L’escriptor i periodista Guillem Frontera va participar del darrer club de lectura de la biblioteca de Capdepera, al voltant de la seva narració “ Sicília sense morts”. Nascut a Ariany l’any 1945, té una dilatada carrera com a escriptor i periodista. Ha col·laborat (i col·labora) en premsa escrita (Diari de Balears i Última Hora), a la ràdio i a televisió.

Nosaltres aprofitaren la visita per parlar una mica amb ell del seu llibre, editat l’any 2015, de periodisme i del món i la bolla.

El llibre “Sicília sense morts” mostra una societat imaginària que ben be podria ser la nostra. "Volia escriure una novel·la històrica contemporània que plasmés l'esperit del nostre temps" ha dit del seu llibre.

Al pati de la biblioteca, sota l’exuberant buganvillia, iniciàrem la xerrada parlant primer de la seva novel·la i dels seus personatges.

-Quina part de realitat hi ha en “Sicília sense morts”? Els personatges ficticis  tenen qualque lligam amb els de la realitat mallorquina?

- Quan crees i treus els personatges enmig, passa una mica allò que diuen els actors: se miren a dedins per veure si poden experiències que els ajudin a construir els personatges, això és el que fa la literatura des fa més d’un segle. Poaleges dins teu per veure quines coses pots extreure per crear un personatge o per moure-lo en la història. De totes maneres fa uns anys, un home de cultura, me va donar un consell. Me va dir “si tu vols construir un personatge literari amb un de real, no ho facis. Al manco has de agafar tres o quatre de reals per a fer un de literari, perquè a mesura que la novel·la avanci te trobaràs que voldràs que el personatge faci unes coses que no t’encaixen amb aquell, però t’encaixaran amb un altre. Així ampliaràs, diguent-ne,  la teva pedrera  humana per a treure el personatge.

- La teva novel·la parla de “corrupció” esta basada en un cas concret o parles de corrupció en general?

- Parlo més aviat del clima general. S’ha presentat com la novel·la de la corrupció i  de fet només hi ha un fet de corrupció estricta. I no arriba ni a un milió! Només parla d’una quantitat, que és important, però en el conjunt de tot és una quantitat ridícula. A mi el que m’interessava era absorbir en la novel·la tots uns climes morals que se viuen i que se continuen vivint. Els personatges en els qui me vaig inspirar ara no estan en el poder, però la societat continua essent corrupta.

- I seguim igual...

- Escolta, si hi ha corrupció és perquè la societat és corrupta.

- Sembla que, en aquest tema, “la realitat supera a la ficció”...

- Volia comentar que és curiós que en realitat lo que mou això (a la novel·la), a part d’un deute que ve del passat, és un material que no existeix. Hem arribat a un punt en què ens podem corrompre per vendre coses que encara no existeixen, és una forma de tenir hipotecat el futur.

- Com te decidires per tractar aquest tema?

- Un dia pensava en aquestes coses, i  li donava voltes i rondinava pel cap aquest tema, en el moment que has d’intentar no escriure-la ( l’obligació d’un escriptor és no escriure la novel·la) me la vaig voler treure del cap, contar-la  i que se’n vagi. Però hi ha vegades que queda allà i acaba que fas la novel·la, que comences. De fet no saps mai perquè comences, o si que ho saps però no  és un fet important dins la novel·la. Fa uns tres anys, un estiu sopava amb uns amics a una terrassa del Port de Sóller, amb el director d’un diari i me contà que hi havia vingut un tio a vendre’l pel diari una informació que era la “bomba”. Que tenia unes cintes, i insistí en que se l’havia de comprar. El director li deixà clar que no podria comprar aquell “material” sense saber exactament de què es tractava. Li demanà que li deixés escoltar-les una estona, per a fer un tast i decidir si l’interessava o no. No tenia res, però deia que estava en condicions d’obtenir aquestes cintes, de gravar unes cintes on fulano dirà això o allò.

- Un altre tema que tractes és el paper de la premsa...

- Si, si... jo crec que és una mica crític. No sé, tots ho sabem, jo crec que molta part del la premsa (jo quasi diria el noranta per cent) ja ha renunciat a fer el seu paper. Quan tu vols fer una premsa un poc digna no tens mitjans.

- I també ha canviat la forma de treballar en els diaris...

- Bé, les coses empitjoren sempre, en general, forma part de la naturalesa humana. Et trobes que en la premsa teòricament lliure, hi ha una premsa que esta  embargada. Les grans empreses aquestes ja ho deuen tot als bancs, i es dediquen a renegociar el deute cada any i  són milers d’euros. I ara un diari que sempre ha estat esquerranòs,  què fa? Ara serveixen els interessos del que realment és l’amo, perquè si el banc ics volgués tancar el diari ho podria fer demà.

I ha canviat el paper del periodista. Ara és un tio que ja ni passa pel diari abans de fer la feina, que va amb la llengua defora tot lo dia, que tens poc temps per preparar les coses... si ets un periodista normal i no ets un “superestar” vius amb molt estrès. Jo encara vaig qualque dia per allà (la redacció) a l’Ultima Hora i tinc una relació amb els amics, i els veus apurats amb la llengua defora i cada dia més... i n’hi ha que encara no els paguen el sou. A Ultima Hora, i supòs que Diario de Mallorca, paguen, però n’hi ha altres que no: “aquest mes no us podem pagar, o us pagarem un part i tal...”. A mi mateix m’arriben a deure unes quantitats..! Gent que  et demana una feina i la fas... i de vegades qui me du els comptes me diu te deuen aquesta quantitat i quedes estorat.

-Això surt una mica a la novel·la, no?

- Si, possiblement si el diari esta en mans d’un banc, el director o redactor (sense haver-los dit res, a lo millor) ja saben que si surt  una qüestió en la qual estigui implicada una empresa que  pertanyi a aquest grup primer ha de consultar.

- Dels personatges, quins t’ha agradat més com ha sortit?

- Jo vaig passar molt de gust de tractar alguns personatges, com aquestes dues al·lotes amigues ( de països de l’Est) que vaig aprofundir en experiències que coneixia. És material humà molt sensible, que si tens oportunitat de treure-lo en un llibre ho treus. A un debat me demanaren i jo vaig contestar que el personatge que més estim és na Nerea, i me va sortir de l’ànima.

Després parlàrem molt més del seu llibre, a la tertúlia de Club de Lectura, contents de compartir unes hores amb en Guillem, tan accessible i senzill.

Gràcies Guillem