Certament, parlar amb aquest home és un gaudi. Desborda passió per l'art i transmet l'entusiasme amb què viu la seva tasca creativa. Aquesta conversa es va allargar més d'una hora, i nosaltres encara hi seríem, escoltant aquest home savi, en plena maduresa creativa, que esdevé més jove a mesura que fa anys. I perquè no volem sintetitzar aquesta llarga trobada, perquè fer-ho seria trair-ne l'esperit o fer-ne una selecció injustament arbitrària, us l'oferirem en tres capítols, tot confiant que en passeu el mateix gust que passàrem nosaltres quan l'enregistràrem. Aquí teniu la primera part.

- Joan, si trobes, començam parlant dels llibres que també edites.

- Sí, ja que jo sóc el meu propi editor. Ara estic fent la tercera part d'una trilogia damunt les Illes. Jo pag l'edició i després ja mir la manera de rescabalar la inversió. És una manera de catalogar la meva obra, d'una banda, però l'edició també em planteja el repte de moure'm d'allà on estic. El projecte d'un llibre em força la imaginació, ja que el mateix llibre em marca unes pautes que segurament no m'hauria plantejat d'una altra manera. En el llibre anterior vaig haver de fer paisatge, cosa gairebé inèdita per a mi: havia de fer camps de vinyes. I em va agradar. En parlar del vi a Roma, per exemple, el meu treball ha d'esdevenir una mica romà.

- Els llibres, indubtablement, tenen un vessant creatiu i un altre de divulgatiu, però, són rendibles?

- Els llibres no els faig per intentar guanyar-hi doblers. Si faig un tiratge de 5.000 exemplars, podria començar a guanyar-hi alguna després de vendre'n més de 4.000. Què passa? Idò que jo els financii amb la meva obra. El llibre és un aparador que revaloritza la meva obra, la gent que veu un quadre meu a un llibre, potser després em comprarà l'original. La meva obra i els meus llibres són vasos comunicants.

- És també una manera de comunicar-te...

- Els artistes estam obligats a comunicar-nos amb la gent. Els gravats o les litografies van sortir per a divulgar l'obra dels creadors. El que interessa és que l'obra transcendesqui. Per exemple, amb “El vi que bec té gust de mar” arribàrem a 63.000 exemplars, lliurats per fascicles amb el diari “Última Hora”. En tot cas, a mi no em sembla malament dedicar una part del que guany a aquest tipus de coses.

- I ara estàs amb aquesta part de la trilogia que dèiem, la dedicada a la nostra cultura.

- Ja podria començar a treure'n alguna cosa, però certament ha estat més complicat del que hem pensava. I és que tot el que ha passat al món, ha passat al Mediterrani, i és molt difícil d'explicar.

- Quin és el punt de partida, per a bastir una obra d'aquestes característiques?

- Jo normalment treball bastant amb en Toni Planes, que és molt amic meu, ha estat el meu biògraf, va escriure el text de “El vi que bec...” En aquest llibre de la cultura, hi ha coses que són determinants, jo vull referir-me a coses que, en el Mediterrani, ens han marcat, el que han representat Grècia, Roma, inclús més enrere, amb Egipte, el Far d'Alexandria, una llum que il·luminà tota una part d'aquest mar. I també el món català, Ramon Llull, Anselm Turmeda, Jaume I, o el mateix Dragut, aquell pirata que assolava les costes pollencines. Però no són només els fets, sinó que hi ha tota la part de pensament. M'agradaria poder-ho explicar amb imatges molt fàcils d'entendre, però en el tema de la cultura, per a un pintor, és molt difícil sintetitzar tot allò que vol expressar. Hi ha dos mediterranis, l'oriental i l'occidental: primer va viure un i després l'altre, amb Sicília com a separació. També he de parlar dels musulmans quan es fan seu aquest mar. I també dels anglesos, i del canal de Suez, que marca una nova possibilitat de comunicació, fins a l'arribada de l'avió, amb la qual el Mediterrani perd una part de la seva importància. Ara, les comunicacions fan que el món hagi tornat petit.

- Es tracta d'una àrea molt complexa...

- En l'àmbit de la nostra mateixa cultura, els mallorquins som una cosa, els menorquins una altra, i una altra els valencians o els catalans..., i no et dic quan ja hi ficam els italians, o els grecs, o els libanesos. Tot es fa complicat, i per això m'està costant tant tractar aquest tema.

- I llavors els Mediterrani com a referència estètica, com a font de inspiració. Ens fa l'efecte que et sents molt marcat per totes aquestes arrels, diverses però a la vegada amb molts d'elements en comú.

- Per veure les coses clares, primer s'ha d'aprendre. Si vols parlar de literatura, has d'haver llegit molt, i millor encara si en saps prou de gramàtica. Nosaltres venim d'un sentit artístic eminentment clàssic. Després de la Segona Guerra Mundial, apareixen en escena els americans i fan el que es fa a Espanya amb el futbol: importar els millors jugadors. A Amèrica, en els anys 40, van oferir molts d'incentius als artistes que es volgueren instal·lar allà: Miró ha estat a Amèrica, i Magritte i Duchamp... I, a més, els americans foren prou vius com per a enlairar els seus propis creadors, posant al seu servei tota la maquinària propagandística de què disposaven, com en el cas de Jackson Pollok. La cultura no deixa de ser una maquinària política.

- Parlem de Pollok, ja que hi som.

- Pollok el que feia era intentar desprendre's de la influència de Picasso. Ell va fer allò deldripping, consistent a llançar pintura sobre la tela o deixar-la degotar, però només van ser dos anys, ja que va morir molt prematurament, d'accident. Pollok va constituir el germen de l'art modern als Estats Units, i els americans ho han sabut explotar. I, a partir d'aquí, es van estendre per tot Europa. Al nostre continent, després de la guerra, tothom era deutor dels americans, i així ens trobam els museus alemanys plens de pintura americana. Però la influència també va arribar d'una altra manera. Record l'Yves Klein, per exemple, un jovenet que va morir als 34 anys, aquell pintor monocromàtic que durant uns anys fa realitzar les seves obres només amb el color blau, i d'altres, que van contribuir a canviar tota l'estructura de l'art europeu i a beure en una nova tradició que, al meu entendre, va corrompre el que nosaltres enteníem com a sentit antic de la bellesa. La fotografia també hi ha contribuït molt.

- I Andy Warhol?

- És l'artista americà per excel·lència. El fet és que els americans han estat capaços d'imposar la seva marca. Però a Europa s'han produït moviments de resposta, encara que no necessàriament en el camp de la pintura. Recordem, per exemple, la música anglesa dels anys 60, amb els Beatles, o la minifalda..., ells també ho van saber vendre. Ara, la pregunta és: com està el món de l'art, en aquests moments? Jo diria que el centre neuràlgic, a Europa, ha passat, a poc a poc, de París a Londres. Els anglesos també han sabut promocionar els seus valors, per exemple Turner, que és un bon pintor, però posterior a Goya i que no li arriba ni de molt. I el mateix han fet amb Francis Bacon o més recentment amb Lucian Freud o amb David Hockney. I de tot plegat n'han fet una barreja i ho han sabut vendre.

- Ai, la cultura!

- La cultura sempre ha estat pròxima als governs, o a l'Església. Però en el cas anglosaxó, ho han fet de tal manera que, com deia, ha corromput la visió que nosaltres en teníem de les coses. D'altra banda, s'ha de tenir en compte que abans teníem poques coses per mirar i ara tot és “mirable”, tenim una saturació d'imatges. Aquí mateix, en aquest moment de l'engrevista tenim dos televisors en marxa. No fa tant que només teníem les imatges que podíem veure a les esglésies dels pobles, o l'inevitable calendari amb alguna reproducció de Julio Romero de Torres. Fora d'això, molt poca cosa, en un poble no era fàcil trobar imatges. I el mateix podem dir de la música. Ara, de música n'hi ha per tot, en tot moment, el que passa és que un compositor clàssic feia obres que duraven una hora, i ara els temes que duren més de dos minuts ja et cansen.

- En algun moment tu t'has referit a la confusió entres els valors estètics i els valors del mercat.

- Sí, tot i tenint en compte que és molt difícil separar una cosa de l'altra. L'art és una cosa mental, i l'home avança gràcies a la ment. Jo crec molt en l'home, però necessita tenir uns bons paràmetres estables. Ara estam vivint aquesta mena de barbàrie islamista, però sempre hem conegut episodis violents al voltant de la religió. Record la novel·la de Gore Vidal, “Julià l'Apòstata”, un emperador romà del segle IV, convertit al cristianisme i posteriorment fent-ne apostasia i retornant al paganisme, que podem considerar com un exemple de tolerància en matèria religiosa i de la diversitat, lluny del dogma. El Mediterrani és un territori de Déu i de creences diverses. Després de Roma, ja amb un sol Déu, i fins a l'Edat Mitja, la visió de l'home no té ni perspectiva. No és fins Giotto, o Fra Angelico, amb el primer Renaixement, que es recobra aquesta perspectiva. En certa manera, el Renaixement és una tornada a aquells deus mediterranis antics. Els pintors holandesos plasmen tot d'elements de la mitologia antiga, Dafne, el rapte d'Europa...

- Tornem a la pregunta sobre valors estètics i valors de mercat, i ja que hi som, parlem, si trobes de les teves relacions amb els galeristes, que no semblen haver estat les millors possibles.

- Efectivament, no han estat bones aquestes relacions que esmentau. Avui en dia els valors que imperen són els comercials. El mercat imposa unes regles, i resulta que aquí les hem sabut explotar poc. És increïble que Espanya, que ha tengut els millors artistes del segle XX, Picasso, Dalí, Miró, Chillida, Tàpies, i molts d'altres, no els sàpiga defensar i en aquest moment, en ple segle XXI, no en quedi res. Som uns mals gestors del que tenim. D'alguna manera, ens devem sentir una mica pagesos, amb tot això que tenim i no ho sabem vendre com toca. I tornant a Amèrica, o a Anglaterra, si ells tenguessin un passat com el nostre, en farien coses extraordinàries. Espanya bevia de la tradició mediterrània, escampada després per tot Europa, però no sé què ha passat, sembla que fugim dels nostres mestres, com si no entenguéssim què és ser moderns o com si ens mancàs personalitat. El que s'ha fet en pintura, en els darrers anys, s'ha fet entre dues parets: jo treball entre dues parets i aquí m'hi reconec, quan, en realitat, el que ha de fer l'artista és anar obrint nous mons.

- Però això no és fàcil...

- Bé, quan jo he volgut obrir mons he tengut, no diré complicacions, però... Mirau, jo vaig tenir contracte amb la galeria que volia, la galeria Maeght, a partir de l'any 1983, i hi vaig estar fins a 1994. Era possiblement la galeria amb més prestigi d'Europa. Pensem en com es trobaven les coses després de la Primera Guerra Mundial, en plena crisi, i en què pocs anys després hi hagué una segona gran guerra. Era una situació terrorífica, també per al món de l'art. El que va fer Maeght, en aquella situació, quan obre la galeria de París, a l'any 1945, és agafar gent ja consolidada, com Matisse, a qui va oferir els mitjans que aquest va voler perquè fes el que volgués. A Miró li va oferir tres quarts del mateix. No oblidem que en Miró va venir a Mallorca i vivia de la seva dona, dona Pilar l'alimentava. Amb en Braque van fer el mateix... El que vull dir és que per part de Maeght hi va haver un treball de recol·lecció. Però jo, en la meva estada a la Maeght vaig arribar a entendre que el camí de l'art que s'estava imposant a mi no m'acab ava d'interessar. Un és pintor des d'una aposta personal. Segurament podria continuar sent pintor per guanyar doblers, però per això em podria dedicar a altres coses. Jo em plantejo què vull ver i com sóc capaç d'aconseguir-ho. I ara podem parlar, encara que no sé si ve al cas, parlar de per què vaig deixar la Maeght.

- D'acord, però això ja serà en el proper capítol...

(continuarà)