Pere Orpí és el més recent Premi Cap Vermell. Gabriel Pérez va ser membre fundador de la nostra associació. Ara, ambdós s'han trobat en una entrevista que el segon fa al primer, per a "L'atra mirada" (núm. 6 / maig 2012), la revista digital de l'Ateneu Pere Mascaró.

Per totes aquestes circumstàncies, i perquè sempre resulta interessant el que l'amic Pere Orpí sol dir, reproduïm l'entrevista esmentada, amb les paraules plenes de conmpromís del nostre paisà.

Pere Orpí Ferrer, un humanista per la cultura popular.

Una conversa amb en Gabriel Pérez

En Pere, pastat en la fe i la saviesa d’una família pagesa de Capdepera, en el llatí i la lletra menuda del Seminari i del Col·legi de La Sapiència, il·lustrat per la Teologia de Comillas, pot ser definit, en el millor sentit, com un humanista. Res humà li és estrany.

Avui volem conèixer de primera mà la seva aportació a una part important del nostre patrimoni cultural: el cantoral religiós i la traducció dels Quatre Evangelis a la parla popular de Mallorca. Arreu de Mallorca, i també a les altres Illes Catalunya i València, a les celebracions religioses catòliques es canten cançons amb lletra d’en Pere Orpí.

Com neix això?

Primer vaig posar lletres a músiques del guitarrista Bartomeu Calatayud. Algunes profanes (jotes, mateixes…) i altres de religioses (nadales). Després vaig conèixer el Pare Toni Martorell. Tenia la curolla que havíem de fer un repertori de cançons religioses pròpies de Mallorca. Perquè cantàvem negres espirituals i cançons que venien de Catalunya... i no en parlem de les forasteres. Ell volia fer cançons nostres. Encara que el primer que férem va ser “Amunt companys”, l’himne de l’Estol Vidalba, un grup d’excursionistes. Després vaig anar un parell de vegades a Roma, a devora el Pare Martorell, i estàvem devers tres setmanes fent feina.

Així naixeren els primers repertoris de cançons. Ens vàrem avenir molt, perquè jo de nin havia estudiat música i havia tocat vuit anys a la banda del meu poble i tenia molt de sentit del ritme. El pare Martorell deia que jo tenia l’avantatge d’esser músic al mateix temps que poeta, i que les meves lletres ja duien la música dedins. Amb altres poetes que li feren lletres (el Pare Colom, D. Guillem Colom, Ramon Muntanyola...) hi trobava més dificultats, perquè els accents 'ballaven'. Varen tenir molta acceptació, aquestes cançons.

Sempre vaig tenir clar que havia de tenir en compte una sèrie d’elements: el teològic, el bíblic, però també ha de dir qualque cosa a la gent d’avui, a la que ho ha de cantar. Pot haver-hi conceptes molt profunds, però que escapen a la gent. Sempre he procurat escriure amb la Bíblia en una mà i el diari en l’altra.

Sempre he tengut molt en compte la persona d’avui; eren els anys després del Concili... Les meves lletres tenen una estructura clàssica, aquells accents, aquell ritme, però quan la deixava de les mans, jo era el primer que n’havia de quedar satisfet. Si trobava que quedava massa espiritual o massa mongil, no ho treia enmig.

Era important que tingués aquesta força de contingut i, sobretot, una cosa: que s’entengués a la primera. Una cosa que s’ha de cantar, si necessita un diccionari per entendre el que diu, morta! Però tampoc ha d’esser xabacà.

He rebut moltes crítiques per utilitzar en casos concrets la nostra parla dialectal. Faig un intent seriós d’acostament al poble. Precisament amb “La Bona Nova” (una traducció dels quatre Evangelis en llenguatge popular) el Pare Guiu Camps, una autoritat bíblica mundial, estava entusiasmat amb aquesta versió, accentuant la importància de l’acostament al poble. Jo sovint pensava: 'Això, com ho hauria dit mumare?' a l'hora de traduir una expressió, partint del grec i del llatí.

I avui...

Estam en uns moments que podríem dir de catacumbes; tant a la societat com a l’Església; sobretot a la societat. És més necessari que mai que siguem fidels a allò nostro. Sovint seguim en aquella actitud de deixar passar; de “ja ho veurem...”. De totes les maneres veig que, davant les agressions que els polítics estan fent a la nostra llengua, el poble, a poc a poc, va reaccionant. Ells parlen de majories silencioses; hi hauria molt que discutir sobre aquests termes. Una cosa són “silencioses” i l’altra “silenciades”.

Crec que el que quedarà de mi serà la meva aportació a la cultura popular. Ja sigui de caràcter religiós o de caràcter profà, però cercant sempre el poble. Jo no form part de les 'vaques sagrades'; n’hi ha també dins l’Església. Hi ha persones que se saben auto-promocionar... Jo, tot el contrari. Per això a vegades no em citen ni quan és de justícia fer-ho.

Em sap greu que utilitzin i publiquin la meva feina sense citar la procedència, per bé o per mal. Per això estic content quan, sense cercar-ho, em donen premis com el “Cap Vermell” de fa unes setmanes a Capdepera.

Tu ets l’autor d’aquell “Dónde vas Señor Cavero...” quan la UCD ens el va endossar; prepares algun “Dónde vas Señor Bauzá...”?

De moment preferesc ignorar-los. Però seguesc treballant pel progrés del nostre poble. Crec que som dels pocs capellans que lluiten per la cultura la llengua del poble. De cada dia som més radical i voldria ajudar la gent a radicalitzar-se. I tant de bo aquesta radicalització també es produís dins la nostra Església en el sentit d’identificar-se de ple amb el nostre poble.

Amén!