Ens rep a la seva consulta, allà on fins fa uns mesos hi havia el forn de Can Vila, i respon les preguntes envoltant-les de rialles que fan la conversa molt distesa.

Cap Vermell: La teva professió és…

Adriana Lores: Fisioterapeuta; et podria parlar de fisioteràpia i d’osteopatia, perquè vaig estudiar les dues. La fisioteràpia és una formació de cinc anys a Colòmbia, s’estudia a la universitat del Valle, que és una de les millors entre les públiques, i la osteopatia són sis anys, la vaig estudiar a l’Escola d’Osteopatia de Madrid, una de les escoles amb més trajectòria a Espanya. La fisioteràpia és  una disciplina que aborda el sistema múscul-esquelètic i només tracta aquest sistema. Per exemple, hi ha un dolor d’espatlla i el fisioterapeuta avalua el dolor, la mobilitat, la força, la flexibilitat,… tot. Treballa únicament en aquests components, res més. Mentre que l’osteòpata investiga els altres sistemes que estan relacionats amb el sistema múscul-esquelètic, sistema arterial, metabòlic, digestiu, renal, endocrí, etc., que poden estar generant problemes en aquesta espatlla. Un problema en el fetge, que està en aquesta mateixa línia de tensió, que estigui provocant molèsties a l’espatlla perquè tot són paquets fascials que es mouen en la mateixa línia. L’osteòpata analitza tots aquests sistemes i mira com poden influir en una determinada patologia que es presenta a una persona. L’osteopatia ofereix la possibilitat d’analitzar les deficiències d’un pacient de manera integral i el fisioterapeuta ofereix recuperació mitjançant exercici terapèutic.

Quant a la quiropràxia, no tinc experiència personal.

CV: Com vas començar?

AL: La meva primera professió va ser llicenciada en Educació Física. Vaig fer aquesta llicenciatura i, per una experiència amb esportistes amb discapacitat, vaig començar la part terapèutica i després vaig fer fisioteràpia. En acabar, vaig estar fent feina uns set anys en una clínica de rehabilitació neurològica amb pacients amb lesions medul·lars, ictus, nins amb endarreriment en el seu desenvolupament, paràlisi cerebral i altres deficiències neurològiques; en acabar aquest període, vaig començar a estudiar osteopatia. Vaig haver de sortir de Colòmbia, viatjava tres vegades l’any a estudiar els cursos i hi tornava. Un total de 18 cursos d’una setmana, que és una formació una mica intensiva.

I ara estic aquí, vivint, molt contenta perquè, en l’àmbit professional, estic molt a prop d’altres escoles d’osteopatia, que ofereixen programes de postgrau, amb altres corrents, altres punts de vista. Personalment, estic casada amb en Pep, no podria estar més feliç!

CV: Quan de temps portes a Capdepera?

AL: Sóc aquí des de gener i d’ençà de la meva arribada vaig començar el paperam per a tot: com a ciutadana, permisos de feina, permisos de les pòlisses, papers i més papers, i el temps passa molt ràpidament. Tot és lent.

CV: No t’han posat problemes?

AL: No, cap ni un. Cap problema perquè vaig estudiar aquí. És una mica lent, però el fet d’haver estudiat en aquest país ho facilita tot molt.

CV: Com ha estat l’acollida, professionalment parlant?

AL: Molt bona. Hi ha osteòpates d’altres escoles, com l’alemanya, i m’he trobat amb ells, especialment amb Claudia Par, d’Artà, i ha mostrat molt d’interès en la meva formació i en com podem intercanviar informació perquè venim de dues escoles molt diferents. Ha estat com una porta oberta, una cosa molt bona perquè hem intercanviat experiències. I per part de les persones, els pacients que han vingut a la consulta, molt oberts a escoltar què els succeeix, a comprendre què els passa als seus cossos. I com jo he estat professora durant dotze anys, miro d’explicar-los què passa per tal que trobin un significat. Quan tu trobes un sentit a allò que et passa ja s’estableix un canvi en el mecanisme emocional i mental de la persona. Això ja és una primera passa per a la recuperació. El pacient que no has aconseguit que entengui què li passa se’n va i no estableix un lligam amb allò que ha de fer per tal de millorar. Passa molt amb la medicina tradicional: alguns metges no aconsegueixen explicar-te, primer per manca de temps, perquè el sistema no ofereix gaires possibilitats, i aleshores el pacient se’n va sense haver reconegut què li succeeix. En els mecanismes psicològics del pacient, és molt important que entengui què li està passant per arribar a assolir l’equilibri. Bàsicament, l’eslògan de la meva consulta és reequilibrar la teva salut corporal, perquè això és el que fa fonamentalment l’osteòpata: et proporciona elements per tornar al punt d’equilibri natural de la teva salut. L’estrès físic és necessari en la vida i hem de donar totes aquestes eines a les persones per tornar al punt d’equilibri.

CV: Estem mal educats en aquest equilibri?

AL: Exactament, estem molt mal educats.

CV: No coneixem el nostre cos?

AL: No el coneixem, no el vivim. Moltes persones el silencien! Tu toques, està dur, i diuen que no els fa mal! La finestra receptiva del teu cervell està tancada. I l’osteòpata ha d’obrir-la i que tornin les connexions a funcionar. L’osteopatia és molt interessant per això: té molta base científica, té molta fisiologia, biomecànica i anatomia. Jo he rebut formació en nutrició, perquè és necessària; n’he fet en psicologia, funcionalitat emocional, tolerància l’estrès, frustracions, etc., perquè són elements que fa falta conèixer. Tot això ajuda a impulsar els procediments de canvis de les persones.  

CV: Els metges, no estan ben relacionats amb fisioterapeutes i osteòpates?

AL: Depèn, perquè també hi ha metges alternatius. Alguns corrents consideren l’osteopatia com una medicina alternativa, però això vol dir que veus que funciona però no li pots atribuir una explicació. Però l’osteopatia no és així: funciona i sí li pots atribuir una explicació científica. S’ha de tenir present aquesta dualitat. I els metges sí coneixen aquests corrents de tractament, però no tots són d’aquesta línia, perquè la nostra és una medicina molt tradicional, molt occidental. Et puc parlar de la meva experiència a Colòmbia: saben que existeix, però no què és o com funciona. Sovint es cau en el parany que, en no saber com funciona, et diuen que no serveix, que és una cosa inventada sense fonament.

CV: I com t’ha anat l’acolliment social a Capdepera?

AL: M’encanta! Vinc d’una ciutat de cinc milions d’habitants: caos de vehicles, gent anant i tornant, molts embussos en el cotxe, temperatura de 30, 35 graus tot l’any,... és una dinàmica molt diferent. Aquí es respira més pau, més tranquil·litat, és una convidada a estar més tranquil·la, a exercitar la paciència... jo no la coneixia! (Rialles). Aquí és imprescindible, però això és el més sà de tot el que he trobat de viure aquí perquè, de veres, es desaccelera el ritme interior. Es desaccelera o es desaccelera, no hi ha opció!

CV: Com es combina això amb l’estrès que en parlaves abans?

AL: És necessari. Atures el ritme, no hi ha opció. Toca tenir paciència, calmar-se i esperar. Això ajuda a gestionar l’estrès. És necessari. Això jo mai ho havia viscut, mai! Perquè, a Colòmbia, passava consulta, impartia classes a la universitat, tenia gairebé 700 alumnes de dues universitats, i tenia el meu propi negoci, una escola d’ensenyament. Entre tantes coses, jo no tenia temps ni d’alenar! I arribo aquí i tinc molt de temps, per a respirar i altre coses. Això és un aspecte molt valuós per a mi, aquesta pau, aquest silenci, aquesta calma... Els mallorquins em semblen molt feiners, molt correctes en les seves coses, i també m’he trobat que, quan els dono pautes, tot ho fan fil per randa. Aquí hi ha gent que s’ha recuperat molt ràpidament. La gent fa i se’n surt, es recuperen aviat. Mentre que a Colòmbia la gent no disposa de temps per a si mateixa.

CV: Com valores el luxe de temps que tenim aquí, respecte a altres societats? No el podem exportar, aquest temps.

AL: Jo crec que no és exagerat. Em semblen excel·lents els horaris dels joves, per exemple entrant a escola a les 8:30 o les 9h, està molt bé. A Colòmbia entren a classe a les 6:30 del matí, la qual cosa vol dir que han de ser dempeus a les 5 o abans perquè els recull un microbús. I ja de molt petits es troben en aquest estrès. També em sembla curiós que tot tanca a l’hora de dinar d’una a quatre; a mi, això em va impactar molt. Per què tanquen, li demanava al meu espòs? I em deia que cal dinar, cal descansar, fer s’horeta. Ara, després de sis mesos, ja m’estic adaptant, és fàcil adaptar-se, perquè el cos t’ho agraeix. Jo em noto molt diferent, corporalment: més flexible, menys adolorida, em recupero més ràpidament de les dolències, els temps de recuperació s’escurcen per tenir una vida més pausada, més calmada.

CV: Tu tens una feina d’esforç físic important. No et passa factura, també?

AL: Sí, és clar, també. Per això jo he d’estar molt atenta a les petites coses que noti, organitzar-ho ràpidament. Ara ja he trobat a Artà un osteòpata que em tracta a mi. Cal estar atenta, que tot funcioni bé: alimentació, descans... per exemple, els dies que tinc molta gent, tracto de redistribuir-los la setmana següent per buscar sempre l’equilibri, tractant que tot estigui sempre en el punt neutre. I així passa el temps! Vaig tenir una experiència de cinc anys de dolors, que els metges van dir que era fibromiàlgia. I resulta que només és intolerància a determinats aliments, que no els has de menjar i, si ho fas, ja saps que el dia següent et trobaràs malament i ja està. Són experiències que ajuden a reconèixer-te i t’ajuden a connectar amb el que li passa als altres.

CV: Teniu temps, amb en Pep, per compaginar la vida familiar? Perquè, quan tancaven el forn i els entrevistàrem als tres, un dels aspectes més importants era el fet que no tenien vida particular.

AL: Ara és diferent, perquè podem compaginar el nostre dia lliure i quan ell surt de la feina pot desconnectar, perquè no ha de tractar qüestions associades al fet de ser propietari del negoci. Ara la cosa és més tranquil·la respecte a l’estiu darrer, quan vaig venir i em demanava com podríem construir una família. Ara la feina li permet desconnectar i sí podem tenir vida familiar. He aprés coses de vosaltres, com el compromís amb la feina, però també s’ha de saber gestionar l’estrès, perquè les petites coses es van afegint, i arriba un moment que el cos emmalalteix, i fa mal tot.

CV: No trobes que hi ha un sistema imperant que ens impedeix anar en aquesta línia, que ens empeny no sabem a on?

AL: Sí, però vosaltres teniu més facilitat que nosaltres perquè ho he notat en la meva consulta: us dono coses molt senzilles, les poseu en pràctica i ho assoliu. En canvi, en el meu país, feia el mateix i ho intentaven, n’hi donaven voltes, però hi ha un imaginari col·lectiu que fa pensar que les coses han de costar, han de ser cares per tal que funcionin, requereixen esforç i molta feina. Aquí noto que, tornant a les coses senzilles, amb pautes bàsiques, ho solucionen. Perquè els que venen a la consulta estan interessats a trobar-se bé. I aquí tinc un altre punt favorable: que quan venen, ja sé que volen millorar, ho fan per pròpia voluntat. Aquest és el fonament de qualsevol procediment de recuperació.