot. Sabrosssona! I ara, rebostejant entre les fotos no publicades del Cap Vermell, penjarem sense cap fil conductor petites agulles i així anirem a cercar na Maria per sa cuina.
Record aquelles formigues ciclistes: 8 rodes. Eren fantàstiques!!! I aquell peix sentenciador. Molt bo!
Així no es pot liderar la «cultureta local», tot i que he de dir que publicar més de 30 llibres en 10 anys té molt mèrit. Ah! I «Celistre», el llibre de Jaume Fuster, una delícia total. Una meravella que justifica el Cap Vermell. En Jaume ja està a la galeria dels grans literats mallorquins.
Per lo de no passar del primer article. No entenc perquè ho dius... Messions? Els homus sempre heu de posar messions, sinó no estau contents. Vos heu de provar constantment, prova de la vostra inseguretat! Aquesta la vos perdon perquè avui és el Yellow Day, el dia més feliç de l'any. Avui comença l'estiu, amb una nova normalitat, en un món que ja mai tornarà a ser com el coneixíem, on hem hagut d'aprendre de la importància del que són dos metres de distància, del fet que rentar-se les mans sovint, és de vital importància i ens hem hagut d'acostumar a mirar-nos als ulls per imaginar-nos aquells somriures que s'amaguen rere les nostres mascaretes.
Mai oblidarem aquell 14 de març que va transformar per complet les nostres vides. Però la vida continua, hem de riure i no anar a cercar....!
– Per què viure en l'anonimat?
- Perquè allò que importa és el que es diu, no qui ho diu. Aquí tenim el mal costum de matar el missatger i desprestigiar la persona que ho diu sense tenir en compte si és cert o no el que es diu. A més, com sempre he explicat, sota el pseudònim hi ha un grapat de col·laboradores molt important.
