Va ser Radiotelegrafista de primera classe i ens conta alguna de les seves vivències."No hi ha res de particular al meu llibre, va ser una inspiració, una tendència a ser poeta..."
Una casualitat o un llibre et poden portar al descobriment de tota una vida insospitada. Aquest és el cas de Llorenç Font Dalmau (Manacor, 1921). A la residència de la gent gran de Capdepera Sarquavitae ens espera Gregori, el director del centre, que amablement fa passar a don Llorenç i a la seva filla Margalida a una saleta petita. La lentitud envaeix el lloc, com un espai apartat del món, on tranquilament es succeeix l'edat d'or de la vida. Grego ha afavorit l'encontre amb una agilitat i un savoir fair que s'agraeix, en aquests temps on la devastació del bon enteniment humà és a l'ordre del dia.
Una bufada de vent és el seu poemari, publicat per l'Ajuntament de Santa Margalida, el juny de 2003. El llibre consta de 192 pàgines. I està dividit en quatre parts: Octaves, dècimes, sonets i gloses mallorquines. Llorenç és un poeta que tracta temes diferents, alguns quotidians com "Pasqua", "Fumador" o "Primera comunió", i també d'altres que el retraten com un poeta profund sobre el fet de la vida. No de bades escriu: "dormir és com morir una estona", " El cervell s'engorga i es perd dins l'arbreda" o "Sabem que tots hem de morir".
Quan em veu, don Llorenç vol posar-se dret per a rebre'm, la seva filla i servidor li demanam que s'assegui a la butaca blava amb orellales. Aquest fet ja diu molt d'ell. Té una mirada forta i penetrant i un rictus seriós en el rostre, que elimina ràpidament amb una rialla sornaguera. - Què em vol demanar? Diu, Llorenç. No cal que demani gaire, ell em conta el que llueix a la seva memòria, la seva filla repeteix i el condueix cap al camí que el situa en el passat, en la felicitat d'una vida plena d'anècdotes i treball, d'alegries i d'amors.
Cap Vermell: Quan va començar a escriure?
Llorenç: Una vegada jubilat, perquè em vaig sentir poeta per una estona (riu). Abans havia estat radiotelegrafista de primera classe, l'únic títol concedit pel Govern d'Espanya, "a l'oposició varen suspendre tots menys jo" comenta Font; després vaig esser inspector al servei de la empresa radiomarítima.
La seva biografia recorda el final de Boy, un llibre de Roald Dalh, on explica que aconseguí treballar a la Shell de Londres i que acabà treballant a Àfrica, en una travessia que el portà a creuar el golf de Viscàia, passar l'estret de Gibraltar, recórrer de punta a punta el Mediterrani, ficar-se pel canal de Suez i Mar Roig, fer escala en Aden, fins que, finalment, arribà a Mombasa.
Llorenç: Anava amb un petrolier, que feia tres viatges fins al Golf Pèrsic, també vaig arribar fins el Carib, i he fet la travessia regular Espanya-Estats Units, durant 4 o 5 anys, amb el Pedro de Valdivia. Sevilla, Lisboa, Filadèlfia, Boston, Nova York...a lot of money! (Bromeja, després de descriure la ruta). Arribes en divendres, tens el vespre, el dissabte i el diumenge per escriure...
També se li pot atribuir el fet d'haver anat a pescar el bacallà a Terranova, així com algún episodi amb el creuer Baleares, on el volien allistar els "Flechas navales".
Ho repeteix, perquè la gesta val la pena. Oblido el llibre. La seva filla li ajuda a recordar:
Llorenç: Vaig embarcar-me en el Pedro de Valdivia.
CV: On el botaren aquest vaixell?
Llorenç: A Cartagena. Vaig fer tota Espanya de cabotatge fins arribar a la costa catalana.També vaig anar amb el Ribagorzana, tot eren vaixells nous: és important que te donin un vaixell molt gran, això volia dir que confiaven amb tu; posteriorment vàrem arribar fins Egipte i la Mar Roja. Després vaig estar a l'empresa de Radio Nacional, amb una emissora d'ona curta. Hi treballava a can Barberà, a Palma.
Margalida li comenta:
Margalida: I no vàreu estar a les Perles de Manacor?
Llorenç: Sí, diu ell, com a director d'exportació. A les perles buscaven algú que sabés anglès.
Tornem a la literatura...
M'agradava llegir, cada mes rebia el New York Times i el National Geogràfic (la seva filla va poder anar d'expedició amb NG). Margalida ens comenta que passaren estones sense veure el seu pare per mor dels llargs trajectes, "el meu pare ha anat amb un petrolier pel riu Guadalquivir, t'imagines?"
CV: De què tracta el vostre llibre?
Llorenç: No hi ha res de particular al meu llibre, va ser una inspiració, una tendència a ser poeta. (Riem). Una bufada de vent és un llibre de poesia que tracta temes d'actualitat i de juventud, vivències, orientades a qualsevol tema. Està escrit en català i el vaig enviar als Premis Ciutat de Palma, però no va guanyar.
A Manacor, la família de don Llorenç tenia per veïnat a Miquel Àngel Riera, qui li donà alguns consells; va ser amic d'Antoni Mus, no de bades la seva filla Lili va fer teatre amb ell. El seu pare, Antoni Font Garcia, va ser xofer de Mossèn Alcover...
CV: Què recorda amb més alegria de la seva jovenesa?
Llorenç: L'amor, recordo que estava enamorat d'una al.lota, Marita (riu i mira la seva filla). Era la filla del capità.
CV: Creu que els sentiments humans es poden expressar en unes quantes paraules?
Llorenç: No són suficients, els expressen, però no els completen; hi ha d'haver intensitat, comenta amb una ferma seguretat. Hom pot sentir una entremaliadura en un moment donat per una enamorada, és la sacsejada de la infància que t'empeny, però dura molt poquet.
CV: Quin consell li donaria a un jove que comença a escriure?
Llorenç: Ha de saber expressar-se amb sinceritat, amb poca fantasia, i sobretot ha de saber reconèixer els fets que relata.
S'atura de parlar, medita, es gira cap a la seva filla i li diu:
Llorenç: Aquesta entrevista és important!
CV: Gràcies don Llorenç.
Ens despedim i Margalida l'acompanya fins a la seva habitació. Moments després comentam amb Grego i amb Toni el fet d'haver conegut a Llorenç Font Dalmau:
CV: És tot un personatge. Sabeu per on ha navegat?
Gregori: Quàntes vivències deu tenir!
Toni: Sí...
El vent encara bufa per a don Llorenç i com ell bé escriu:
Ai, si aquest vellet volgués parlar!
Quantes històries contar podria
Sense la veritat pogués faltar!
Quants de viatges ens descriuria!
I amb els seus amors del seu llarg caminar,
Quins esglais i sorpreses produiria!
Quantes aventures insospitades,
Que, per sempre, romandran ignorades!
Agraïments:
Ma Antònia Servera, Margalida Font i Gregorio Molina.
