“A la cuina em considero un artesà, no un artista”
Per Text: Anna Fernàndez/Clack | Fotos: Marc Giner/ClackUna paraula recurrent que ja s’ha fet seva per enllestir cada recepta: brutal. En Marc Ribas és actualment el cuiner mediàtic de Cuines, a TV3.
També és el presentador de Joc de Cartes, el programa-concurs en el qual quatre restauradors competeixen amb els seus restaurants per ser el millor segons la temàtica del capítol. Aquests dies, a més a més dels rodatges, s’ha descobert com a presentador d’actes com la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell o fent de pregoner de la Festa Major de Terrassa, la seva ciutat. Allà s’hi ubica el Capritx, el restaurant on es refugia i cuina cada cap de setmana.
Per què creus que ha funcionat el programa ‘Joc de Cartes’ davant de tanta proposta televisiva de cuina?
La clau és aquesta barreja d’ensenyar territori i de programa “reality”, la part de conèixer la vida d’una persona fins aleshores desconeguda. I també la gastronomia, és clar. Qualsevol cosa en la qual hi hagi menjar, en aquest país, interessa i molt! I l’humor perquè tot s’ha acabat fent en clau d’humor, som tots una mica pallassos.
T’agrada el tractament que rep el món de la cuina en els programes de televisió?
A mi m’agrada que la cuina sigui present a la televisió, sempre, perquè ho trobo molt interessant. És una cosa molt catalana! Pensa que el primer receptari d’Europa, manuscrit, es va fer a Catalunya, és el Llibre de Sant Soví. Més tard, va venir el Llibre del Coch. És a dir, això ens ha interessat sempre i ha de ser-hi sempre a la televisió. Hi ha formats que m’agradaran més o menys, a nivell personal, però és fabulós que hi siguin i que hi hagi molta difusió de la gastronomia, dels cuiners, dels restaurants...
La teva entrada al programa “Cuines” ha suposat un canvi d’imatge del cuiner a Televisió de Catalunya i també una nova dinàmica de programa. T’agrada que hagi estat així?
M’agrada perquè això vol dir que m’han comprat a mi. Sóc així i quan intentes forçar una cosa no acaba anant mai bé. Per això ha funcionat.
La teva presència a televisió ja va més enllà de les receptes, fas de presentador. Com t’hi veus?
És molt “xulo” perquè estic aprenent. No em valoro, encara, com a comunicador. No m’avaluo perquè considero que estic en un procés d’aprenentatge. Segurament serà un procés que durarà tant com duri l’experiència de la televisió. De moment no em jutjo gaire. El que sí faig és preguntar als que en saben i em deixo guiar.
Al càsting del ‘Cuines’ vas arribar l’últim dia, eres pràcticament l’últim candidat que van valorar...
Tot perdut. Vaig anar amb tot perdut perquè ja tenien escollit el presentador. Vaig anar a passar-m’ho bé amb tota aquella pobra gent que portava hores fent càstings. S’ho van passar bé, van riure, van menjar el plat que vaig cuinar... No m’ho havia plantejat mai abans però no em feia cap mena de vergonya posar-me davant la càmera, sóc un pocavergonya. El que no em surt, el que no sé fer és interpretar res. Si caus en gràcia, que és molt millor que ser graciós, tot et ve una mica rodat.
I més enllà de caure en gràcia, amb carisma ja venies de casa, en què t’has notat millora?
He après moltes coses. Primer, els “temps” a la televisió. També com s’ha d’ensenyar tot a càmera, com he de tallar perquè es vegi que estic tallant. Com s’ha de mostrar perquè hi hagi el moment “porno” del menjar, perquè es pugui apreciar bé, que et faci venir salivera. També com acabar les frases, abans les deixava a mitges. Tot això m’ho van corregint.
I els espectadors, què creus que comencem a fer bé, en qüestió de cuina més quotidiana? I quines assignatures tenim pendents?
Crec que a tots ens queda aprendre a menjar menys, a pair bé i a menjar més bo. Durant molt temps s’ha sobremenjat i hem consumit productes que no tenien nom i cognom com el del productor, l’agricultor o el ramader. El que és més interessant és apreciar el que mengem, no per quantitat, sinó per qualitat. Això és el que ens falta aprendre a tots.
Els caps de setmana treballes al restaurant Capritx, de Terrassa. Quina sensació et dóna fer un servei, una jornada en una cuina real?
Primer de tot, cuino amb el meu amic, amb l’Artur, i això és agradable. I amb això no perdo la realitat de la cuina. Si t’atures, passen coses quan tu no hi ets i després no tens res més a explicar, a aportar o a experimentar. També és una mica un refugi. Estic tallant coses i no cal que expliqui com ho tallo, tot i que d’això l’Artur en fa moltes brometes. És un refugi on estem la cuina i jo, és un moment d’intimitat.
Com encaixa la bogeria i la intensitat de fer un servei amb la teva personalitat?
Sóc un nervi, suposo que es nota, tinc un excés d’energia. La canalitzo a la cuina. Amb els anys he après a mantenir la calma. Si estàs liderant una cuina amb un estrès molt gran i estàs atabalat, el que transmets a l’equip, als teus companys, és precisament nerviosisme. Els has de donar tranquil·litat i el missatge de “no passa res, ens en sortim”.
Però tu no has estudiat hoteleria, així que tant tècnica com actitud ho has hagut d’aprendre a base de...
De pals.
El restaurant Capritx, a més a més de tenir una Estrella Michelin, té el distintiu Slow Food. Quina n’és l’essència?
L’essència de l’Slow Food és trobar el millor producte, amb la millor qualitat, el màxim d’a prop possible. I també mantenint unes normes ètiques. Que els animals tinguin una criança que sigui ecològica, que estiguin ben tractats. O que les hortalisses, verdures i llegums també tinguin aquest tractament ecològic. També fer servir els productes propis. Com a identitat, el Capritx és Vallès Occidental, és Terrassa. S’han de fer servir els productes d’aquí perquè és allò que també el fa diferent i no t’ho podries trobar a Tarragona perquè allà no hi ha mongeta del ganxet.
Apostar tant per la proximitat, acaba limitant la innovació a la cuina?
Aquesta és la gran gràcia. Les limitacions fan que hagis de donar moltes voltes i no te’n cansis mai.
Ets llicenciat en Belles Arts. En queda alguna cosa d’aquesta faceta, lligada a la cuina?
Amb la cuina, no. Em considero un artesà més que no un artista. El que sí que queda és que continuo fent dibuixos quan estic reunit. De tant en tant, pinto. De fet, al “Cuines” hi ha un quadre meu, hi apareixen unes cassoles muntades unes sobre les altres. Si puc, pinto cassoles i menjar, faig “gastropintura”. Segurament hi ha algun aprenentatge que s’ha quedat que no saps per què ni quan el fas servir.
Tens el projecte d’obrir un restaurant a Barcelona abans no acabi l’any. Hi ha algunes idees imprescindibles?
El que volem aconseguir va en dues línies. La primera, més gastronòmica, és continuar el missatge del Capritx, intentar fer un pas més enllà, elevar el nivell. Després hi ha una línia més popular, que és la cuina que més m’estimula. Que per menys preu puguis menjar, que sigui divertit, que sigui bo, que tingui sabor, que tingui caràcter. I que la base sigui la cuina catalana, no té més premisses.
Buscareu l’excel·lència?
En el projecte més senzill no en busquem ni una, d’Estrella! Busquem vendre menjar i gaudir fent-lo. Com més “normal” sigui tot, millor.
L’espai estèticament, et preocupa?
Això tant em fa. Jo puc menjar en el lloc més horrorós del món, si vols. No m’hi fixo en com és el terra, ni la cadira, ni la taula... M’és igual. El que vull és menjar.
Però a “Joc de Cartes” sí que valoreu l’espai...
Per mi, tot em sembla bé, més o menys. No m’havia posat a valorar-ho mai. Sí que l’avaluo segons la distribució, que sigui pràctica a l’hora de treballar, segons com estan els empleats. Intento posar-me en pell de tothom i de fer servir aquesta empatia. Hi treballaries a gust, aquí? Tenen tot el que necessiten? És fàcil treballar? Igual que a la cuina, no miro només l’equipament que tenen. Miro si és pràctic, si està ben pensat. El servei gairebé sempre em sembla fabulós. El simple fet que no t’ho hagis de fer tu...Que t’ho portin a taula, t’ho recullin, t’ho netegin. És collonut.
“A la tele no m’hi moriré però a la cuina, sí”, aquesta frase és teva. És talment així com t’imagines el futur?
Jo entenc que a la televisió hi estic de passada, l’he d’aprofitar i l’he de gaudir. No hem de negar que és una visibilitat mediàtica que m’afavoreix molt. M’ho estic passant molt bé, em deixen ser jo mateix, no he de fer res que em faci sentir incòmode. Simplement que tingui una coseta per explicar als meus néts: “jo vaig sortir a la tele”. La meva vida professional és a la cuina i així crec que ha de ser.
