Maria Barbal és una reconeguda escriptora catalana, del Pallars, que manté una relació especial amb Capdepera. Per mitjà de la seva amiga i traductora de la seva obra a l’alemany, na Heike, va conèixer es Carregador, i d'aleshores ençà no dubta d'aprofitar les seves estades a Mallorca per a compartir teulada amb els amics gabellins i gaudir del nostre paisatge.
En parlar amb Maria Barbal, la primera impressió que ens trobam davant una persona molt sensible, que transmet sensació de bonhomia i confiança. Però també descobreixes una dona inquieta i observadora, preocupada per la realitat social que l’envolta.
Presentació de "En la pell de l'altre" a la llibreria Quart Creixent
"Cap Vermell" va aprofitar la seva última visita a Mallorca, amb motiu de la presentació del seu darrer llibre “En la pell de l’altre", per parlar amb ella.
- Maria, primer de tot, com coneixes Capdepera, i concretament es Carregador?
- És una relació d’amistat. A través d'en Pere i na Heike vaig conèixer el seu grup d’amics, que tenen una continuïtat d'anys, i jo puc participar-ne per unes hores. Així arribo a es Carregador i a Capdepera, i mentre que em deixin compartir aquest bocí de paradís, gaudiré d’aquesta relació.
-Parlem de llibres, de la teva obra. Com arribes a la literatura?
- Jo començo a escriure perquè m'hi duu una historia i tinc la necessitat d’expressar-la. Així vaig començar amb “Pedra de tartera”, una història de com es va viure la guerra civil i la postguerra a un poble petit del Pallars, per necessitat d’expressar unes vivències. Jo no em proposo escriure, surt de forma natural. Tenc la base personal d’algú a qui agrada molt llegir.
- Quantes obres has oublicat?
- Des de que es publicà “Pedra de tartera” he escrit nou novel·les i uns llibres que recullen narracions curtes a per adults i nins. 
- Com és el teu procés creatiu?
- Començo a partir d’un projecte i quan tenc pensat escriure la novel·la sóc de les que “piquen pedra”, cada dia m'hi poso unes hores, fins que l’acabo. No sóc tant d’inspiració o d’escriure a rampellades, tot i que, depenent d’altres ocupacions, jo ho faig més o manco seguit. He de dir que jo he estat professora d’institut devers 27 anys , fins que al 1999 vaig demanar l’excedència, per poder escriure d’una forma més “professional”. Escriure és la meva feina principal.
- Quins temes t’agrada més tractar?
- Jo partesc de la realitat: d’un fet o una persona que m’impressiona molt o que em planteja peguntes. La meva primera obra partia de vivències familiars a un poble petit, durant la guerra civil i les conseqüències d’aquesta en la vida familiar. En una altra vaig partir de la notícia d’una dona morta al caixer d’un banc... Per què passà això? Per què? El tema de la guerra, de l’afectació i superació de les persones que l’han viscuda també em crida l’atenció. Una altra qüestió que em preocupa és el de les persones que en un moment donat fan un canvi radical en la seva vida o les que s’inventen característiques o ocupen llocs d’altres. Què els motiva? Per què ho fan? 
- Què ens podries dir d'aquesta última obra que has vingut a presentar a Mallorca?
- A la darrera novel·la justament tracto d'aquestes persones. Em va cridar l’atenció el concepte “impostura”, és a dir persones que es fan passar per un altre o que agafen trets d’altres i se’ls fan seus. I són casos que sorgeixen arreu del món. Jo vaig trobar molt suggeridor el cas d’una jove de Cambodja que s’embarcà en una empresa humanitària i social molt lloable, molt positiva. Aquesta dona va crear una associació per a protegir dones violades i donar-los suport, dones venudes com esclaves, abandonades, treballant per donar-los un tractament sanitari i ajudar-les en la seva integració. Però quan parlava de l’associació s’inventava coses personals, que no eren aspectes de la seva vida sinó dels altres. Per què ho feia? Potser per convèncer altres persones i rebre suports per a la seva associació. Va arribar a rebre el premi Príncep d’Astúries i altres reconeixements importants, fins que una periodista va investigar i descobrir que del que ella s’atribuia no hi havia quasi res. Però el cas és que feia una bona feina, molt positiva de dedicació als altres... Crec que es tracta d’un cas de superació extraordinari. La novel·la se centra en la protagonista, que té una vida vulgar i en un moment determinat passa a ocupar un lloc de certa visibilitat i s’inventa part de la seva vida anterior. Realment cerca l’admiració dels altres. La novel·la té un argument senzill, que crea un entramat de qüestions i a través del paral·lelisme dels personatges tracta temes diversos de certa actualitat, com ara la transmissió d’idees de pares a fills, la memòria històrica (té un rerefons polític-històric del 1960 al 2000, a través d’un personatge que s’implica socialment des del final de la dictadura/transició fins a l’actualitat), l’ambivalència de les persones públiques, la duplicitat ...
De Maria Barbal, es diu a Wikipèdia: “ Tot i que viu a Barcelona des dels anys seixanta, el món literari dels primers treballs de l'autora se centra en el Pallars de la infantesa i l'adolescència, un entorn rural vist, però, amb perspectiva crítica. La seva primera novel·la, Pedra de tartera, de ple en aquest cosmos, va rebre una molt bona acollida de públic i lectors. Obres posteriors recullen paisatges més urbans. També és autora de narracions breus, novel·les per a joves i d'una obra de teatre.
La seva obra ha estat traduïda a llengües com l'alemany, l'aranès, l'asturià, el castellà, l'italià, el francès, i el portuguès, entre d'altres. La seva tasca literària ha estat reconeguda amb la Creu de Sant Jordi.”
Però el que no diu és que Maria Barbal és una escriptora que transmet sensibilitat i tendresa, de la qual és un goig escoltar la seva veu pausada i càlida. Evidentment, en la transcripció de la conversa, s’han perdut molts de comentaris, matisos i detalls. Malgrat tot esperam haver despertat certa curiositat per obrir i llegir qualsevol dels seus llibres.
