Vicente Barón ens presenta una proposta artística molt diferent a la dels altres artistes que han exposat al Passeig Marítim. Aquest fet ens ajuda a veure diferents perspectives en un mateix espai. Barón és professor d’escultura de la Universitat Politècnica de València i exposa al Centre Cap Vermell i al Passeig Marítim la seva obra.
Des d’una trajectòria artística marcada per una reflexió sobre els éssers humans i els espais que habiten, i que va diferenciant i creant tòtems on hi ha elements molt quotidians, balcons, cadires... explica'ns la teva obra.
Vicente: M’interessa molt tot allò referent a l'arquitectura com a element de contemplació que fa referència al ser humà, però des del punt de vista de l'absència. Els espais que possibiliten la contemplació, és a dir, se centren en el ser humà però no són accessibles; són espais que conviden a contemplar però que impossibiliten l'accés. Quan faceu un recorregut pel passeig i veieu les escultures, veureu que tots aquests elements arquitectònics, com escales, balcons, edificis, no tenen accessos directes, només poden ser accessibles a través de la mirada, de la contemplació. M'agrada fer referència a l'aïllament de l’ésser contemporani a les urbs contemporànies. Precisament quan més acompanyada està la gent més alt és el nivell de solitud de les persones, més aïllats estam dins d'un context molt més ampli. Des de fa molts anys que estic treballant aquest tema i el projecte que vaig presentar per a Cala Rajada fa referència a tot això.
Normalment, les escultures es miren cap a la mar, però si les miram cap als hotels o les cases veurem que se superposen els balcons, hi ha balcons de les escultures amb balcons dels edificis, cosa que crea un efecte molt relacional, ens ha donat la sensació que aquests els balcons són com un mirador cap als carrers i cap a l'altra gent, no només d'aïllament sinó també d'observació.
És que et situen. Tots volem, sempre que venim a un lloc així, estár a primera línia de platja, però si miram cap enrere veiem un laberint de carrers amb balcons que ja no tenen aquesta possibilitat. És interessant aquesta dualitat o aquesta dicotomia entre l'enfrontament de l'escultura, en la seva part més arquitectònica, amb l'arquitectura que té al darrere.
Utilitzes sobretot el ferro, però el ferro pintat. Quin significat té?
Quan fas escultura a l'aire lliure hi ha tres elements fonamentals que poden distorsionar-la, un d'ells són els agents atmosfèrics, és a dir la pluja, el vent, el salitre, tot això rovellarà el metall, llavors només pots utilitzar-ho al teu favor, és a dir, utilitzar escultures rovellades i que se segueixin oxidant, o protegir-les, com he fet jo. He utilitzat aquestes pintures per utilitzar també el color, un color que reforça els colors del paisatge, perquè tu no pots competir amb el paisatge, ja que aquest es menjarà les escultures, així que pots jugar a reforçar-lo. Per això he jugat a reforçar-lo amb tres colors fonamentals: el marró, color de l'òxid del ferro, el verd i el vermell molt potents que reforcen l'infinit blau del mar.
A més, aquests colors coincideixen amb el vermell i el verd dels punts de referència quan entres al moll, de les marques de la dreta i de l'esquerra.
No ha estat res decidit per endavant, sinó que quan vaig estar aquí al gener vaig estar veient l'espai, on hi ha elements que se't queden en el subconscient, i ha estat així. Quan he pres la decisió d'agafar aquest verd i aquest vermell, quan després vens aquí i veus els mateixos verd i vermell que tenim a l'entrada d'accés al port, són elements també verticals pintats amb els mateixos colors.
El títol. Utilitzes molt la paraula transeünt. Té alguna cosa a veure amb el sentit de desarrelament de la persona?
Sí, per descomptat. Ho plantejo perquè una de les coses que més defineix la contemporaneïtat és precisament no trobar el lloc, perquè som continus transeünts a la recerca d'un lloc on arrelar, i, al final, la vida és un continu camí. Hi havia una cita de F. Kafka als seus Diaris que feia referència a la pèrdua d'arrelament de l'home contemporani i deia que aquell que no sap què fer amb la seva vida necessita una de les seves mans per apartar la determinació provocada pel destí, però amb l'altra mà pot prendre nota del que veu sota les runes, perquè veu coses més diferents i amb més intensitat que la resta. Aquestes escultures funcionen com aquest prendre nota, des del punt de vista artístic. Ens estem fent a nosaltres mateixos contínuament, i aquest projecte serveix per partir de les referències o propostes de la pròpia realitat, per anar modificant-la al mateix temps que et vas modificant a tu mateix, i és aquest diàleg o aquesta brega que tinc jo amb la escultura.
Aquest desarrelament també té alguna cosa a veure amb el turisme de masses? Quan muntares l'exposició tu mateix contemplares la reacció de la gent, uns pregunten, altres no, altres passegen, altres les miren, però qui més veurà a aquesta exposició són els turistes que vénen a Cala Rajada.
El turista quan ve el que vol és gaudir, veure la platja, i les activitats paral·leles que li permeten gestionar aquest oci si són interessants. Però depèn de l'interès, de la inquietud de cadascú, a fer-se preguntes sobre el que està veient. Quan la gent veu alguna cosa en el que no es reconeix li crea ansietat i tendeix a rebutjar-ho, en canvi jo ho plantejo com una pregunta, vaig a veure per què hi ha aquí aquestes peces que són formes geomètriques que fan referència a l'arquitectura, hi ha balcons que et conviden a contemplar..., m'agrada que s'estableixi una connexió però ha de partir de la voluntat de l'espectador. L'escultura no s'acaba, la lectura d'una obra d'art va en funció de la formació, de la vida passada, dels records. Amb tot això és amb el que es reconstrueix tot el que veus.
Què suposa el sortir fora dels espais expositius habituals?
El plantejament és completament diferent perquè ni l'espectador serà el mateix. Quan algú va a una sala d'exposicions ha pres la decisió d'anar-hi, és un espectador més interessat, però pel carrer en passarà tot el món i li va a trobar. Alguns ho veuran, d’altres ho qüestionaran, és una manera diferent de l'exercici creatiu, és un exercici de llibertat i saps que estaràs exposat a crítiques, a comentaris, i a més, quan ocupes un espai públic a l'aire lliure, hi ha diversos elements fonamentals que poden distorsionar l'escultura.
Quines característiques consideres que té el passeig marítim com a espai expositiu?
Em sembla una iniciativa meravellosa. Un passeig ple d'espais d'oci és espectacular, i si el recorregut el pots fer contemplant propostes escultòriques diverses al llarg dels anys, això és un salt qualitatiu important a l'oferta d'oci de Cala Rajada. Animaria que això se seguís fent tots els anys, perquè al cap i a la fi l'espectador s'educa mitjançant propostes que al principi poden ser rebutjades però a poc a poc van formant les persones. És curiós com la formació musical o la sensibilitat musical tothom la té, però en canvi la sensibilitat artística costa una mica més.
El teu discurs és molt clar i entenedor, però ens agradaria parlar sobre la teva part docent. Ets professor d'escultura de la Universitat Politècnica de València, i parlant amb altres artistes ens han comentat que la major part dels artistes han deixat de tenir un discurs clar i així com un cuiner amb dues cebes i quatre patates et crea un discurs, l'artista no sap transmetre aquest discurs a la gent.
No estic d'acord, és a dir, que l'art contemporani és complex, sí, diria una mentida si digués el contrari. Requereix d'un interès i d'una formació i d'un qüestionament continu de la realitat i d'un mateix. A una obra d'art cal acostar-s'hi primer amb humilitat i amb molt de respecte, et podrà arribar més o menys, això és una cosa inqüestionable. Jo als meus alumnes els plantejo per què quan ells arriben a Belles Arts tots volen ser pintors, escultors, des d'una tradició academicista. Tots volen treballar la figura humana, el retrat, però quan s'obren a l'art contemporani ,el rebutgen. Jo els dic que hi ha tantes maneres d'entendre l'art com artistes, que això és el més apassionant de la contemporaneïtat. És més complex per al professor, per a l'alumne, i per a la societat, però és més enriquidor i més apassionant perquè no hi ha una manera de fer les coses, hi ha mil maneres de fer el mateix, per això el que els demano a tots és que respectin. És el que parlava abans de la sensibilitat musical, des de la música clàssica fins a la més alternativa, tota té el seu espai i no es qüestiona ningú, en canvi en l'art sí que es qüestiona i crec que poden conviure perfectament sense cap problema. Pel que fa al discurs artístic potser tenen raó, potser és culpa nostra que no fem una tasca didàctica. Nosaltres no fem les coses perquè estam malament del cap sinó que tenen un fonament i tenen molt a veure amb l'autenticitat de l'artista i l'honestedat del mateix artista. En el món de l'art, com en qualsevol altra professió, hi haurà de tot, però si hi ha una proposta honesta i personal, t’agradarà més o menys, i es podrà qüestionar perquè sí que hi ha criteris per valorar una obra d'art. Pot ser sí que falta una mica més de docència en aquest sentit.
Hem assistit, no sé si fruit de la crisi, al fet que moltes galeries han tancat i el sector públic s'ha vist amb la necessitat de cobrir un buit que abans tenien en les galeries d'art. Com veus el panorama artístic?
D'una banda hi ha el mercat de l'art, és a dir les galeries, que té la necessitat de vendre obra per sobreviure, perquè si no és inassumible, i amb una crisi tan forta com la que hem passat... L'art és necessari, però hi ha coses més bàsiques que l'art, i amb la crisi els primers que ho paguen són els galeristes, perquè estan en primera línia. Entenc que una de les funcions de l'administració pública és proporcionar aquests espais artístics per seguir amb aquesta faceta per a la formació de la persona. Animaria totes les institucions que segueixen apostant per l'art, a fer exposicions i a fomentar el treball dels artistes.
A Cap Vermell hem recreat l'espai FOTO DEL MES amb les fotos de les teves escultures modificant els colors. T'ha agradat?
Sí, es una experiència diferent, una alta visió de les escultures i el paissatge, les escultures des d'una altra perspectiva, sense modificar-ne l'essència. Molt bé!
I ja per acabar, quan i per què decideixes ser escultor?
Jo vinc d'una tradició familiar de les falles, m'he criat en una família on s'estava modelant i fent falles. El meu avi treballava per a les falles, el meu besavi també, el meu pare ja no va seguir la tradició però un oncle meu, que era el meu padrí, era escultor i també treballava en falles i va ser el que em va ensenyar a modelar des de petit, a pintar a l'oli, i em ve d'aquesta tradició familiar. És cert que la vida després et porta per altres llocs, jo sempre he pintat, i als 18 anys em vaig plantejar estudiar Belles Arts. Va ser una decisió important perquè jo volia dedicar-me a això, i l'escultura és un camp molt complex perquè necessites un espai important per a produir, i un de més important per a emmagatzemar l'obra, no és senzill ser escultor, però a poc a poc et vas obrint camí, va sorgint tot.
És un plaer escoltar les reflexions de Vicente Barón. Ens hi passaríem hores. Ben segur que recordarem les seves paraules en passejar per Passeig Marítim! I a partir de dia 21 podrem gaudir de l'exposició al Centre Cap Vermell. Moltes gràcies.
