Bàrbara i Maria Antònia, Maria Antònia i Bàrbara, al servei de la bona música, un duo que, per si sol, justifica que es continuïn programant les festes de Sant Roc. Soprano i pianista tornaren a convocar una gran quantitat de seguidors que gairebé ompliren l'auditori del Centre Cap Vermell, un públic que, un any més, sortí encantat del que acabava d'escoltar, és a dir, un concert excel·lent, conformat per un repertori igualment magnífic.
La primera part va transcórrer pel camí de la música clàssica, un apel·latiu aquest que de cada vegada sembla tenir unes fronteres més difuses. De Bach Fauré i C. Franck, passant per Gounod, Schubert o Haendel. Temes de delicada bellesa melòdica, que sonaren esplèndids tots ells, especialment el Lascio Ch'io pianga, habitual en el repertori d'aquestes dues intèrprets i pel qual confessam una particular devoció.
Abans d'acabar la primera part, Maria Antònia Gomis va explicar que en l'elecció dels temes que acabàvem d'escoltar hi havia tengut una important influència el record d'en Vicenç Nadal, el baríton local recentment traspassat. A ell, precisament, dedicaren l'última obra d'aquesta part, Pel teu amor (Rosó), que tantes vegades havíem pogut escoltar en la veu d'en Vicenç. Foren, no cal dir-ho, moments de gran emoció.
La segona part fou tota una altra cosa. Na Maria Antònia, al piano, ens oferí el Tema i les danses de Romeu i Julieta, de Nino Rota. I, a partir d'aquí, pianista i cantant transitaren per la gran música del segle XX, molta d'ella provinent de bandes sonores del cine. L'esmentat Rota, amb Piovani, Porter, Manzini, Kander, Gershwin o Howard deixaren surant en l'atmosfera de l'auditori melodies immortals, des d'Amarcord a Fly me to the Moon, sense oblidar Moon River o Summertime, entre d'altres. I és aquí que tornam a allò de les fronteres musicals. O no és música clàssica, ja, tot allò que escoltàrem a la segona part del concert? D'altra banda, no cal dir que les dues intèrprets tornaren estar a un altíssim nivell, contribuint no poc al fet que la qualitat del repertori assolís la seva millor versió.
Bàrbara i Maria Antònia, us esperam al Sant Roc 2018. Sense excuses.
La primera part va transcórrer pel camí de la música clàssica, un apel·latiu aquest que de cada vegada sembla tenir unes fronteres més difuses. De Bach Fauré i C. Franck, passant per Gounod, Schubert o Haendel. Temes de delicada bellesa melòdica, que sonaren esplèndids tots ells, especialment el Lascio Ch'io pianga, habitual en el repertori d'aquestes dues intèrprets i pel qual confessam una particular devoció.
Abans d'acabar la primera part, Maria Antònia Gomis va explicar que en l'elecció dels temes que acabàvem d'escoltar hi havia tengut una important influència el record d'en Vicenç Nadal, el baríton local recentment traspassat. A ell, precisament, dedicaren l'última obra d'aquesta part, Pel teu amor (Rosó), que tantes vegades havíem pogut escoltar en la veu d'en Vicenç. Foren, no cal dir-ho, moments de gran emoció.
La segona part fou tota una altra cosa. Na Maria Antònia, al piano, ens oferí el Tema i les danses de Romeu i Julieta, de Nino Rota. I, a partir d'aquí, pianista i cantant transitaren per la gran música del segle XX, molta d'ella provinent de bandes sonores del cine. L'esmentat Rota, amb Piovani, Porter, Manzini, Kander, Gershwin o Howard deixaren surant en l'atmosfera de l'auditori melodies immortals, des d'Amarcord a Fly me to the Moon, sense oblidar Moon River o Summertime, entre d'altres. I és aquí que tornam a allò de les fronteres musicals. O no és música clàssica, ja, tot allò que escoltàrem a la segona part del concert? D'altra banda, no cal dir que les dues intèrprets tornaren estar a un altíssim nivell, contribuint no poc al fet que la qualitat del repertori assolís la seva millor versió.
Bàrbara i Maria Antònia, us esperam al Sant Roc 2018. Sense excuses.
